Mosaic és l’únic llibre que Caterina Albert va escriure en primera persona. Aquesta vegada el camí no el fa la imaginació: són episodis d’infància, impresos tan vivament en la memòria que esclaten amb frescor quan l’autora, a prop de complir vuitanta anys, els rescata, com faran més tard les seves germanes Nathalie Sarraute o Alice Munro.
Per què tornar a la infància? Pel plaer de retrobar les coses que has estimat en aquest món, siguin l’àvia o una gallina. I per refer el camí que va de la prehistòria individual, en què una criatura de quatre anys es rebel·la per defensar el seu albir, a l’exercici conscient d’un art que nia en tu i et transforma per poc que el deixis.
Publicat el 1946 en una versió reduïda, Mosaic III apareix avui amb disset peces inèdites retrobades per Blanca Llum Vidal i Agnès Prats a l’Arxiu Municipal de l’Escala. És una excavació en la intimitat, aquest fonament invisible que precedeix tota gran obra i on es construeix la llibertat interior. En femení, malgrat el pseudònim que Caterina Albert no va abandonar mai — com qui fa un últim pam-i-pipa: en masculí m’aixeco les faldilles.
Tast
Les pintures rupestres a Paper de Vidre
N’han dit
“La censura franquista era francament estúpida. Van deixar passar el Mosaic perquè era subtitulat Impressions literàries sobre temes domèstics i el censor s’ho va creure, sense més ni més, que eren textos d’estar per casa. (…) Ara el llegeixes i et meravelles de trobar-hi imatges sensuals de gran categoria i intensitat, i en molts altres moments, de manera continuada, la formació d’un caràcter. Sense estalviar cap sentiment, cap sotrac, res.” Mercè Ibarz a Vilaweb — Intimitats de Víctor Català
“L’escriptora empordanesa defugia la primera persona, però és precisament aquesta particularitat que atorga a l’obra el seu significat més revelador. Ser precisament un mateix no és senzill i encara més per a una escriptora de ploma rabiüda que defuig l’striptease literari.” Rosa Planas a Ultima Hora — Mosaic
“Rere la descripció dels animals que s’estimava, de la casa on vivia i d’alguns familiars hi ha capítols com Les pintures rupestres, on explica les conseqüències del dibuix que va guixar de petita a la paret del menjador de casa: el pare, que era “instintiu” i “quan se desfermava no tenia aturador” li pega “de debò”, i també reben les minyones i l’àvia.” Jordi Nopca al Diari Ara — El tresor inèdit i íntim de Víctor Català
“La feina d’arxiu que han fet Blanca Llum Vidal i Agnès Prats ha donat uns grans resultats: per començar, ha fet aflorar una carpeta amb disset texts íntims inèdits, que havien d’anar a Mosaic III, i que ara s’han incorporat al començament del llibre, a la primera de tres parts, “Fòssils”, i que s’afegeixen als vint-i-quatre texts més de la primera edició.” Montserrat Serra a Vilaweb — ‘Mosaic’, la Víctor Català més íntima i inèdita
“És el primer llibre en català que es publica després de 1939, i es va disfressar de llibre inofensiu, íntim, per esquivar la censura. Però alhora, l’autora demostra que l’interessaven molt temes contemporanis de la seva època com la dialèctica entre l’individu i la massa. I això que Víctor Català era una escriptora inofensiva, apolítica… res de tot això!” Marina Porras a El Suplement — Marina Porras reivindica Víctor Català
“Els textos es van publicar en plena postguerra, i cal aclarir que el primer i el segon mosaic no van veure mai la llum. Les dues estudioses han pouat a l’Arxiu Municipal de l’Escala, on han descobert aquest material, i anuncien el rescat en el futur d’aquests dos volums mai publicats.” Magí Camps a La Vanguardia — ‘Mosaic’, de Víctor Català, recupera 17 peces inèdites de l’escriptora empordanesa
“És una compilació de textos on ella recorda passatges fonamentals de la seva infantesa, és el retorn d’una dona amb la vida feta fent-se el plantejament últim del sentit i el significat de totes aquestes experiències. Una altra màgia del llibre és que és possible reconèixer-hi situacions i escenes que ella havia utilitzat per als seus llibres de ficció, com Solitud o alguns dels seus contes, i és curiós veure el joc que fa amb els límits del que és veritat i del que és ficció” — Lluís Ruiz recomana Mosaic a Els Experts d’iCat
“Un dels leitmotivs del llibre és el pes de les innocències esclafades. Aquests records d’infantesa enriqueixen la lectura de la seva literatura de ficció. Hi fa una defensa de la infantesa en un món (darrer terç del s.XIX) en què les criatures eren menystingudes i maltractades de manera sistemàtiques.” Adolf Beltran a l’Irradiador d’iCat — “Mosaic”, Víctor Català en primera persona
“La natura hi és, en efecte, molt present en el llibre, com en tots els de Víctor Català, però potser no amb la “sencillez cautivadora” que hi elogiava el règim, sinó com una emanació esplendorosa i salvatge de la vida, d’una força brutal que pot derivar en sensualitat i tendresa.” Eva Vàzquez a El Punt Avui — En primera persona
“Sobre la tensión entre pureza, muerte y deseo, que en la moral de sus narraciones se resuelve en un arco que va de la extrañez a la tragedia, pasando por la maldad. Son asedios a un malestar: el malestar de la cultura.” Jordi Amat a El País — El lado más salvaje de la vida
“Català fa vessar el magma literari a damunt dels records vers, i tot ho remena i magreja i ho deixa eixarreir fent una pasta perfecta, on record i literatura, on certesa i engany esdevenen, per què no?, una mateixa cosa” Mònica Boixader a Núvol — Víctor Català i la memòria salpebrada
Entrevistes
A Blanca Llum Vidal, a l’Irradiador d’iCat
A Agnès Prats, al podcast Mentrimentres
A Maria Bohigas i Agnès Prats, al Més324
