Al Museu de Ciències Naturals de Berlín, als peus de l’esquelet d’un braquiosaure de dotze metres d’alçada, una dona i un home es coneixen. La seva història, explicada per ella, els propulsa en una dimensió que escapa al temps i a tota forma de mesura. És l’amor dels amants que mai no viuran junts i per a qui el llit és un terreny d’exploració —dels cossos, però també dels records, que de vegades separen més que un mur.
Animal trist, traduïda arreu del món, és la novel·la que va consagrar Monika Maron com una de les escriptores més importants d’Alemanya. La seva obra, ampla i variada, expressa alguns dels vincles que més estretament lliguen les persones: l’amor, l’odi, la traïció.
“La millor novel·la que he traduït mai.” Carlota Gurt
N’han dit
“Monika Maron ens agrada perquè quantifica els anys de vida amb els anys d’amor. Perquè ens fa pensar en com de ridícula i absurda és la vida quan no tenim ningú a qui estimar, ningú amb qui compartir llençols. Animal trist ens fa veure que si no hi ha amor només ens queden els ossos, i llavors, què ens diferencia dels dinosaures?” Vero García a Núvol ─ Braquiosaure estima braquiosaure
“L’amor de la narradora d’aquesta novel·la és tan viu justament perquè en Franz –a qui va conèixer als peus de l’esquelet d’un braquiosaure– no és amb ella. “L’amor s’exalta en la frustració, i s’adorm o s’apaga en la satisfacció”, escriu André Comte-Sponville a l’imprescindible Diccionario filosófico.” Eva Piquer a Catorze — Un amor a vida o mort
“Hi ha, en Animal trist, algunes idees suggeridores, com la metàfora d’assumir la vida com una espera inútil fins que això ja no ferisca; o les reflexions sobre la memòria i sobre com l’oblit s’ha convertit en un pecat quan, segons la narradora, «Recordar no té absolutament res en comú amb no oblidar».” Arantxa Bea a Trapezi — Animal trist
“A ‘Animal trist’ els dos amants viuen una relació clandestina d’efectes imprevisibles, que deixarà una empremta obsessiva en la protagonista. La narradora l’evoca des de la vellesa, intensa i reconstruïda amb volguda imprecisió, a través d’un relat subjectiu que no defuig la crítica a una “època singular” i abjecta. Monika Maron la va conèixer de ben a prop.” Josep Gras a El Temps — La ganyota del braquiosaure
Entrevistes
“Quan la protagonista explica la història del seu amor, ja és vella, potser vellíssima i tot. No sap si té vuitanta anys o cent o tot just setanta. Quan va viure aquest amor, ja no era jove, però encara no era vella, i tanmateix persevera en l’estat de l’amor. L’amor és un sentiment que defuig qualsevol valoració absoluta, racional.” ─ amb Adrià Puértolas a El Nacional
Entrevista a la traductora Carlota Gurt ─ Mentrimentres
