El teatre de Samuel Beckett s’ha representat als nostres escenaris des de l’estrena de Tot esperant Godot el 1956. Però sorprèn que fins ara només es trobessin tres volums de la seva prosa en català. Amb Narracions i Textos per no res iniciem una travessa per l’obra beckettiana, que va fer de pòtols i sensesostre una veu literària mereixedora del Nobel. La traducció de Joaquim Sala-Sanahuja manté l’austeritat de l’original i sap capturar-ne un sentit de l’humor procaç com el que Joan Ferrarons va trobar a El castell de Franz Kafka.
La primera part del volum la componen tres peces publicades el 1945, quan el mon sortia d’un intent de destruir-se sencer. Els títols parlen per si sols: “L’expulsat”, “El calmant”, “La fi”. No costa d’imaginar que els seus protagonistes en siguin en realitat un de sol, al mateix temps que és difícil connectar-los a partir de marques de temps o de lloc.
Expulsen un jove de casa, un desnonament en tota regla: en poques pàgines sembla que hagi passat anys al carrer fins que s’instal·la en un fiacre. L’ànima d’un vell passa comptes en un relat post-mortem: el seu cos ha expirat. Un home va a la bona de déu, ara en un prat de pagès, ara als molls d’una ciutat: “sense coratge per acabar ni amb prou empenta per continuar.” En tots ells hi ha un barret de part de son pare, una suma de diners misteriosa, la intensitat del paisatge, el mar.
En els cinc anys que van de les Narracions a la segona part d’aquest volum Beckett ha escrit les seves obres més conegudes: Molloy, Malone mor, L’Innomenable i Esperant Godot. Els Textos per no res són la cloenda d’aquest període, on du al límit la convicció que, d’un home, quan no en queda res, se n’arriba a veure la integritat real, en forma de derelicte.
