Història de dues ciutats — Capítol tercer

Capítol tercer – Les ombres nocturnes

 

n fet meravellós que mereix reflexió és que cada ésser humà està fet de tal manera que constitueix un profund secret i misteri per a tot altre ésser humà. Quan penetro de nit en una gran ciutat, una consideració solemne: cadascuna d’aquelles cases obscurament apinyades oculta el seu secret, cada habitació en cadascuna d’elles oculta el seu secret, cada cor que batega en els centenars de milers de pits és, en alguna de les coses que imagina, un secret per al cor que té més a prop! Alguna cosa de l’horror, inclús de la mateixa Mort, té a veure amb això. No puc girar els fulls d’aquest estimat llibre i esperar en va tenir temps de llegir-lo sencer. No puc mirar més el pou sense fons d’aquestes aigües on he entrevist, enfocats per llums momentànies, tresors enterrats i altres embalums submergits. Estava escrit que el llibre es tanqués amb una molla, per sempre més, després de llegir-ne jo només una pàgina. Estava escrit que l’aigua es clogués en gel etern, quan la llum jugava a la seva superfície i jo em quedava, en la meva ignorància, a la ribera. El meu amic ha mort, el meu veí ha mort, el meu amor ha mort; és la inexorable consolidació i perpetració del secret que sempre guardà aquella persona, i que jo guardaré en mi mateix fins al final de la meva vida. A qualsevol dels cementiris on jeuen els morts d’aquesta ciutat per on passo, hi ha un dorment més inescrutable per a mi que els seus atrafegats habitants; o és que jo no ho sóc per a ells?

En això, en el seu patrimoni natural i inalienable, el missatger a cavall tenia exactament les mateixes possessions que el Rei, el Primer Ministre o el més ric dels mercaders de Londres. Així mateix els tres passatgers tancats dins l’estret espai d’un vell i trontollant cotxe de correu: eren un misteri els uns per als altres, tan complet com si s’haguessin trobat cadascun dins el seu cotxe i altres sis, o altres seixanta, dins els cotxes respectius, amb tota l’extensió d’un país entre ells i el següent passatger.

El missatger tornà a un trot lleuger, aturant-se ben sovint a beure a les tavernes del camí, però amb certa tendència a no parlar amb ningú i a amagar els ulls sota el barret. Tenia uns ulls que feien joc amb aquells decorats, negres a la superfície, sense fondària en el color ni la forma, i molt massa a prop l’un de l’altre —com si cadascun tingués por de ser descobert per algun motiu, si s’apartaven. Tenia una expressió sinistra, sota un vell barret que evocava un escopidor de tres puntes i sobre una gran bufanda enroscada al coll i a la barba que li arribava gairebé als genolls. Quan prenia un glop, apartava la bufanda amb la mà esquerra mentre abocava la beguda amb la dreta; i tot seguit es tornava a posar bé la bufanda.
—No, Jerry, no —digué el missatger, insistint en el seu tema tot cavalcant—. No fa per tu, Jerry. Jerry, ets un honrat negociant, això no faria per la teva mena de negoci! Revingut! Que em pengin si no anava borratxo!

El missatge el deixava tan perplex que hagué de treure’s el barret per gratar-se el cap més de quatre vegades. Excepte la corona, ben calba, tenia el pèl llis i negre tot eriçat i li’n creixia gairebé des del nas, ample i esmussat. Era com si l’hagués fet un ferrer, de tant que s’assemblava a la part alta d’una paret reforçada amb punxes més que no pas a un cap amb cabells, i el millor dels jugadors de saltar i parar hauria refusat de mesurar-se amb ell, el més perillós dels homes del món, si de saltar es tractava.

Mentre trotava amb el missatge que havia de lliurar a la garita de la porta del banc Tellson, prop de Temple-Bar, a un guàrdia de nit que el lliuraria al seu torn a les autoritats superiors de dintre, les ombres de la nit prenien formes, per a ell, com les que emanaven del missatge i, per a l’euga, com les que emanaven de les seves pròpies cabòries. Que semblaven ser moltes, perquè a cada ombra del camí se sobresaltava.

Al mateix temps, el cotxe de correu gambejava, saltironejava, cascadejava i retrunyia fent bots al llarg de l’ensopit trajecte, amb els seus tres inescrutables individus a dins. A qui les ombres de la nit es revelaven, prenent les formes que suggerien els seus ulls endormiscats i els seus pensaments erràtics.

Era com si el banc Tellson hagués topat amb el cotxe de correu. Mentre el famós passatger —amb un braç dins l’agafador de cuiro, que feia el que podia per impedir que anés xocant amb el passatger del costat i el dirigia al seu racó cada vegada que el cotxe saltava més del compte— feia capcinades amb els ulls mig clucs, les finestretes, la feble lluor dels fanals del cotxe, la massa voluminosa constituïda pels passatgers d’enfront es convertien en el banc i ell hi anava fent els seus negocis. El rum-rum dels arnesos era el dring de les monedes, i més lletres foren honorades en cinc minuts que Tellson’s, amb totes les seves connexions interiors i estrangeres, no en pagava en el triple de temps. Aleshores les caixes fortes subterrànies a Tellson’s, amb els valors i secrets que el passatger coneixia (i no era poc, el que en coneixia), s’obrien sota els seus ulls, i ell deambulava entremig amb les grans claus i l’espelma poc lluminosa, i les trobà totes en regla, fortes i segures, i tanmateix, tal com les havia vistes l’última vegada.

Però, encara que seguís estant, gairebé, dins del banc, i encara que seguís estant dins del cotxe (de manera confusa, com el dolor sota els efectes d’un opiaci), hi havia un altre corrent d’impressions que no cessava, al llarg de la nit. Estava en camí per desenterrar algú d’una tomba.
Ara bé, quina era, entre la multitud de cares que desfilaven davant seu, la veritable cara de la persona enterrada, les ombres de la nit no ho indicaven; però tot eren cares d’un home de cinquanta-cinc anys, i diferien sobretot per les passions que expressaven, i pel seu grau de truculència i d’extenuació. Orgull, menyspreu, malfiança, tossuderia, submissió, lament se succeïen, com se succeïen variades galtes xuclades, colors cadavèrics, mans i cares demacrades. Però la cara era més o menys la mateixa, i tots els cabells prematurament blancs. El passatger endormiscat preguntà cent vegades a l’espectre:
—Enterrat, fa quant de temps?
La resposta era sempre la mateixa:
—Gairebé divuit anys.
—Havia perdut tota esperança que el desenterressin?
—Fa molt de temps.
—Ho sap, que l’han fet revenir a la vida?
—Això em diuen.
—Espero que tingui ganes de viure.
—No ho sé.
—Vol que l’hi ensenyi? Vol venir i veure-la?

Les respostes a aquesta pregunta eren diverses i contradictòries. De vegades contestaven amb veu trencada: “Esperi! Em moriria si la veiés massa aviat.” De vegades ho feien en un tendre mar de llàgrimes, i aleshores deien: “Dugui-m’hi.” D’altres, miraven fixament, desconcertats, i aleshores feien: “No la conec. No ho entenc.”

Després d’aquests discursos imaginaris, el passatger, en la seva fantasia, cavava, cavava i cavava —ara amb una pala, ara amb una gran clau, ara amb les mans— per desenterrar la malaurada criatura. Finalment exhumada, amb terra escorrent-se-li de la cara i dels cabells, de cop i volta es desintegrava en pols. El passatger se sobresaltava aleshores, i abaixava la finestra per sentir la realitat de la boira i la pluja a les galtes.

Però fins i tot quan tenia els ulls oberts a la boira i la pluja, al retall de llum dels fanals que es movien, a les tanques vives al llarg de la carretera retirant-se a salts, les ombres nocturnes a l’exterior del cotxe eren empassades pel conjunt d’ombres nocturnes que s’hi apinyaven. L’edifici real prop de Temple-Bar, les transaccions de la vigília, la sala de les caixes fortes, l’exprés que hi havien enviat i el missatge retornat, tots hi serien. Enmig d’ells, la cara fantasmal s’aixecaria, i ell s’hi atansaria de nou.
—Enterrat, fa quant de temps?
—Gairebé divuit anys.
—Espero que tingui ganes de viure?
—No ho sé.

Cava que cava, cava que cava —fins que un gest impacient d’un dels dos passatgers l’instà a apujar la finestra, assegurar el braç dins l’agafador de cuiro i fer càbales sobre el parell de siluetes endormiscades, fins que la seva imaginació en perdé el control i s’esmunyiren de nou cap al banc i la tomba.
—Enterrat, fa quant de temps?
—Gairebé divuit anys.
—Havia perdut tota esperança que el desenterressin?
—Fa molt de temps.
Les passes ressonaven a les seves orelles com si les acabés de sentir —més distintament que cap paraula dita en tota la seva vida— quan la llum del dia despertà sobtadament el passatger fatigat, i veié que s’havien dissipat les ombres de la nit.

Obrí la finestreta i mirà cap al sol ixent. Hi havia una llenca de terra llaurada, amb l’arada damunt, allà on l’havien deixat aquella nit després de desjunyir els cavalls. Més enllà, un bosquet tranquil, on encara quedaven moltes fulles d’un roig flamejant o d’un groc daurat als arbres. Encara que la terra fos freda i humida, el cel era clar i el sol lluïa brillant, plàcid i bell. “Divuit anys!” digué el passatger, mirant al sol. “Beneït creador del Dia! Enterrat viu divuit anys!”

 

Propera entrega
Entrega anterior