França, estiu de 1944. Els homes d’Étobon ja fa temps que s’amaguen als boscos per salvar-se del treball obligatori a Alemanya. Al poble només hi queden les dones, que es fan càrrec de tot: dels conreus, del bestiar, dels vells i la quitxalla, d’aprovisionar els guerrillers emboscats i d’atendre els soldats alemanys que ocupen les seves cases.
Un dia el maquis executa un general alemany i desencadena el que passarà a la història com la tragèdia d’Étobon: tots els fills del poble són executats en una acció de represàlies. A partir d’aquell dia, la convivència de les dones amb les tropes d’ocupació pren un altre caràcter. Fins que acaba la guerra i els que manaven ahir esdevenen presoners al servei de les víctimes.
En aquest punt intervé Aurora Bertrana quan arriba a Étobon com a membre d’una missió humanitària. Durant uns mesos s’està en una casa del poble. Les converses quotidianes alimenten les seves reflexions. Quan torna a Catalunya, el primer que fa és recrear aquelles vides que l’obsessionen en forma de novel·la. Publicar-la li costarà i no podrà fer-ho sense renunciar a una part important del seu propòsit.
Avui donem al públic el que creiem que és la seva obra primordial: un quadre en dues parts de la Segona Guerra Mundial tal com va ser viscuda a França dins de les cases pageses. La mirada d’una intel·lectual exiliada recull molt més que els fets reals: la complexitat de sentiments que s’infiltra en la relació amb l’enemic i la subtilesa de les fronteres que separen els caràcters molt més fortament que les nacions.
N’han dit
“Pretén reflectir els fantasmes viscuts a la població on van ser afusellats tots els habitants masculins com a forma de repressió exercida durant la Segona Guerra Mundial.És de les poques novel·listes catalanes que s’enfronta als grans temes europeus de la Segona Guerra Mundial”. Rafel Nadal a la secció de literatura de la Cadena SER
“La traducció s’ha fet tenint en compte els canvis que Bertrana havia introduït en la part de la seva versió catalana i ometent els afegitons de Joan Sales en l’altra. El resultat és ‘una edició acrítica’, però Club Editor juga ensenyant les cartes, perquè els textos originals es poden consultar tots en línia al Fons Bertrana de la Universitat de Girona i pensen que el resultat paga la pena.” Magí Camps a La Vanguardia — Club Editor reconstrueix amb bisturí ‘Entre dos silencis’, d’Aurora Bertrana
“Si ens endinséssim a la novel·la sense fer cas —i faríem mal fet— del feix de textos editorials amb els quals Club Editor l’ha embolcallat, ens podria semblar una novel·la que ha eixit sobretot de la imaginació de l’autora. Sabem, però, que no és així. Que, de fet, és un retrat molt fidel d’allò que Bertrana va saber palpar en els silencis d’Hernam. I per tant podem dir que som, sobretot, davant d’una crònica molt novel·lada. On és la bestialitat de la tragèdia que ens sedueix més que no la voluntat literària. Que d’altra banda hi és, en la descripció del paisatge lentament canviant, de la monotonia imposada i incerta, dels personatges forasters que van i vénen, que van i vénen, amb les estacions. I tot i que Bertrana afirmava: “no crec en l’objectivitat absoluta excepte en la fotografia”, segurament ho va ser molt, en escriure aquesta novel·la. Molt més que Rodoreda al llibre de color terrós.” Mònica Boixader a Núvol — Rodoreda, Bertrana, Pàmies. Des de la trinxera.
“No sé si és ben bé una novel·la o si seria millor dir-ne una crònica: Aurora Bertrana hi explica uns fets bèl·lics en un poble de França que ella va viure. Els oprimits de la primera part són els opressors de la segona. Les guerres ho trastoquen tot. Sí que puc dir que és un llibre fora de sèrie. La traducció, admirable. Facin-se el favor de llegir-lo.” Manuel Cuyàs a El Punt Avui — Entre dos silencis.
“És fantàstic com pots descobrir la psicologia dels personatges de la novel·la a través de la descripció del paisatge que fa Bertrana.”Lluís Ruiz a Catalunya Ràdio — Lectures! Tornem amb el retorn de Sergei Dovlatov i Aurora Bertrana.
“A banda de la peripècia editorial d”Entre dos silencis’, Bohigas no s’està de destacar la importància de la novel·la com que parla de la guerra i la resistència d’una manera real, allunyada dels mites de la Resistència francesa, d’una manera que no es va poder parlar fins als anys 80. Això la fa, a parer seu, una novel·la europea.” Joan Safont a El Nacional — Club Editor recupera Entre dos silencis d’Aurora Bertrana, testimoni de la tragèdia europea
“Alguns interrogants segurament no els podrem respondre mai, però el cert és que Sales i Bertrana van viure en pròpia pell la guerra. Sales ho va fer com a soldat, Bertrana va ser una intel·lectual exiliada que en va patir les conseqüències des de la rereguarda. “La guerra els va marcar moltíssim als dos -explica Georgina Solà, autora del postfaci del llibre i que ha investigat a fons el recorregut de la novel·la. Sales és un gran mestre de les traduccions, és impossible que no hi posi de la seva part””. Sílvia Marimon al Diari Ara — Quan Aurora Bertrana va topar amb la guerra i amb Joan Sales.
“A Entre dos silencis botxins i víctimes de la 2a Guerra Mundial conviuen junts. Els soldats nazis que ocupen un poble francès són allotjats per les dones que hi queden, i dormen en els llits dels fills assassinats al front. La mirada atenta d’Aurora Bertrana descriu l’odi enorme que es tenen, però dintre d’aquesta paret de silenci hi despunta un tinent nazi que sap l’aberració que suposa la seva presència al poble.” Laura Rosel a El Suplement de Catalunya Ràdio — Aurora Bertrana a El Suplement.
“Bertrana fa un retrat molt fidel d’allò que escoltà i palpà com a membre d’una missió humanitària a la població francesa d’Étobon durant l’ocupació nazi. És de les poques novel·les catalanes que s’enfrontà als grans temes europeus de la Segona Guerra Mundial.” Lourdes Toledo a La Veu dels Llibres —Retrats: Aurora Bertrana, la memòria continua…
