Uns relats que mostren amb tendresa el món a través d’uns ulls que tot just el comencen a descobrir, i on conviuen la misèria dels homes i la màgia de les coses.
La darrera novel·la que va escriure Rodoreda és un seguit de rondalles explicades per un adolescent que aprofita la guerra per fugir de casa. L’autora el descriu al pròleg com “un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veu el deixa sorprès”. És segurament el personatge més tendre de tota la seva obra. Per a ell, el desordre de la guerra permet fer el que vulguis i anar on tinguis ganes d’anar. El seu periple per pobles i selves, de la riba del mar a la vora d’un gran riu, el posa en contacte amb gent diversa i estranya. Novel·la d’aventures, novel·la d’iniciació i també novel·la “descaradament poemàtica”.
Aquesta nova edició inclou un postfaci del jove poeta Jaume Coll Mariné, que rellegeix l’obra des de l’actualitat.
Llegeix el pròleg a Catorze “Quanta, quanta guerra… va néixer una tarda al vestíbul de l’antic Publi Cinema on havia entrat a mirar les fotos de la pel·lícula que estaven passant: El manuscrit trobat a Saragossa del director polonès Has. Cada fotografia, cada paisatge, cada expressió en el rostre dels actors eren una pura meravella. Una de les pel·lícules més originals, més poètiques, més extraordinàriament fora del món que mai havia vist. Passeig de Gràcia amunt pensava si jo no podria fer una novel·la que arribés al grau de poesia i de misteri d’El manuscrit trobat a Saragossa. Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès.”
N’han dit
«Si Pàmies i Bertrana trien dones com a protagonistes, la dama de les lletres catalanes pren un personatge masculí, Adrià Guinart, i ens parla de les seves trifulgues del front. Malgrat això, la prosa de Rodoreda és lluny de la majoria de testimonis literaris de guerra masculins, que són precisament això: testimonis, cròniques fidedignes. Amb la pàtina literària ofegada per la ferocitat dels dies i les nits al front. En què els encenalls de literatura rauen, quan hi són, més aviat en l’estil que no pas en la matèria argumental: la guerra. Quanta, quanta guerra…, en canvi, escup la literatura des de dins dels cadàvers. I els cadàvers es tornen, per al lector, enmig d’un ball de meravellament i mala consciència, bellíssims.» Mònica Boixader a Núvol – Rodoreda, Bertrana, Pàmies. Des de la trinxera.
“Si Rodoreda lliga el món de l’inconscient i de les aparicions amb el món de la guerra és perquè en la seva manera genuïna de mirar les coses aquestes dues esferes estan íntimament relacionades. Ella, que va viure la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, observava la vida des de la proximitat a la mort. Per això, en el pròleg de la novel·la, alertava sobre aquest punt de partida: ‘Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i morts.” Eva Comas a Núvol – La Rodoreda que no hem escoltat.
“Els tres últims llibres de Mercè Rodoreda, Viatges i flors i Quanta, quanta guerra…, publicats l’any 1980, i La mort i la primavera, publicat pòstumament, el 1986, tres anys després de la seva mort, són la culminació de l’obra rodorediana, l’aventura novel·lística més avançada del vint català i una de les més audaces de la literatura universal. Són llibres que demanen del lector una manera nova de llegir, que explica la relativa desatenció que han rebut aquestes obres si les comparem amb Aloma, La plaça del Diamant o Mirall trencat. Però això distingeix els genis, un llenguatge propi.” Toni Sala al seu bloc – Quanta, quanta guerra…
