L’obra de Maupassant és l’aliment dels gegants de la literatura moderna. Des d’Amèrica fins a Rússia és llegit ansiosament. Henry James s’hi encomana: “Oh, spirit of Maupassant come to my aid!”, escriu al seu diari. Joseph Conrad i Lev Tolstoi li dediquen assaigs i en prologuen les obres. Isaak Babel el tradueix. Tots, amb una barreja de fervor i desesperació, analitzen l’aparent senzillesa dels seus relats. “Els fets, sempre els fets, no hi ha res més que el preocupi”, escriu Conrad. Tolstoi, en plena crisi mística, s’arrenca els cabells davant d’aquest artista sense credo ni déu que narra tan prodigiosament els humans.
Per què Maupassant no forma part avui del nostre imaginari? Potser pel mateix motiu que feia que Tolstoi s’arrenqués els cabells: no conté ni una unça d’ideologia, de valoració, d’opinió. El políticament correcte no existeix en el seu univers. El que sí que hi batega és la festa dels sentits, el tacte de les coses, la trepidació de la vida i, dins d’ella, la reïna del sentiment, que circula i fa que sigui plena.
Dues de les nouvelles que oferim se centren en una figura particular: la prostituta, dispensada de sotmetre’s als codis perquè atempta contra tots. Al recambró del volum, una escena domèstica desferma la rialla tal com la pareix Maupassant: fonda i franca com el tro.
