La porta del sol és la gran novel·la de la Nakba i un tapís fet amb la memòria col·lectiva palestina. Elias Khoury hi trena la veu dels desposseïts amb una història d’amor poc freqüent en la literatura àrab: la d’un marit per la seva esposa.
Un home vell jeu en una habitació de l’Hospital Galilea al camp de Sabra i Xatila. Es diu Abu Sàlim, tot i que també se’l coneix, entre d’altres noms, pel de Jonàs. En Khalil, el seu fill adoptiu, vol fer-lo tornar del coma i el reté explicant-li les històries que han compartit.
¿I quines són, aquestes mil i una històries per enganyar la mort? Les dels veïns dels pobles de Galilea d’on van ser expulsats, les dels combats per defensar la terra, les dels infiltrats que viuen d’amagat a Israel i les dels refugiats al Líban —començant per la d’Um Hassan, la llevadora del camp de Xatila.
Entrar a La porta del sol vol dir obrir-se al calidoscopi de les veus palestines que hi bateguen.
N’han dit
“La porta del sol és una conversa en què una multitud de veus conforma una polifonia transparent i esquinçada sobre la catàstrofe que viu la població palestina. No només es tracta de recordar, sinó de dir per què es parla i per què s’erigeix un discurs que alhora pot ser una dissertació sobre la militància, un relat sobre les coses i els dies i el futur que malgrat tot existeix, una oració fúnebre i un cant a les cases que es tomben, a les oliveres que sobreviuen i a la fraternitat que sorgeix de les condicions més difícils i extremes, més abusives i tristes, més doloroses i injustes.” ―Blanca Llum Vidal.
“L’obra d’Elias Khoury és tota ella un recordatori del poder de la literatura per posar nom a allò que la injustícia vol esborrar”, escriu Luz Gómez al pròleg.
