“Les pors que ens sembren de petites ens creixen als queixals, Polly. Si no, prova d’arrencar-te’n una. Amb les mans. Amb tenalles. És igual. I ja m’ho explicaràs.”
De petites la Jone i la Polly eren amigues inseparables, de les que practiquen el primer petó morrejant-se amb la boca tancada. Però si ara es creuen pel carrer giren la cara. ¿Què va passar durant l’adolescència perquè l’amistat es trenqués irreparablement? La Jone es posa a escriure a la Polly per passar comptes, però el seu monòleg de seguida rebobina mil records —i es converteix en la confessió que fins ara no s’ha atrevit a formular: la d’una adolescent abandonada en temps de kale borroka.
Pleibac és l’Euskadi rural i poligoner dels anys noranta, i el retrat d’una adolescència en què la lleialtat és enemiga del desig. Narrada en un llenguatge impur com només podia inventar-se’l una bertsolari, és una navalla: afilada i brillant.
