Passeig amb la Maria
—Aquí hi havia una torre mig en runes, ocupada, oi?
—Sí, en deien el Castell. Si tirem recte, passant per l’ermita, acabem al Delicias. I si anem cap a la dreta, arribem a l’entrada del Park Güell —em diu la Maria.
Carenem el Carmel.
—Com està el projecte del parc dels Tres Turons?
—En teoria, el 2010 es va aprovar el pla definitiu i la tardor passada es va fallar el concurs. S’hauria d’executar, mani qui mani, durant aquesta legislatura.
—I com afectarà la casa rosa?
—Ens poda el jardí per una banda i per l’altra ens deixa sense sortida al carrer: i això ja és més fumut. Van venir els tècnics de l’ajuntament i van veure que no podia ser, però el pla no ho recull. Ara ho estem batallant. També ens agradaria que consideressin la tasca editorial que s’hi fa des dels seixanta fins ara com un valor cultural afegit al projecte de parc, però pots comptar. De fet, aquesta sortida al carrer que volen podar és la que descriu la Rodoreda quan explica la casa de la Paulina a El carrer de les Camèlies.
Arribem al tauró de bitllets del carrer Santuari i enfilem Doctor Bové. Allà on s’acaba la línia del V24, al bar La Parada, la Maria i jo havíem xerrat sovint, en una de les tauletes arrambades al cos obagós de la muntanya, endrapant uns entrepans de pernil sensacionals. Recordo el dematí que la conversa es va tornar bateig. Allà mateix, la Maria encendria la llar de foc on em cremaria les pestanyes durant els anys següents. Jo havia tornat feia poc de la Ledig House i en una botiga de llibres de segona mà de Nova York havia trobat una primera edició del primer llibre d’en Jim Dodge, de qui m’ho havia llegit tot i em fascinava. Era Fup, una novel·leta breu, una mena de rondalla contemporània que passava en un racó perdut del comtat californià de Sonoma i que protagonitzaven un nonagenari alcoholitzat, un ànec i un orfe gegantí aficionat a construir tancats. Li vaig passar a la Maria perquè se’l llegís. Al cap d’uns mesos, en aquell racó amagat del vessant oest del Turó de la Rovira, li vaig preguntar què li havia semblat. Entre queixalada i queixalada em va dir que molt bé, que li havia passat a en Cots —d’Edicions de 1984, amb qui feien comboi en aquella època—, ell n’havia comprat els drets i el traduiria jo.
—Què? —vaig preguntar-li, amb cara d’enze.
—Què?
—Que el traduirà qui?
—Tu.
—Però si jo no he traduït mai res!
—És igual. Ho faràs tu i ho faràs molt bé —va concloure, amb la seva vehemència marca de la casa—. Per cert, rodona, la teva ressenya de Hibert Hiza. T’has llegit Homes sota el sol, de Gassan Kanafani? És l’altra cara de la moneda.
*
Aquest cop, però, l’ominosa mà que mou els fils de The Godfather al rètol de La Parada deu voler que ens encaminem cap a un altre lloc, perquè el bar està tancat. No sabem si és cosa d’un dia o va per llarg: feia temps que no hi passàvem. Anem fins al final de Doctor Bové i a la porta de l’institut Ferran Tallada agafem el caminoi de mà esquerra, que té paret a un cantó i estimball a l’altre. Quan s’acaba l’edifici, trobem les escales: tan amples i majestuoses, tan rebregades pels anys, amb l’herba clapant-les i les arrels dels arbres maldant per esberlar-les, aquestes escales al mig de la muntanya, on menen? Són misterioses, com encantades: no s’acaben d’entendre. Que potser són un interregne com a la pel·li de Miyazaki, que porten la petita Chihiro a un altre món? Pujar-les fa ganes i una basarda estranya: on arribarem, si les seguim?
*
Més tard, com en un salt en el temps, suem a la terrassa del Club de Petanca del Carmel i recordo unes altres escales, les verdes i metàl·liques de la casa rosa, que pujava i baixava, incansable, mil vegades al dia, la tieta Nuri amb el Negret encalçant-la.
—És per això que va viure tants anys —dic jo.
—Potser sí —diu la Maria.
Li sona el telèfon i l’agafa perquè és la Maia de l’editorial. La cara li canvia: n’ha passat una de grossa.
—Merda, tornem —diu, posant-se en marxa.
Recorrem Gran Vista a tota velocitat i m’explica que ha badat i no ha pagat el hosting del servidor i que la pàgina web de l’editorial s’ha esborrat. Que tota la feina feta durant mesos i mesos se n’ha anat en orris. Un desastre. Anem de pressa per Gran Vista per arribar aviat a l’editorial i intentar recuperar la web. Li dic que som-hi, que segur que té remei, que no s’amoïni, “patir no serveix de res”, li dic, un dels lemes de Jim Dodge és precisament “Pain is unavoidable, suffering is a choice” —i començo a esfilagarsar el tema per fer-ne una xarxa, que si les mares són les marmessores del patiment del món o més aviat les enquimerades del patiment del món, i que la gelosia no és cap demostració d’amor sinó simplement una demostració de gelosia, i que si patatim, que si patatam. Una xarxa per distreure-la, per fer-li el camí més planer. Fem via ràpid i ja es veu la muntanya pelada, eriçada: hi ha algú.
—Ara sempre hi ha gent —diu la Maria.
—Què passarà quan es faci el parc? Acabarà com els búnquers, un altre lloc de la ciutat perdut pels barcelonins? Quin és l’objectiu final del parc? Per què tot s’ha de parcel·lar i endreçar, fer passar per l’adreçador? Per què les ciutats no poden tenir espais assilvestrats, autogestionats espontàniament per la que gent que els estima i els viu? De vegades la millor manera de cuidar un espai és deixar-lo en pau.
Entrem corrents a casa. Tothom està apagant el gran foc des del seu mòbil o des del seu ordinador. La Maria s’hi fica de cap, a mi em passen una trucada amb la responsable francesa angloparlant del servidor. Fem mans i mànigues. L’estat de pànic ens manté en tensió: no ens podem permetre que es perdi la web. Al cap de pocs minuts les pantalles i les converses internacionals comencen a donar motius d’esperança i sembla que potser podrem evitar el daltabaix. I sí, finalment veiem que podem accedir a la web i aleshores és com si la casa mateixa fes un gran sospir amb els nostres cossos. Amb el neguit encara recorrent-nos l’espinada, la Maia ens ensenya el cartell que l’Ángel Uzkiano acaba de fer pel sarau que estem organitzant aquest juny: la Víctor Català per primer cop en concert a l’Apolo!
—Està molt bé —diu la Maria, recobrant-se del sotrac com pot.
Tots hi estem d’acord, i riem. I seguim.
Les altres entregues de la Residència Electrica de Martí Sales:
La muntanya i la casa VI — Dit i fet
La muntanya i la casa V — Nadala
La muntanya i la casa IV — El pany i la clau
La muntanya i la casa III —Tot el que he fet dalt la muntanya pelada
La muntanya i la casa II —Destrals
La muntanya i la casa I