fbpx
Quanta, quanta guerra…

Quanta, quanta guerra…

Quanta, quanta guerra… és l’últim llibre que va escriure Mercè Rodoreda en un estat que no havia tingut gaire ocasió de conèixer: la felicitat. 

Si creiem el que n’explica ella, va començar-lo després de perdre el seu company d’amor i guerra i va acabar-lo quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que Rodoreda s’encarna en un adolescent de qui diu: “Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m’emociona— que només mena a un canvi de presó.” I també: “Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d’anar. Procurar-li aventures amb gent estranya.” 

Quanta, quanta guerra… és una novel·la feta de contes en què conviuen la misèria dels homes i la màgia del món. I és la part tendra d’una galàxia formada per La mort i la primavera i Viatges i flors. Segons Jaume Coll Mariné, que n’escriu el postfaci: “el món en moviment a través d’uns ulls que tot just el comencen a descobrir”.

 

Llegeix el pròleg a Catorze “Quanta, quanta guerra… va néixer una tarda al vestíbul de l’antic Publi Cinema on havia entrat a mirar les fotos de la pel·lícula que estaven passant: El manuscrit trobat a Saragossa del director polonès Has. Cada fotografia, cada paisatge, cada expressió en el rostre dels actors eren una pura meravella. Una de les pel·lícules més originals, més poètiques, més extraordinàriament fora del món que mai havia vist. Passeig de Gràcia amunt pensava si jo no podria fer una novel·la que arribés al grau de poesia i de misteri d’El manuscrit trobat a Saragossa. Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès.”

 

N’han dit

«Si Pàmies i Bertrana trien dones com a protagonistes, la dama de les lletres catalanes pren un personatge masculí, Adrià Guinart, i ens parla de les seves trifulgues del front. Malgrat això, la prosa de Rodoreda és lluny de la majoria de testimonis literaris de guerra masculins, que són precisament això: testimonis, cròniques fidedignes. Amb la pàtina literària ofegada per la ferocitat dels dies i les nits al front. En què els encenalls de literatura rauen, quan hi són, més aviat en l’estil que no pas en la matèria argumental: la guerra. Quanta, quanta guerra…, en canvi, escup la literatura des de dins dels cadàvers. I els cadàvers es tornen, per al lector, enmig d’un ball de meravellament i mala consciència, bellíssims.» Mònica Boixader a Núvol Rodoreda, Bertrana, Pàmies. Des de la trinxera.

“Si Rodoreda lliga el món de l’inconscient i de les aparicions amb el món de la guerra és perquè en la seva manera genuïna de mirar les coses aquestes dues esferes estan íntimament relacionades. Ella, que va viure la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, observava la vida des de la proximitat a la mort. Per això, en el pròleg de la novel·la, alertava sobre aquest punt de partida: ‘Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i morts.” Eva Comas a Núvol La Rodoreda que no hem escoltat.

“Els tres últims llibres de Mercè Rodoreda, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra…, publicats l’any 1980, i La mort i la primavera, publicat pòstumament, el 1986, tres anys després de la seva mort, són la culminació de l’obra rodorediana, l’aventura novel·lística més avançada del vint català i una de les més audaces de la literatura universal. Són llibres que demanen del lector una manera nova de llegir, que explica la relativa desatenció que han rebut aquestes obres si les comparem amb Aloma, La plaça del Diamant o Mirall trencat. Però això distingeix els genis, un llenguatge propi.” Toni Sala al seu bloc – Quanta, quanta guerra…

 

>disponible en eBook

Data sheet: