La muntanya i la casa VI

Dit i fet

Al fons del pou vaig trobar una edició molt especial de El comte Arnau, d’en Josep Maria Sagarra. Era del 1942, fet a Mèxic per l’editor Bartomeu Costa-Amic, el primer volum de la Biblioteca Catalana, esperonada pel desastre de la crema de 18.000 llibres en català per la Falange i la necessitat de mantenir viva la cultura catalana, des de l’exili i des d’on fos. A les primeres pàgines, dues consideracions evidenciaven el caràcter extraordinari de la publicació:

 

 

La política de bon començament, la germanor amb la lluita pels drets dels pobles i una edició bonica i escrupolosa per un dels millors poemes de la literatura catalana. Un tresor que no havia llegit. Vaig caure de quatre grapes en el seu oceà de 9.000 decasíl·labs rimats: quina emoció que traspuaven, quina gràcia en l’expressió, quin bé de déu de llengua, rica i popular alhora! Quin ritme, quina força, quin tot! Com és capaç de parlar del que sigui i fer-ne un espectacle! Vet aquí un xàfec, per exemple:

Ai, el capvespre dalt de les muntanyes!
Lluny de la pedra grisa del castell,
els pastors tenen sorra a les pestanyes,
que fa un garbí engrescat com un cadell.
I darrera del pic on hi ha neu tendra,
surt a cerca baralla i enrenou,
un núvol allargat, tot gras, tot cendra
i sacserut com els budells d’un bou.
S’enfila cap amunt, i creix i es bada,
i va agafant un color espès de llot,
i obre la pell com una clavellada
fofa i humida que ho abasta tot.
I l’aire es fa calent i va enfosquint-se,
i la muntanya pren un to d’or vell,
i l’ungla d’un llampec el cel esquinça
i el tro cau a les roques de clotell.
I el tornaveu l’agafa i se l’emmena,
se’l sent ara més fluix, ara més fort,
i acaba amb un so baix, tot ple de pena
com el timbal dels condemnats a mort.
Després un altre llamp fa la ganyota
i l’espetec segueix més eixordant,
sacsejat com el crit de la pigota;
un diria que es trenca renegant.
Després un de primet, badall de griva,
i un d’esmolat, i un magre, i un dels bons,
i tot és un petar de roca viva
i un bé de Déu grant de llamps i trons.
Pobre d’aquell que el prengui per la ganya
el ras inflat del batibull dels grops!
Aquestes tempestats de la muntanya
són com sentir-se acorralat pels llops.

*

Vida d’un llibre

Nascut el 1942 a Mèxic, D.F., el linotipista i corrector, Joan Sales, se l’endú a Barcelona el 1948. Es passa els següents setanta-cinc anys en una lleixa de la casa rosa de la muntanya del Carmel. Martí Sales el treu del llarg sedentarisme per acabar-se’l de llegir. Meravellat, el passeja amunt i avall i el recomana a tort i a dret a tothom qui es troba. Aquell mateix any, en l’allau de fets que desencadena el dir d’una sessió de Gestalt, el llibre assoleix la seva forma primigènia i última: es transmuta en veu.

*

—Mireia, has d’anar a buscar la Zahïa.

La Jaione tenia raó. Tenia tota la raó del món. No sé com no se m’havia acudit a mi abans. Era absurd plantificar a la plaça dels Àngels un camió com el seu sense que ella en sabés res. Feia més de deu anys que no en sabia res però si no la trobava, si no podia parlar amb ella, si no li ensenyava què havia fet d’aquells mesos que havíem passat juntes, l’expo del Macba no tindria cap sentit —i només faltaven quinze dies per la inauguració. Amb aquella clarividència que de vegades tenen els terapeutes, la Jaione l’havia encertat de ple: havia d’anar a buscar la Zahïa Kattouche.

Com que no tenia cap telèfon seu, vaig buscar per internet i només vaig trobar un tal Ahmed Kattouche, que no contestava. Sense temps per fer més indagacions detectivesques a distància, vaig posar la directa: aniria a Valença a buscar-la. Vaig demanar el cotxe als meus pares i vaig trucar al Martí: ell em faria de copilot.

Ens havíem conegut feia poc, quan em va proposar que participés a l’exposició Jo em rebel·lo, nosaltres existim. Jo sempre treballo a l’estranger però ell em va demanar que fes alguna cosa aquí i com que havien tapiat alguns pisos de l’edifici on vivia, vaig engegar Literatura de replà. Recordo un dia que vaig ajudar-lo a empaquetar les seves coses perquè havia de marxar de la casa on havia viscut els darrers anys. Va ser una situació estranya perquè no ens coneixíem gaire. No sé per què ell em va venir al cap quan vaig pensar que no podia anar a buscar la Zahïa tota sola, encara que el Martí no sap conduir.

Vam marxar a primera hora d’un dissabte. No teníem cap pista. Anàvem a cegues cap a l’últim lloc on l’havia vist el 2002, la plaça Montelivet de Valença. El Martí havia agafat un llibre per llegir-me’l en veu alta mentre conduïa. Era El comte Arnau, de Josep Maria de Segarra. Em va atrapar des del primer vers, i fèiem camí cap a França seguint les peripècies del cavaller maleït.

Al tercer cant, quan l’Adelais s’ho fa amb el pastoret i el comte els enxampa, ens vam aturar a posar benzina i vaig tornar a trucar al número del tal Ahmed Kattouche, aviam si sonava la flauta i sabia alguna cosa de la Zahïa.
—Allo oui?
—Excusez-moi, je m’appelle Mireia, je suis artiste et j’ai fait un travail sur le camion de Zahïa Kattouche. Je la cherche parce que j’ai perdu son numéro. Est-ce que vous la connaissez?
—Bien sûr. C’est ma sœur.
—Oh, Ahmed! C’est fantastique! Est-ce que vous pourriez me dire où la joindre?
—Pas de problème.

La Zahïa va respondre a la primera. La conversa va ser molt emocionant: feia tant que no parlàvem! Em va dir havia pensat molts cops en mi, però que feia anys que se li havia cremat la casa amb totes les seves coses, agenda inclosa. Va dir-me que aquell cap de setmana tenia una mica de merder, però que si volíem podíem dinar amb ella i el seu marit.

Vivien en un piset als afores d’un poble prop de Valença. Tot i que havien passat un grapat d’anys, la Zahïa tenia el mateix tremp de sempre, l’energia i l’empenta que la caracteritzaven. El seu marit callava i el Martí prenia notes del que dèiem nosaltres, que teníem molt a explicar-nos. Va dir-me que ara feia de cuinera en una llar d’avis, que ja no treballava amb el camió perquè era del 1973 i havia mort de vell i finalment un amic l’havia dut a desballestar en algun lloc més enllà de Marsella. Em va fer molta gràcia que el camió fos del mateix any que vaig néixer perquè El camió de la Zahïa havia estat el meu primer projecte artístic. En acabar la carrera vaig estar de residència a Valença i els vespres sortia a distreure’m i sempre anava a petar a la plaça Montelivet, perquè allà hi havia un camió de menjar ràpid i birres amb una mestressa del morro fort, la Zahïa, i una colla ben desarrapada i curiosa. Quan vaig saber la història de la Zahïa —una algeriana que havia vingut de petita a França, maltractada pel marit, i que se n’havia sortit de muntar el seu negoci— i que una normativa municipal amenaçava el seu modus vivendi perquè volia regular la venda al carrer i segurament hauria de plegar, quan vaig entrar en contacte amb aquell ecosistema de gent tan diversa que s’aplegava cada vespre al voltant del camió de la Zahïa, vaig pensar que el meu treball artístic a la residència seria un vídeo sobre tot allò.

Vaig explicar-li que l’havia presentat a l’Espai Zero 1 d’Olot el 2005 i que ara estava a punt de mostrar-se al centre de Barcelona, al Macba, en una exposició col·lectiva sobre la realitat i la seva representació. Vam seure al sofà i vam veure el vídeo i li vaig donar el catàleg de l’exposició d’Olot, que estava en tres idiomes (català, castellà i anglès) però no en francès, i jo l’havia traduït expressament per ella. Li va fer molta impressió veure’s, retrobar-se amb aquella època i aquella gent. Vam riure i vam plorar.

La Zahïa ens va dir que a la nit tenien una festa en una discoteca d’allà a prop i que si volíem, que vinguéssim. Dit i fet: vam deixar les coses al Formule 1 on dormiríem (casa seva era massa petita), vam fer una becaina i a les 21h ja hi érem.

La discoteca era atrotinada i passada de moda: neons dels vuitanta, espais tronats, música sentida mil vegades. Molt de plàstic i molt de mirall. La concurrència era granadeta, devia ser una sessió per a sèniors. La Zahïa ens va explicar que primer es ballava una mica, després se sopava un pica-pica i se seguia bevent i ballant fins que tancaven. És el que vam fer. No recordo què vam menjar però el Martí segur que sí. Els amics de la Zahïa eren treballadors de la zona, matrimonis d’uns cinquanta anys amb ganes d’una mica de ballaruga. Els encantaven Madonna i Prince i embogien amb els Bee Gees o Abba. Un d’ells, que la Zahïa feia molt de temps que no veia, era qui havia dut el famós camió a desballestar. Li va fer molta gràcia que es retrobessin precisament la nit que ens havíem recuperat. El Martí i jo estàvem una mica fets pols de tanta emoció i d’haver-nos llevat d’hora i no vam trigar a marxar. Vam quedar amb la Zahïa que vindria a la inauguració del Macba i aniríem a sopar plegats.

L’endemà vam tocar el dos ben ràpid d’aquell Formule 1 de polígon industrial entre autopistes i vam enfilar cap a Barcelona. El Martí va tornar a agafar El comte Arnau i quan acabava l’esgarrifós cant V, vam aturar-nos a fer benzina. Devia tenir el cap a la serra de Mongrony perquè vaig pagar la benzina i vam marxar sense omplir el dipòsit! Me’n vaig adonar al cap d’un moment, però ja no podíem fer mitja volta i vam decidir que aniríem, si hi arribàvem, fins a la següent benzinera i aviam si se’n feien el càrrec. I sí: el nano, comprensiu, va trucar a l’altra benzinera per comprovar la història, va dir que ens l’omplia i ja quedaria l’endemà per fer un cafè amb l’encarregada, que li tornaria els diners. Treballaven ben a prop, però no es coneixien. Es veurien demà per primer cop.

Vam arribar a Barcelona que el Martí tot just començava el planyívol cant IX. Vaig pensar: el poema no l’acabarem, però el viatge sí. Avui, cinc anys després, ara que hi caic, encara no en sé el final. Hauré de tornar a enredar el Martí, empescar-me una altra aventura i que me’l llegeixi de dalt a baix.

El dia mateix de la inauguració, la Zahïa em va trucar i em va dir que tenia no sé quin foc per apagar i que no podria venir. No hem tornat a parlar des de llavors. Potser havia de ser així: un viatge en vers, un retrobament, una nit en una disco d’extraradi i prou.

 

 

Les altres entregues de la Residència Electrica de Martí Sales:
La muntanya i la casa V — Nadala
La muntanya i la casa IV — El pany i la clau
La muntanya i la casa III —Tot el que he fet dalt la muntanya pelada
La muntanya i la casa II
 —Destrals
La muntanya i la casa I