Premi Ciutat de Barcelona 2019 a la millor traducció
Premi Serra d’Or 2020 a la millor traducció
La primera gran novel·la russa és en vers. Venerada com l’obra mestra absoluta per tots els que vindran després —Dostoievski, Tsvetàieva, Nabókov, Dovlàtov—, fora de Rússia se l’ha llegida poc, perquè el peu forçat de la rima i del metre n’han llastat la traducció. En català faltava qui desafiés l’obstacle i traduís l’Oneguin en vers. Arnau Barios s’ho va proposar i, set anys més tard, ofereix l’obra mestra al seu públic.
«Tota la literatura russa que estimem ve de Puixkin. No és tan sols la peça que articula una literatura encarcarada amb una de nova i palpitant. És un dels creadors més divertits i lluminosos d’aquells anys. La seva llengua costa de traduir, massa clara i arrelada. Per això, i en una paradoxa molt russa, el clàssic més famós a casa és potser el més desconegut a fora. L’anomenen el nostre tot. Se l’han fet seu uns i altres. Tothom hi ha trobat el que ha volgut, un rebel, un patriota, un llibertí o un visionari. El poeta Aleksandr Blok dirà l’any 1921, en un país devastat: “La nostra memòria guarda des de la infantesa un nom alegre: Puixkin. Aquest nom, aquest so ha omplert molts dies de la nostra vida.”» Arnau Barios
N’han dit
“Puixkin es va emportar a la tomba un gran secret, va concloure Dostoievski, i l’única cosa que es podia fer des d’aleshores, ja sense ell, era mirar d’esbrinar quin era aquest secret. Gràcies a aquesta edició, els lectors en català, si entenen la literatura com una de les formes de comunicació més misterioses i profundes, també podran participar en aquesta fascinant recerca.” Marta Rebón a La Vanguardia — Quinta essència russa en versos iàmbics.
“Com diu el poeta Borís Grigorin, “algun cop, tots hem fantasiejat: i si poguéssim ressuscitar Lenski? I si poguéssim casar l’Eugeni i la Tatiana? Qui sap si aleshores les nostres pròpies vides serien diferents, o més felices i tot”. Una altra opció és valorar, per damunt de tot, la poesia: la lleugeresa extraordinària de l’alè puixkinià (que podríem associar amb la gràcia de Carner), l’espurneig de l’humor i la versatilitat d’uns versos que passen, en un instant, d’una reflexió sobre la llengua russa amb manlleus francesos a una evocació nostàlgica d’uns peus femenins. Les descripcions impressionistes que fa Puixkin de la vida quotidiana de l’alta societat russa, amb els seus balls, banquets i flirtejos, són tan vívides o més que els personatges que crea. L’autor en té prou amb dir: “El gebre li ha argentat l’estofa / del coll de llúdria de l’abric”, i el lector es queda amb una imatge que conté tot un món.” Xènia Diakonova al Diari Ara — Eugeni Oneguin es muda.
“Una de les meravelles d’Eugeni Oneguin és que no saps mai on comença i on acaba el to paròdic: els versos que Lenski, el poeta romàntic de la novel·la, escriu abans de morir són clarament paròdics, però al mateix temps són versos molt bonics, són ridículs i commovedors. Quan Lenski mor en el duel, Puixkin ens presenta tres imatges: un parell de paròdiques —la flor que es marceix i el foc que s’apaga— i tot seguit una de molt seriosa i bellíssima, la de la casa buida, imatge que es repeteix durant la novel·la. La novel·la es mou tota l’estona pel quadrilàter, com una bola de billar, entre romanticisme, sentimentalisme abandonat, realisme incipient i classicisme en principi antiquat, però novament de moda per motius polítics: el classicisme revolucionari. Traduint-ho, hi ha el risc d’exagerar els trets per voler-ho fer massa evident: no sé si algun cop se m’ha descontrolat, la cosa.” Gonzalo Torné entrevista a Arnau Barios a El País — “Vaig quedar encallat tres mesos en una rima, però va sortir!”
“Aquesta “diferència diabòlica”, aquesta tensió fonamental és la que conserva la nova traducció de Barios. Malgrat la dificultat d’assolir un just equilibri entre sentit i ritme, el traductor assegura que “conservar el vers compensa: hi notes la importància formadora de la tradició i hi sents córrer l’alè de l’original”. Com ho fan els nens a les escoles russes, Barios aprenia de memòria alguns versos i hi pensava tot el dia mentre passejava per Óbninsk, Moscou o els camins de Térmens. “Ha estat una alegria veure com el català creixia i es dilatava per dir tot el que havia de dir: adonar-me que la llengua no s’acaba, que ho pot dir tot”, explica. Barios està tan satisfet de la feina feta que s’afigura que aquesta immensa tasca de traducció serà el millor que haurà fet a la vida.” Marta Ossó Castillón a Núvol — La diferència diabòlica.
“L’Eugeni Oneguin sorprèn pel dibuix dels personatges, per la distància irònica que utilitza un narrador que és una mena d’idealització del mateix escriptor, que juga, introdueix digressions, notes introduïdes per fer broma i fer nosa o què, directament, redueix estrofes a uns punts suspensius deixant entreveure que les ha eliminat o que mai les ha escrit. Una novel·la de gairebé dos-cents anys, però molt moderna per la reflexió la ficció i la vida, sobre els sentiments, el temps i la felicitat perduda o el mateix paper de la literatura en la vida.” Joan Safont al Nacional — L’Eugeni Oneguin’ de Puixkin, per fi en versos catalans
“I quina és l’obra mestra de Puixkin? Doncs ni més ni menys que la meravella que Barios ens presenta després de deu anys de feina: Eugeni Oneguin.” Sebastià Benassar a Vilaweb — Eugeni Oneguin, la gran novel·la fundacional russa, ja és en català i en vers
“És difícil no apreciar la delicada i conscienciosa mà del traductor. “En descàrrec, asseguro, reconvertint l’antiga màxima moral en precepte de l’ofici, que en aquesta traducció no he fet res que m’agradaria que em fessin a mi”, ens diu Barios. Una afirmació a la qual, com a lectors, podem donar tot el crèdit.” Xavier Aliaga al Temps – L’inesperat èxit d’Eugeni Oneguin.
“Hom ha repassat les seves marginalia inscrites a les pàgines de l’edició francesa d’Oneguin de L’Age d’Homme, de la castellana de Mijail Chílikov i, naturalment, de la traducció de Nabokov; hom ha llegit i rellegit en veu alta les versions francesa, espanyola i anglesa que ha dit, i ha de confessar que no hi ha trobat, com ha trobat en la versió de Barios, aquest ressò de llengua entre culta i planera, aquesta cantarella que, sens dubte, només es troba a vessar en la llengua original —que hom arriba a llegir, i prou—, i, en suma, aquesta grandesa que primer de tot és sonora i només secundàriament té a veure amb el contingut d’aquesta novel·la escrita en vers.” Jordi Llovet a El País – El geni de Puixkin.
>versió paper
