Una paleontòloga de l’Est rememora la seva passió amb un home de l’Oest, buscant en els records fòssils l’instant en què l’amor s’esvaeix.
Ha caigut el mur de Berlín. Una dona i un home es coneixen als peus d’un esquelet de braquiosaure. ¿Haurien estat més que amants, si s’haguessin trobat abans de 1989? En Franz ve de l’oest; ella del cantó dels soviètic. Un llit cobert de plantes carnívores és la zona franca on explorar-se cossos i pells. Però no viuen junts. I quan en Franz se’n va, sempre a dos d’una, l’obsessió treballa: se l’imagina amb la seva dona com si els espiés per un foradet.
Els carrers de Berlín muten a la velocitat de la llum, però els vincles de les persones encara es regeixen pel mateix: l’amor, l’odi, la traïció.
“La millor novel·la que he traduït mai.” Carlota Gurt
N’han dit
“Monika Maron ens agrada perquè quantifica els anys de vida amb els anys d’amor. Perquè ens fa pensar en com de ridícula i absurda és la vida quan no tenim ningú a qui estimar, ningú amb qui compartir llençols. Animal trist ens fa veure que si no hi ha amor només ens queden els ossos, i llavors, què ens diferencia dels dinosaures?” Vero García a Núvol ─ Braquiosaure estima braquiosaure
“L’amor de la narradora d’aquesta novel·la és tan viu justament perquè en Franz –a qui va conèixer als peus de l’esquelet d’un braquiosaure– no és amb ella. “L’amor s’exalta en la frustració, i s’adorm o s’apaga en la satisfacció”, escriu André Comte-Sponville a l’imprescindible Diccionario filosófico.” Eva Piquer a Catorze — Un amor a vida o mort
“Hi ha, en Animal trist, algunes idees suggeridores, com la metàfora d’assumir la vida com una espera inútil fins que això ja no ferisca; o les reflexions sobre la memòria i sobre com l’oblit s’ha convertit en un pecat quan, segons la narradora, «Recordar no té absolutament res en comú amb no oblidar».” Arantxa Bea a Trapezi — Animal trist
“A ‘Animal trist’ els dos amants viuen una relació clandestina d’efectes imprevisibles, que deixarà una empremta obsessiva en la protagonista. La narradora l’evoca des de la vellesa, intensa i reconstruïda amb volguda imprecisió, a través d’un relat subjectiu que no defuig la crítica a una “època singular” i abjecta. Monika Maron la va conèixer de ben a prop.” Josep Gras a El Temps — La ganyota del braquiosaure
Entrevistes
“Quan la protagonista explica la història del seu amor, ja és vella, potser vellíssima i tot. No sap si té vuitanta anys o cent o tot just setanta. Quan va viure aquest amor, ja no era jove, però encara no era vella, i tanmateix persevera en l’estat de l’amor. L’amor és un sentiment que defuig qualsevol valoració absoluta, racional.” ─ amb Adrià Puértolas a El Nacional
Entrevista a la traductora Carlota Gurt ─ Mentrimentres
