Entre el preu del lloguer, les obres interminables o la calor que puja de l’asfalt és normal que els habitants de la ciutat fantasiegin amb una vida a pagès. Però abans del cop de cap, convé que s’ho rumiïn: amb una connexió wifi, quatre maletes i un cúmul de bones intencions no n’hi ha prou per guanyar-se la placidesa que el tòpic atribueix als pobles, on la realitat mai no es comporta com seria d’esperar.
És la lliçó que el jove Mallol Fontcalda aprèn a Mequinensa, on ha arribat per ocupar el càrrec de secretari del jutjat. Per ell passen casos com cabassos: la fervorosa a qui el Sagrat Cor dona instruccions per curar un miner rabiosament ateu; la dona d’ordre que davant la reforma del cementiri sent que “vam guanyar la guerra a la resta del país, però que, aquí, la vam perdre”; la sogra que cuina un arròs amb els grans que el fill ha guardat en un pot cada cop que feia l’amor a la dona, tres mil divuit segons l’últim recompte! Són els anys cinquanta del segle passat i contra la dictadura (i el blanc i negre que el tòpic li atribueix) les narracions de Calaveres atònites van plenes de sabor i humor picaresc.
“Si acceptava a ulls clucs que l’antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l’ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s’hi trobava de seguida com a casa. L’acte de fe, però, no era pa i mel”, comença Fontcalda. Ara que has rumiat prou, estimat lector, gosa seguir-ne les passes perquè es desfermi en tu la reacció previsible de després: “una passió fulminant, encisadora, cega”.
