L’obra mestra de Siegfried Lenz: un retrat sobre l’obediència cega i el sentiment de culpa de tot un poble.
1943, en un poblet de l’extrem nord d’Alemanya: un pintor rep una ordre oficial que li prohibeix de pintar. El seu amic d’infància, un agent de policia local, és l’encarregat de fer-la complir. Davant la resistència, l’amic reacciona amb un zel que supera l’estricte compliment del deure. Ha nascut en ell una vocació poderosa: l’obediència.
1954, en un correccional per a joves inadaptats, el fill petit del policia s’imposa una llarga temporada d’aïllament per tal d’escriure sobre “les alegries del deure”. Una miniatura del nazisme sorgeix de la seva confessió, lluny del poder i dels camps de batalla: un cant d’amor i odi a la comunitat humana de què és fill.
Amb una magnífica traducció de Joan Ferrarons.
N’han dit
Elegia de l’invisible. Ressenya de David Vidal al Diari Ara
Una lliçó. Manuel Baixauli llegeix Siegfried Lenz per El Quadern
La culpa i la memòria en Siegfried Lenz. Ressenya d’Arantxa Bea a Trapezi
Les alegries i les víctimes del deure. Lectura de Daniel Gamper a Núvol
Lliçó d’alemany entre els 20 millors llibres de 2016 segons el Diari Ara