L’hora de l’estrella és l’últim llibre publicat per Clarice Lispector i el primer que acollim al Club Editor. És també el més estimat a Brasil perquè hi viu molt tènuement Macabéa la mecanògrafa, una noia “com una capseta de música una mica desafinada”.
Expressa la cristal·lització de tota l’obra de Lispector. Hi vibren les obsessions que ja tiben la primera novel·la, Prop del cor salvatge, i que no l’abandonaran mai. La persecució de la veritat —“l’eternitat és l’estat de les coses en aquest moment”. La força expressiva de l’acció, i no de l’explicació. La fe absoluta en el poder de la paraula, que salva o condemna una vida, i fins i tot pot crear-la. L’exploració d’una artista inigualable que ens arriba, en català, transmutada per la qualitat quasi ventríloqua de Josep Domènech Ponsatí.
“Aquí Lispector crida un cos lleig i una mica brut i una ànima indigent que ve, com ella, del Nord-est. En la pell apergaminada de Macabéa, hi escriu la promesa d’una lucidesa disciplinada i constant —l’art, per a Lispector, va consistir en aquesta promesa”, ens diu Nora Catelli en el postfaci que clou el volum.
Missiva elèctrica: A la bona de Déu
Un retrat en vers de l’autora de L’hora de l’estrella, per Carlos Drummond de Andrade a Anostrats — Visió de Clarice Lispector
N’han dit a la premsa
“Llegint fa poc el postfaci de Nora Catelli a ‘L’hora de l’estrella’, ple d’intuïcions literàries brillants, se’m va acudir encara una tercera possibilitat: en una cultura com la nostra, on la crítica literària se sol limitar a l’espai exigu de les ressenyes, sense gaires revistes que publiquin anàlisis en profunditat, ara és el llibre mateix qui incorpora elements per pensar més sobre el text.” Jordi Puntí a El Periódico — Entre el pròleg i el postfaci
“Quin és el pes de la llum, escriu Clarice Lispector a les pàgines finals de L’hora de l’estrella. La seva protagonista, que en el moment de morir dóna a llum una estrella, porta el nom de Macabéa. I, «morint, ella es va tornar aire», és a dir: esperit.” Teresa Costa-Gramunt a Núvol — Clarice Lispector. L’hora de l’estrella
“No soc pas un intel·lectual, escric amb el cos, diu Lispector a través de Rodrigo S.M. Els lectors la rebem amb els sentits desperts, amb el cos en guàrdia, clavem queixalada a la seva prosa i la masteguem com si fos una poma de les que fan suc. L’autora deia i repetia que no escrivia per agradar a ningú.” Eva Piquer al Diari Ara — “Soc tan misteriosa que no m’entenc ni jo”
“Tot i que el títol exterior és L’hora de l’estrella, aquesta novel·la té fins a tretze títols i d’una novel·la amb tretze títols te’n pots esperar qualsevol cosa. En aquest sentit, Lispector no decep. El pes autobiogràfic de l’autora, la simbologia, la protagonista, el narrador, tot es conjuga a la perfecció en aquest relat tan misteriós com inoblidable.” Jan Arimany a El Periòdic d’Andorra — Una bona pregunta val més que mil respostes
“L’hora de l’estrella és un prodigi tècnic i contingent, l’última novel·la en vida de l’autora (1977) que es va dir de tu amb James Joyce, amb Virginia Woolf. Un escriptor vol explicar l’existència de Macabéa, una noia espellifada del nord-est que es muda a Rio de Janeiro. Allí arrossegarà la seva infelicitat feliç pel barri del port, serà l’ase de tots els cops. Vanitós, però indecís, el creador no acaba de sortir-se’n.” Adrià Pujol a El País — Lispector, ‘diaspòrica’
A la ràdio
Ciutat Maragda a Catalunya Ràdio — Lispector, crit i silenci
L’Illa de Maians a Ona Llibres — #6 Restes de carnaval i L’hora de l’estrella, de Clarice Lispector
