fbpx

La muntanya i la casa IX

El que hem llegit

 

Fa sis mesos que pujo cada dilluns a la casa rosa de la muntanya pelada. M’hi trobo amb la Maria i l’Ale, la Maia i l’altra Maria —de vegades també amb l’Aina i en Xavier. Cadascú feineja amb el seu ordinador en diferents racons de la casa fins que ens reunim a la taula de fusta basta del menjador. A la cuina del costat, algú posa en marxa la cafetera i l’aigua a bullir pel te. De seguida ataquem els mil temes que genera Club Editor: calendaris, drets, llançaments, presentacions, revisions, comunicació, saraus. En un d’aquests esmorzars de treball, per exemple, va sortir la idea de dur la Víctor a l’Apolo —i la pensada de la Maia, en quina celebració més extraordinària no es va convertir!—, o que en Jaume Coll Mariné s’encarregués del post-faci de Quanta, quanta guerra. Acostumen a durar un bon parell d’hores. De tant en tant, si fa bon temps, ens traslladem a l’eixida perquè ens toqui el sol i ens aclareixi les idees. El gos de la casa del davant sovint lladra com si volgués intervenir en la conversa, com si volgués proposar-nos-en alguna de genial —o potser per dir-nos que ja n’hi ha prou de donar-hi voltes i que tornem a les pantalles a teclejar furibunds. Les feines d’una editorial —la del corrector, del maquetador, del dissenyador, del traductor, tantes— són molt solitàries: passem hores i hores encarats a una màquina i és fàcil perdre l’oremus. Per això, quan cada dilluns ens trobem i posem en comú què ens passa pel magí i com podem solucionar un tema en concret, les forces es multipliquen i l’alegria s’escampa: ens donem sentit, fem pinya. Cada llibre nou que arriba és la il·lusió cristal·litzada de molts mesos encaparrant-nos-hi: se’ns veu a les cares quan cadascú de nosaltres l’agafa i se’l mira de prop amb l’esperança de no trobar-hi cap errata, quan passa les pàgines tantes vegades revisades, quan comprova que és encertada una decisió concreta. Hi ha qui l’olora, hi ha qui el fotografia i tots ens l’enduem a casa amb l’orgull de la feina feta i les ganes de compartir-ne la lectura.

*

A la casa rosa llegim molt. No parem de llegir, de fet, en el format que sigui —word, pdf, ufsàliques, llibre. La lectura ens afecta visiblement. No hi ha filtre. Se’ns nota a la cara, quan ens toca el que llegim. Un dia jo, entusiasmat d’haver descobert Juan José Saer, vaig llegir-li a l’Ale i a la Maria un paràgraf molt llarg, sense punts, del primer capítol de La pesquisa perquè volia compartir la meva fascinació per aquest escriptor extraordinari. Mentre llegia veia de cua d’ull l’interès de l’Ale i també com la Maria covava. Quan vaig acabar, en comptes d’expressar l’admiració que esperava, la Maria va dir-me que aquell estil la carregava enormement i li semblava un artifici estèril. Que era una escriptura que li quedava molt lluny. Em va sorprendre molt perquè per a mi no hi havia cap mena de dubte que Saer escrivia com els àngels. Vam parlar-ne una estona i vam veure ràpidament que tots tres ho teníem molt clar i no hi havia res a fer: el mateix entusiasme topava amb la mateixa animadversió en forces d’igual potència i sentits oposats que no donaven marge al moviment. Al cap d’uns mesos, érem a La Central per una presentació de Fugir era el més bell que teníem i com que no sabem estar-nos de fullejar i mirar tot el que acaba de sortir, vaig agafar Persecució, d’en Toni Sala, i vaig començar-me’l. Garratibat, li vaig fer llegir directament el primer paràgraf a la Maria sense ensenyar-li la portada ni dir-li de què es tractava. Mentre ho feia, la seva cara no mostrava més que concentració —o potser alguna cosa més, subterrània, velada, un interès creixent que bategava cada cop més fort i s’anava convertint amb rapidesa en una sorpresa i franca admiració que, divertida, feia veure que volia amagar. Quan va aixecar els ulls, semblava que hagués de fer un gran esforç per no cridar fort “Quina meravella!”. Amb un gran control de si mateixa, em va preguntar, com si res, “Qui és? És molt bo.” Li ho vaig dir, va mirar-se la portada, no va rumiar-s’ho gens i se’l va comprar pim-pam. De vegades coincidim i de vegades no, però la passió amb què llegim sempre és la mateixa: tota.

*

Què fa un editor? Acollir i donar veu. I no només a la pàgina: en aquests sis mesos que m’he infiltrat a Club Editor hem dit Kazantzakis a l’hospital de campanya de l’església de Santa Anna, Marta Marín-Dòmine a les aigües termals del Balneari Prats, Charlotte Delbo a la Sala Beckett i a la Fundació Tàpies, Mercè Rodoreda i Boris Vian a l’Acadèmia de les Bones Lletres, Víctor Català a la Sala Apolo i Joan Sales en un reservat fassbinderià d’Abaixadors 10. Hem publicat les seves paraules i les hem llegides en veu alta. Hem escampat la bona nova fins on semblava que calia arribar: tots els racons —que tot compta, tot juga. Des de la cuina de la casa rosa, des de la taula de fusta basta del menjador, a partir de totes aquestes reunions amb cafè a dojo i de tantes hores solitàries davant de l’ordinador, de llegir i revisar i tornar a revisar, amb el gat negre que tot ho vigila i no es deixa tocar —encarna algú?—, amb el gos dels veïns que sempre té alguna cosa a dir, amb la bassa de tòtils i el recer dels pins, dels xiprers i dels nesprers, des del cim del Carmel, com un tornaveu, com un irradiador, pastem llibres i els fem saber: propaguem el que hem llegit. Club Editor: l’alegria i la raresa d’una editorial que és una casa dalt d’una muntanya, vet aquí.

*

“No parlo d’un indret qualsevol,
sinó d’un lloc que m’és propi,
i no busco una dissort qualsevol,
sinó la meva,
és més:
no explico una història qualsevol,
perquè el que no és concret
no obliga a res.”

Lliçó d’alemany, Siegfried Lenz,
traduït per Joan Ferrarons

 

Les altres entregues de la Residència Electrica de Martí Sales:
La muntanya i la casa VIII — Un altre lloc
La muntanya i la casa VII — Passeig amb la Maria
La muntanya i la casa VI  — Dit i fet
La muntanya i la casa V — Nadala
La muntanya i la casa IV — El pany i la clau
La muntanya i la casa III —Tot el que he fet dalt la muntanya pelada
La muntanya i la casa II
 —Destrals
La muntanya i la casa I