“No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se’m posi al davant em pregunto: ¿M’hauria ajudat a caminar, aquest?”
Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l’alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:
“La ciutat estava plena
d’homes que jo no veia
el desconegut que avançava
era després de tants anys
el primer home que mirava.”
D’aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n’emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t’interpel·la i et modifica.
N’han dit
“Ahir es va acabar l’exposició de la Charlotte Salomon al Monestir de Pedralbes. Ara es publica ‘La mesura dels nostres dies’, d’una altra Charlotte, la Delbo, que, d’alguna manera, escrivia com pintava la Salomon: des de la urgència, des la necessitat imperiosa d’arribar, a través de l’art —de la literatura—, a dir el que no es pot dir, a fer-se veu quan l’has perdut, a ser-hi pels que ja no hi són. Les dues Charlottes fan retaule d’escenes i personatges vivíssims, se’ls fan seus per nostrar-nos-els —aquesta és l’audàcia que s’autoexigeixen—, amb una intensitat i una franquesa inaudites. Veure la Salomon, llegir la Delbo: un abans i un després.” Martí Sales a Núvol – Les dues Charlottes
“En aquest llibre Delbo retroba, vint anys després de l’alliberament, algunes dones (i algun home) que van tastar l’horror i els demana com els ha tractat la vida. Les deixa parlar i nosaltres, lectors, gairebé les escoltem.” Eva Piquer a Ara llegim – Vaig morir a Auschwitz i ningú ho veu
“L’esperança les va salvar. La salvació les va condemnar.” Ignasi Aragay a Ara llegim – Que tenaç que arriba a ser l’esperança
“Charlotte Delbo va morir de càncer de pulmó el 2 de març de 1985 a l’edat de 72 anys, sense atènyer el reconeixement que es mereixia. D’aleshores ençà, s’ha fet molt de camí en el coneixement i estudi de l’univers concentracionari, però la seva obra continua, encara ara, patint d’una injusta invisibilitat, tant a França com arreu. És una intel·lectual punyent que ara veu la llum en català, autora d’un dels relats més corprenedors dels camps d’extermini. És una obra humil, travessada per la bondat i la força de la convicció.” Valèria Gaillard a Catorze – Tornar d’entre els morts
“Quan l’acabo de llegir, amb un ennuec, corro a buscar els guaixos de l’altra Charlotte, aquella vida que esclata per totes bandes a les seves vinyetes tot i el destí tenebrós que prefiguren, per confrontar el text de l’una amb les imatges de l’altra, i m’hipnotitza el buit que queda al mig, com el forat que deixa la peça que falta en un trencaclosques inconclús.” Eva Vázquez a El Punt Avui – Just abans, just després
“Sembla mentida que aquesta autora, que va ser membre de les Joventuts Comunistes i de la resistència francesa (motiu pel qual va ser deportada), una figura intel·lectual de primer ordre, poeta i dramaturga, íntimament compromesa amb la denúncia de la violència d’Estat, encara sigui desconeguda del gran públic europeu. ‘La mesura dels nostres dies’ és una obra que explora, des d’una perspectiva femenina, la psicologia del supervivent i la fragilitat de la memòria a partir d’una prosa sofisticada i punyent que s’expressa amb la força dels fets. És una obra d’art necessària que tant de bo no hagués hagut d’existir mai.” Oriol Roig a Núvol – La mesura dels nostres dies: parlar d’Auschwitz
“A través de les veus de dones que van mobilitzar-se en xarxes clandestines contra la ocupació nazi, Delbo obre les comportes d’un dolor inexpiable. Assenyala els límits de la llibertat i els enfronta amb la tenacitat de l’esperança durant el captiveri. I ho fa sense instruir, tan sols deixant que el lector escodrinyi en la seva pròpia experiència i interpel·li la seva consciència en la deriva del dia a dia. La supervivència no és tan sols no morir. Sobreviure implica reprendre el camí després de la barbàrie. Perquè, de fet, tornar no ho és tot.” Dàlia R. Bonet a La Llança – Charlotte Delbo i les veus de la resiliència
“Delbo narra molt bé com la sororitat entre dones va fer possible viure i resistir la barbàrie, no deixar-se caure i mantenir els ideals. Moltes de les dones deportades més enllà de pertànyer a una minoria, una religió eren dones compromeses, que formaven part de la clandestinitat.” Fe Fernández al blog de L’Espolsada – La mesura dels nostres dies
“Una rica varietat de realitats al voltant d’un mateix passat que evidencien la complexitat individual de l’ésser humà. Llegiu Delbo i trobareu quelcom diferent. I sí, donant per bones les paraules de l’editora Maria Bohigas, qualsevol que arribi a les pàgines finals voldrà fer el camí de tornada amb els dos primers volums.” Álvaro Muñoz a Llegir en cas d’incendi – La vida després de l’Holocaust
«A l’imprescindible La mesura dels nostres dies de Delbo (Club Editor, 2019; corrin cap a la llibreria, si us plau), Charlotte –a qui Primo Levi recomanava llegir– va escriure: “Vam passar els dies comptant el temps, vam passar el temps comptant els morts. Ens hauria fet por comptar els vius. […] Quants dies falten perquè em comptin a mi també?” Mirall del temps, avui podem escriure que perquè recomptin, recordin, rehabilitin i rescabalin oficialment 4.427 morts de l’oblit han fet falta 27.010 dies. Ara ja sabem que han hagut de passar 74 anys sencers a l’estat espanyol.» David Fernández al Diari Ara – 74
“La magnitud de l’horror viscut sembla demanar paraules terribles. En canvi, la prosa de Delbo és directa, precisa i essencial; construïda sobre frases breus, sense ornaments, amb els adjectius mínims. Una prosa humil i descarnada, amb el to propi de la conversa entre antigues companyes. Probablement perquè és inútil, perquè fins i tot les paraules més gruixudes i grandiloqüents són inhàbils per descriure una cosa que no té mesura possible. Perquè qualsevol intent de mesurar-ho és una traïció. Aconsegueix parlar de l’horror amb franquesa i senzillesa, sense caure en la tragèdia. No jutja, només mostra, i potser això fa que la seua obra siga encara més devastadora.” Pere Calonge a Trapezi – Escriure després d’Auschwitz
