fbpx

La muntanya i la casa IX

El que hem llegit

 

Fa sis mesos que pujo cada dilluns a la casa rosa de la muntanya pelada. M’hi trobo amb la Maria i l’Ale, la Maia i l’altra Maria —de vegades també amb l’Aina i en Xavier. Cadascú feineja amb el seu ordinador en diferents racons de la casa fins que ens reunim a la taula de fusta basta del menjador. A la cuina del costat, algú posa en marxa la cafetera i l’aigua a bullir pel te. De seguida ataquem els mil temes que genera Club Editor: calendaris, drets, llançaments, presentacions, revisions, comunicació, saraus. En un d’aquests esmorzars de treball, per exemple, va sortir la idea de dur la Víctor a l’Apolo —i la pensada de la Maia, en quina celebració més extraordinària no es va convertir!—, o que en Jaume Coll Mariné s’encarregués del post-faci de Quanta, quanta guerra. Acostumen a durar un bon parell d’hores. De tant en tant, si fa bon temps, ens traslladem a l’eixida perquè ens toqui el sol i ens aclareixi les idees. El gos de la casa del davant sovint lladra com si volgués intervenir en la conversa, com si volgués proposar-nos-en alguna de genial —o potser per dir-nos que ja n’hi ha prou de donar-hi voltes i que tornem a les pantalles a teclejar furibunds. Les feines d’una editorial —la del corrector, del maquetador, del dissenyador, del traductor, tantes— són molt solitàries: passem hores i hores encarats a una màquina i és fàcil perdre l’oremus. Per això, quan cada dilluns ens trobem i posem en comú què ens passa pel magí i com podem solucionar un tema en concret, les forces es multipliquen i l’alegria s’escampa: ens donem sentit, fem pinya. Cada llibre nou que arriba és la il·lusió cristal·litzada de molts mesos encaparrant-nos-hi: se’ns veu a les cares quan cadascú de nosaltres l’agafa i se’l mira de prop amb l’es