Història de dues ciutats — Capítol quart

Capítol quart — La preparació

 

uan per fi el correu arribà a Dover, a primera hora de la tarda, el majordom del Royal George Hotel obrí la porta del cotxe com de costum, si bé amb certa cerimònia, ja que un viatge amb el cotxe de correu a ple hivern i des de Londres era una proesa com per felicitar l’agosarat viatger.

A aquelles altures només en quedava un per felicitar, perquè els altres dos viatgers havien baixat a les seves respectives parades. L’interior del cotxe, tot fosc, amb la palla bruta i humida i el tuf desagradable de florit, semblava més aviat una mena de gossera gran; i Mr Lorry, el passatger que en sortí espolsant-se la palla molla, tot rebregat, amb el barret alacaigut i els pantalons enfangats, tenia aspecte de gos gros.
—Hi haurà barco cap a Calais demà, porter?
—Sí, senyor, si el temps es manté i el vent és favorable. La marea estarà en plena forma cap a les dues de la tarda, sir. Un llit, sir?
—No em ficaré al llit fins a la nit; però vull una cabina, i un barber.
—I voldria esmorzar, sir? Sí, sir. Per aquí, sir, faci el favor. Ensenyeu-li la Concord! La maleta del senyor i aigua calenta a la Concord. Tragueu-li les botes al senyor de la Concord. (Hi trobarà un bon foc de carbó de pedra, sir.) Envieu el barber a la Concord. Afanyeu-vos, cap a la Concord!

La Concord era l’habitació assignada a un passatger vingut amb el correu, i com que els passatgers del correu sempre anaven tapats de cap a peus, tenia un interès particular dins el Royal George, donat que hi entraven homes idèntics entre ells i en sortien de totes les varietats. En conseqüència, un altre criat, dos porters, diverses cambreres i la patrona badaven casualment a diferents punts del trajecte entre la Concord i la cafeteria, quan un cavaller d’uns seixanta anys, vestit com per sortir amb un tern marró força usat però ben cuidat, d’amples punys quadrats i grans doblecs a les butxaques, passà de llarg cap a esmorzar.

La cafeteria no tenia altre ocupant, aquell matí, que el senyor de marró. La seva taula era davant del foc i quan va seure a la llum de la llar, esperant el menjar, s’estava tan quiet que hauria pogut posar per a un retrat.

Semblava molt ordenat i metòdic, amb una mà a cada genoll i un sorollós rellotge que tictaquejava el seu sermó per sota de les solapes, com oposant gravetat i longevitat a la lleugeresa evanescent del foc viu. Tenia les cames maques i devia estar-ne prou orgullós, ja que les mitges marró eren fines i ben a mida; les sabates i les sivelles, si bé simples, també estaven ben cuidades. Duia una petita perruca estranya d’un groc clar, molt ajustada al cap, feta de cabell natural, és de creure, però que semblava com de filaments de seda o de vidre. La camisa, no tan fina com les mitges, era tanmateix blanca com l’escuma de les ones que trencaven a la platja del costat, o com la ditada de les veles que brillaven al sol, mar enllà. Sota la perruca, la cara, habitualment reservada i tranquil·la, era animada per un parell d’ulls brillants i humits que devien haver costat al seu propietari, anys enrere, molts exercicis d’expressió per adaptar-se a la circumspecció i la reserva pròpies del Tellson’s. El color de les galtes era sa, i la cara, arrugada, no traïa gaire neguit. Però potser els empleats solters de confiança del Tellson’s s’ocupaven sobretot de les preocupacions d’altri; i potser les preocupacions de segona mà, com la roba, es treuen i es posen fàcilment.

Per assemblar-se encara més a un home que posa per a un retrat, Mr Lorry s’adormí. L’arribada del seu esmorzar el despertà i digué al cambrer mentre atansava la cadira:
—Voldria que preparessin una habitació per a una dama jove que pot arribar d’un moment a l’altre. Potser demanarà per Mr Jarvis Lorry, o potser per un gentleman del banc Tellson’s. Avisi’m.
—Sí, sir. El Banc Tellson’s de Londres, sir.
—Sí.
—Sí, sir. Molt sovint hem tingut l’honor d’allotjar-los quan viatgen entre Londres i París, sir. Viatgen molt, sir, a la Tellson’s & Co.
—Sí. Som una casa francesa, tant com anglesa.
—Sí, sir. Vostè no té el costum de viatjar gaire, em penso, sir?
—Aquests últims anys, no. En fa quinze que vam —que vaig venir de França la darrera vegada.
—És així, sir? Doncs era abans de mi, sir: abans que hi fóssim nosaltres. El George era en altres mans aleshores, sir.
—Ho tinc entès.
—Però em jugaria el que fos, sir, que una casa com Tellson & Co ja era pròspera fa cinquanta anys, no diguem quinze?
—Pot triplicar-ho i dir cent cinquanta sense estar lluny de la veritat.
—De debò, sir!

I arrodoní la boca i els ulls tot fent un pas enrere, es posà el tovalló del braç dret a l’esquerre i adoptà una posició confortable per guaitar el client mentre menjava i bevia, com des d’un observatori o una torre de guaita —segons el costum immemorial dels cambrers de totes les èpoques.

Enllestit l’esmorzar, Mr Lorry sortí per estirar les cames a la platja. La petita, estreta i tortuosa població de Dover s’amagava del mar i entaforava el cap en els penya-segats calcaris, com un estruç marí. La platja era un desert de munts d’algues i còdols que rodolaven salvatgement d’aquí d’allà, i el mar feia el que volia, i el que volia era destruir. Rugia al poble i rugia als penya-segats, i rosegava la costa furiosament. L’aire entre les cases feia una fortor piscatòria, com si tot de peixos marejats s’hi haguessin immergit, així com la gent marejada baixava a immergir-se al mar. Al port s’hi pescava una mica i s’hi rondava sovint, de nit, a mirar el mar, especialment quan les marees eren més altes. Menestrals sense feina guanyaven grans fortunes sense que ningú sabés com i, curiosament, ningú en el veïnat suportava els fanalers.
Mentre el dia declinava cap a la tarda i l’atmosfera, a estones prou clara perquè haguessin pogut veure la costa francesa, es carregava de nou de boira i de vapors, els pensaments de Mr Lorry també semblaven ennuvolar-se. En fer-se fosc anà a seure davant del foc a la cafeteria, esperant el sopar com havia esperat l’esmorzar, i el seu cap s’atrafegava cavant, cavant, cavant en els carbons vermells que cremaven.

Una ampolla de bon vi de Bordeus després de sopar no fa cap mal a un excavador de carbons ardents, més que el de tendir a treure-li les ganes de treballar. Feia estona que Mr Lorry gandulejava, i acabava de servir-se l’últim vas de vi amb aspecte de satisfacció total, com un vell gentleman de cara rosada que arriba al fons de l’ampolla, quan un soroll de rodes pujà del carrer estret i es ficà rondinant al pati de l’hostal.

Deixà el vas sense tastar-lo. “Deu ser la Mam’selle!”, digué.

Al cap de ben pocs minuts, el cambrer entrà per anunciar que Miss Manette havia arribat de Londres i que l’alegraria veure el gentleman de Tellson’s.
—Tan aviat?

Miss Manette havia pres un piscolabis pel camí i no tenia gana, estava impacient per veure tot seguit el gentleman de Tellson’s, si ell s’hi avenia.

Al gentleman de Tellson’s no li quedava més remei que buidar el vas amb aires d’estoica desesperació, ajustar-se l’estranya perruca i seguir el cambrer fins els apartaments de Miss Manette. Era una habitació gran i fosca, entapissada fúnebrement de borra i carregada de feixugues i fosques taules. Havien estat encerades i tornades a encerar, fins al punt que els grans ciris damunt la taula del centre es reflectien ombrívolament en cada fulla; com si ells estiguessin enterrats en pregones tombes de negra caoba i no pogués esperar-se’n gens de llum mentre no fossin desenterrats.

L’obscuritat era tan difícil de penetrar que Mr Lorry, obrint-se pas per la gastada catifa turca, suposà que Miss Manette es trobava de moment en alguna peça adjacent; fins que, en deixar enrere els dos ciris, veié, dreta, al costat de la taula entre aquells i la llar, una damisel·la que no devia passar dels disset anys, en jaqueta de muntar, amb el barret de viatge a la mà, agafat per la cinta. Mentre els ulls de Mr Lorry s’aturaven en una silueta menuda, lleugera, bonica, una massa de cabells daurats, un parell d’ulls blaus que miraven els seus inquisitivament i un front amb la capacitat singular (tenint en compte com n’era, de jove i suau) d’aixecar-se i frunzir-se en una expressió que no era ben bé de perplexitat, de sorpresa o d’alarma, ni merament de viva i fixa atenció, encara que les inclogués totes quatre —mentre els seus ulls s’hi aturaven, es recordà de sobte, vívidament, de la criatura amb qui havia travessat aquell mateix canal, enmig de la calamarsa i d’un mar desfet. La similitud s’esvaí com un baf a la superfície del mirall darrere seu, dins un marc de negres cupidos hospitalaris, alguns decapitats i tots invàlids, que oferien cistelles amb fruits del Mar Mort a divinitats negres i femenines —i ell féu una reverència en tota regla a Miss Manette.

—Segui, sir, sisplau —amb veu molt clara i agradable i una mica d’accent estranger, però molt poc.
—Li beso les mans, miss —digué Mr Lorry amb cortesia d’altres temps, tot fent una segona reverència abans de seure.
—Ahir vaig rebre una carta del banc, sir, que deia que s’havia sabut… o descobert…
—La denominació no importa, miss; totes dues convenen.
—En relació a la petita propietat del meu pobre pare, a qui no he vist mai, mort fa tant de temps…

Mr Lorry es regirà a la cadira i donà un cop d’ull amoïnat a la processó de cupidos negres. Com si ells poguessin ajudar ningú amb els seus cistells absurds!
—… que m’obliga a anar a París, per posar-me en contacte amb un gentleman del banc que hi ha estat enviat amb aquest propòsit.
—Jo mateix.
—Ja m’ho pensava, sir.

Ella li va fer una reverència (les senyoretes feien reverències, llavors) amb la clara intenció de manifestar-li tot el pes que ell li guanyava en anys i seny. Ell replicà amb una altra reverència.
—Vaig contestar al banc, sir, que, si els que hi entenen i tenen la gentilesa d’aconsellar-me consideraven necessari que anés a França, com a òrfena que sóc, agrairia molt que se’m permetés posar-me sota la protecció d’un digne gentleman durant el viatge. Aquest gentleman ja havia deixat Londres, però crec que li van enviar un missatger per demanar-li el favor que m’esperés aquí.
—M’ha alegrat —digué Mr Lorry— que m’encomanessin aquesta missió. I em farà encara més feliç executar-la.
—Sir, li’n dono les gràcies, de tot cor. Em van dir, de part del banc, que el gentleman m’explicaria els detalls de l’empresa, i que m’havia de preparar a trobar-los sorprenents. He fet el que he pogut per preparar-me i, naturalment, tinc moltes ganes de saber de què va.
—Naturalment —digué Mr Lorry—. Sí, jo… —després d’una pausa afegí, tornant-se a ajustar la perruca a les orelles:— No sé com començar.

I no començà, sinó que la mirà als ulls, indecís. El front de la noia s’arrugà prenent aquella expressió singular —però era bonica i característica, a més de singular— i ella aixecà la mà, com si, amb un moviment involuntari, atrapés o immobilitzés una ombra que passava.
—No el conec d’alguna cosa, sir?
—No és el cas? —Mr Lorry obrí les mans i les estengué amb un somriure interrogatiu.

Entre les celles, just per sobre del nasset femení, de línia delicada i fina a més no poder, l’expressió s’accentuà en seure ella pensativament a la cadira, al costat d’on havia estat dreta fins aleshores. Ell la seguia amb els ulls mentre ella remugava i, alçant la vista, continuà:
—Al seu país d’adopció, suposo, més val que em dirigeixi a vostè com si fos una jove dama anglesa, oi, Miss Manette?
—Sisplau, sir.
—Miss Manette, sóc un home de negocis. Hi ha un afer de negocis de què m’he d’ocupar. Quan l’hi hagi dit, no em faci més preguntes de les que faria a una màquina parlant; de fet, no sóc gaire cosa més. Si m’ho permet, li explicaré una història d’un dels nostres clients.
—Una història!

Ell va fer com si s’errés en la paraula que ella havia repetit i s’afanyà a reprendre:
—Sí, clients; en el negoci bancari solem dir-ne clients, dels nostres contactes. Es tractava d’un gentleman francès; un gentleman científic, un home de gran talent… un doctor!
—No pas de Beauvais?
—I bé, sí, de Beauvais. Com Monsieur Manette, el pare de vostè, aquest gentleman tenia molta reputació a París. Jo vaig tenir l’honor de coneixe’l. Les nostres relacions eren comercials, però de confiança. En aquell temps jo treballava a la nostra sucursal francesa, m’hi havia estat… oh! Vint anys.
—Quan va ser… si m’ho permet, quan va ser això, sir?
—Parlo, miss, de vint anys enrere. Ell es casà, amb una dama anglesa, i jo era un dels seus apoderats. Els seus afers, com els de tants altres gentlemen i famílies franceses, estaven en mans de Tellson’s. De manera similar, jo sóc, o havia estat, apoderat d’una o altra mena per a dotzenes de clients. Són simples relacions comercials, miss, l’amistat no hi intervé, ni el sentiment, ni hi tinc cap interès particular. Al llarg de la meva carrera he passat d’un client a l’altre; en resum, no tinc sentiments, sóc una simple màquina. Per continuar…
—Però si aquesta és la història del meu pare, sir; i començo a pensar —el front curiosament frunzit el fitava intensament— que quan vaig quedar òrfena del tot, i la meva mare només sobrevisqué dos anys al meu pare, va ser vostè qui em va dur a Anglaterra, n’estic gairebé segura.

Mr Lorry prengué la maneta vacil·lant que s’allargava confiadament cap a la seva i la dugué cerimoniosament als seus llavis. Aleshores conduí la damisel·la fins a la seva cadira i, agafant-ne el dors amb la mà esquerra i utilitzant a estones la dreta per rascar-se la barbeta, abaixar-se la perruca fins a les orelles o destacar el que deia, li mirà el rostre mentre ella el mirava, ja asseguda.
—Miss Manette, era jo. I vostè veurà si sóc sincer parlant de mi mateix quan li dic que no tinc sentiments i que totes les relacions que estableixo amb altres humans són purament comercials, per poc que reflexioni sobre el fet que mai més no l’havia tornat a veure. No; vostè ha estat pupil·la de la casa Tellson’s des d’aleshores, i jo he estat enfeinat amb altres negocis de Tellson’s. Sentiments! No tinc temps ni ocasió per a tal cosa. Em passo la vida, miss, fent funcionar un immens embolic pecuniari.

Després d’aquesta estranya descripció de la seva rutina laboral, Mr Lorry s’ajustà la perruqueta groga amb totes dues mans (cosa ben innecessària, ja que res podia ser més pla que la seva closca lluent) i reprengué la petició inicial.
—Fins ara, miss, com ja haurà remarcat, aquesta és la història del seu malaguanyat pare. Ara ve la diferència. Si el seu pare no hagués mort quan morí… No s’espanti! Com se sobresalta!

Ella s’havia sobresaltat, certament. I li agafà el canell amb totes dues mans.
—Sisplau —digué Mr Lorry amb veu tranquil·litzadora, retirant la mà esquerra del dors de la cadira per posar-la damunt dels dits suplicants que se li aferraven i tremolaven amb violència—, faci el favor, controli la seva agitació… qüestió professional. Com li deia… —La mirada d’ella el destarotà tant que s’aturà i vacil·là abans de reprendre:— Com li deia, si Monsieur Manette no hagués mort, sinó que hagués desaparegut de sobte i en silenci… si s’hagués esvaït i no hagués estat difícil d’imaginar a quin lloc horrible havia anat a parar, sense manera de seguir-ne el rastre; si hagués tingut algun compatriota enemic capaç d’exercir, allà a l’altra banda del canal, un privilegi de qui els més agosarats temíem murmurar.. per exemple, el privilegi de fer empresonar indefinidament algú, per temps que fos. Si la seva muller hagués implorat al rei, a la reina, a la cort, al clero, que n’hi donessin notícies sense que servís de res… aleshores la història del pare de vostè hauria estat la història d’aquest malaurat gentleman, el doctor de Beauvais.
—Parli-me’n, l’hi suplico, sir.
—Ho faré. Ara mateix. Ho podrà suportar?
—Puc suportar-ho tot, llevat la incertesa en què vostè em deixa ara.
—Vostè parla amb circumspecció, i té circumspecció. Molt bé! —tot i que la seva actitud indicava menys satisfacció que les seves paraules—. Un afer de negocis. Miri-s’ho com un afer de negocis… un afer que s’ha de resoldre. Ara bé, si la muller d’aquest doctor, per valenta i enèrgica que fos, hagués sofert de tal manera a bones de néixer la seva criatura…
—La criatura era una filla, sir.
—Una filla. Un… o… un afer de negocis… no s’entristeixi, miss, si la pobra dona sofrí de tal manera, abans del naixement de la criatura, que decidí estalviar-li l’herència ni que fos d’una part del desconhort que l’havia afligida, i la pujà en la creença que el pare havia mort… No, no s’agenolli! En nom del cel, per què s’hauria d’agenollar davant meu?
—Per saber la veritat. Oh, bon i compassiu senyor meu, per saber la veritat!
—Un… un afer de negocis. Vostè em confon, i com vol resoldre un afer si estic confós? Procurem tenir el cap clar. Si vostè té la gentilesa de dir-me, posem per cas, quan fan nou pennies multiplicats per nou o quants shillings hi ha en vint guinees, seria magnífic, jo em trauria un gran pes de sobre pel que fa a l’estat d’ànim de vostè.

Sense contestar directament la pregunta, ella tornà a seure tan quieta després que ell l’aixequés gentilment, i el tremolor de les mans, que no havien deixat d’arrapar-se-li als canells, minvà tant, que Mr Jarvis Lorry es tranquil·litzà una mica.
—D’acord, d’acord. Coratge! Negocis! Vostè té un afer de negocis per resoldre, un negoci útil. Miss Manette, la mare de vostè va prendre aquesta decisió. I quan morí, em penso que amb el cor trencat, sense haver deixat mai de buscar el seu pare, l’abandonà quan vostè tenia dos anys perquè cresqués esponerosa, bonica i feliç, sense el núvol negre de la incertesa per si el seu pare havia mort de tristesa a la presó o si s’hi havia marfós anys i anys.

Mentre deia aquestes paraules, ell mirava la cabellera daurada deixada anar, com si se la imaginés ja amb tocs grisos.
—Ja sap que els seus pares no posseïen gaires béns, i del que tenien, l’usdefruit era per a la seva mare i per a vostè. D’altres diners o propietats no n’hem trobat rastre; però…
Sentí el canell més aferrat i s’aturà. L’expressió d’aquell front, que li havia cridat l’atenció particularment, ara immòbil, s’havia tornat adolorida i horroritzada.
—Però ell ha… l’han trobat. És viu. Molt canviat, és més que probable; fet una desferra, és possible; encara que hem de conservar esperances. En tot cas, viu. Han dut el seu pare a la casa d’un vell servidor a París, i hi anirem: jo, per identificar-lo, si puc; vostè, per restaurar-li la vida, per prodigar-li amor, deure, repòs, per confortar-lo.

Un tremolor l’agità tota ella, i d’ella passà a ell. En veu baixa, distinta, impressionada, com si parlés en somnis, digué:
—Veuré el seu fantasma! Serà el seu fantasma… no pas ell!
Mr. Lorry premé suaument les mans que s’arrapaven al seu braç.
—Ara, ara, ara! Veiem, veiem! Ara vostè sap el millor i el pitjor. Vostè està en camí per veure el dissortat gentleman i, amb un bon trajecte per mar i un per terra, aviat es trobarà al seu costat.

Ella repetí en el mateix to de murmuri:
—He sigut lliure, he sigut feliç, però el seu fantasma mai se m’havia aparegut!
—Una cosa més —continuà Mr. Lorry amb èmfasi, com per avivar la seva atenció—. L’han trobat sota un altre nom. El de veritat, fa temps que és oblidat o amagat. Actualment, investigar-lo seria pitjor que inútil; pitjor que inútil seria intentar esbrinar si l’han oblidat durant anys, o si sempre ha estat empresonat expressament. Seria pitjor que inútil investigar-ho, perquè seria perillós. Més val no esmentar aquest tema, enlloc ni de cap manera, i fer-lo sortir, de moment, en tot cas, de França. Fins i tot jo, amb la meva impunitat com a anglès, i fins i tot Tellson’s, important com ho és per a les finances franceses, evitem parlar de l’afer. No duc al damunt ni dues ratlles que s’hi refereixin obertament. Aquesta gestió és secreta del tot. Les meves credencials, els meus albarans i memoràndums es condensen en una sola frase: “Revingut a la vida”, que pot voler dir qualsevol cosa. Però què li passa? No ha entès ni una paraula! Miss Manette!

Perfectament immòbil i silenciosa, sense adossar-se a la cadira, ella seia sota la seva mà, totalment insensible, els ulls fits en ell, com si l’última frase s’hagués gravat o marcat al roig en el seu front. S’aferrava al seu braç amb tanta força que ell no gosava desprendre-se’n, per por de fer-li mal; per això cridà demanant ajut, sense bellugar-se.

Una dona d’aspecte feréstec de qui, a pesar de la seva agitació, Mr Lorry observà que era pèl-roja i que anava tota de vermell, amb un vestit extraordinàriament cenyit i un barret semblant al d’un granader, a una mesura de fusta o a un formatge Stilton dels grans, entrà corrents a l’habitació abans que els criats de l’hotel i solucionà el problema d’alliberar-lo de la pobra damisel·la clavant-li una mà forta i musculosa al pit i aviant-lo enrere contra la paret de més a prop. “De debò que ha de ser un home!” va ser la reflexió que Mr Lorry, sense alè, es féu mentre s’estavellava contra la paret.
—Què feu aquí? —bramà la figura, adreçant-se als criats de l’hotel—. Per què no aneu a buscar el que faci falta en lloc de mirar-me? No tinc res d’especial, oi? Per què no dueu el que cal? Em sentireu si no dueu sals, aigua freda i vinagres tot seguit, em sentireu!

Es produí una escampada immediata cap a buscar aquests remeis, i ella ajagué suaument la pacient en un sofà i la cuidà amb gran habilitat i gentilesa, anomenant-la “preciositat meva” i “ocellet” i esbargint-li els cabells daurats a banda i banda de les espatlles, enorgullida i curosa.
—I vostè, el de marró! —cridà girant-se indignada cap a Mr Lorry—, no podia dir-li el que havia de dir-li sense aterrir-la? Miri-la, amb aquesta cara bonica tota pàl·lida i les mans fredes. Se’n diu banquer, d’això?

Mr Lorry quedà tan desconcertat per una pregunta tan difícil de respondre que només pogué seguir mirant, de lluny, amb molta menys simpatia i humilitat, com aquella dona forçuda, un cop exclosos els criats amb la misteriosa penalitat d’un “ja ho veureu” qui sap què si es quedaven badant, aconseguí que la noia anés reviscolant per etapes i li posà el cap a l’espatlla.
—Confio que ara ja se n’ha sortit —digué Mr Lorry.
—No pas gràcies a vostè, el de marró; si se’n surt. El meu tresor!
—Confio —digué Mr Lorry després d’una altra pausa d’escassa simpatia i humilitat— que vostè acompanya Mis Manette a França?
—I tant! —contestà la dona forçuda—. Si la intenció hagués estat que jo travessés aigua salada, creu que la Providència m’hauria destinat a una illa?

Com que aquesta era també una pregunta difícil de respondre, Mr Jarvis Lorry es retirà a rumiar-ho.

 

Propera entrega
Entrega anterior