Història de dues ciutats — Capítol cinquè (primera part)

Capítol cinquè — El celler (primera part)

 

na gran bóta de vi havia caigut i s’havia esbotzat al carrer. L’accident es produí en descarregar-la d’un carro; la bóta havia rodolat vivament, els cèrcols s’havien esberlat i ara jeia a les llambordes, just davant de la porta del celler, feta trossos com una closca de nou.

Tota la gent a l’abast interrompé la feina, o la vagància, per córrer-hi i beure’s el vi. Les llambordes irregulars, mal desbastades i cantelludes, posades diries que expressament per convertir en coixos tots els éssers vius que s’hi acostessin, l’havien retingut en petits bassals; cadascun estava voltat del seu grupet o tropell, segons la mida. Hi havia homes agenollats que feien conca amb les mans i xarrupaven el vi que havien recollit, o ajudaven les dones inclinades damunt la seva espatlla a xarrupar-lo abans que se’ls escolés entre els dits. Altres, homes i dones, en recollien dels tolls amb tassetes mutilades de terra, i fins i tot amb mocadors de cap femenins que després escorrien en boques infantils; altres feien petites sèquies de fang per canalitzar el vi; altres, dirigits pels que s’ho miraven a les finestres dels edificis, saltaven d’aquí d’allà per impedir que els rierols de vi bifurquessin; altres es dedicaven a llepar els trossos de bóta impregnats i tenyits de marro, i fins en rosegaven els més amarats amb delícia. No hi havia clavegueres per on el vi pogués discórrer i no sols el recollien tot, sinó que s’endugueren molt de fang barrejat amb el vi, com si hagués passat l’escombriaire, suposant que ningú que conegués aquell carrer pogués creure en presència tan miraculosa.

Mentre durà el joc del vi hi va haver gatzara de rialles i veus —veus d’homes, dones i criatures. Era un joc poc agressiu, un esport juganer. Afavoria la companyonia, la tendència, observable en cadascú, a reunir-se amb algú altre, que movia els més sortosos o animats a fer-se alegres abraçades, a brindar i encaixar mans i ballar en rotllanes de fins a dotze persones. Quan el vi s’hagué acabat i no quedà on més n’hi havia hagut sinó un entramat de llepasses, aquestes demostracions s’aturaren tan sobtadament com havien començat. L’home que havia deixat la serra clavada al tronc es posà de nou a serrar; la dona famolenca que havia deixat a l’esglaó d’una porta el pot de cendres calentes on ella i la criatura colgaven mans i peus per atenuar el dolor, s’hi tornà a posar; homes espitregats, amb grenyes trenades i cares cadavèriques, que havien emergit a la llum hivernal dels seus cellers, tornaren a baixar-hi; i l’escena es cobrí d’una tristor que hi era més natural que la claror del dia.

El vi era negre i havia tacat el paviment d’aquell carrer estret del suburbi de Saint-Antoine, a París, on s’havia escampat. També havia tacat moltes mans, i moltes cares, i molts peus descalços, i molts esclops. Les mans de l’home que serrava fusta deixaven marques vermelles al tronc, i el front de la dona que donava el pit al bebè s’havia tacat amb la vella rampoina amb què s’havia embolicat de nou el cap. Els que havien estat voraços amb els trossos de bóta tenien una nyafa tigresca al voltant de la boca, i un bromista alt i brut, amb el cap més fora que dintre d’una gorra de dormir, esgarrapà a una paret, amb els dits xops de fang i marro, la paraula: SANG. Prou que arribaria l’hora d’abocar aquest altre vi pels carrers, i que en taqués de roig les llambordes.

Ara que els núvols s’havien instal·lat a Saint-Antoine sense cap raig de sol que en trenqués la presència sagrada, la fosca era espessa i tenia per camarlencs el fred, la brutícia, la malaltia, la ignorància i la necessitat —nobles poderosos tots ells, però encara més el darrer. Mostres d’un poble terriblement mòlt i remòlt, i no pas al molí de la llegenda que torna la joventut als vells, tremolaven per tots cantons, entraven i sortien de totes les entrades, miraven de totes les finestres estant, vibraven en tot vestigi de roba que es mogués al vent. El molí que els havia triturat era el que converteix els joves en vells. Les criatures tenien cares d’ancians i veus greus. Joves i vells duien gravat a la cara, llaurat a cada solc dels anys i reverdit de bell nou, el senyal de la Fam. Era omnipresent. La Fam sobreeixia dels edificis alts, en les rampoines que penjaven de pals i cordes, s’hi incrustava amb palla i parracs i fusta i paper. Fam!, repetia cada porció de llenya que l’home serrava. La Fam guaitava des de les xemeneies sense fum i bufava pels carrers bruts, sense rastre de freixura enmig de la brutícia ni de res que es pogués menjar. Era Fam el que resaven les lleixes buides del forner, inscrita en tota esquifida llesca de migrada reserva de pa dolent, a la xarcuteria en cada estofat de gos mort a la venda. La Fam feia dringar els seus ossos descarnats entre les castanyes que es torraven al cilindre; la Fam s’esmicolava en les fosques partícules de patata, fregides en reticents gotes d’oli.

Les estances hi feien joc. Un carrer estret i sinuós, pecaminós i pudent, amb altres carrers estrets i sinuosos que en sortien, tots habitats per gent espellifada amb gorra de dormir, tots empestats per la pudor de gorres de dormir i parracs, sense res a la vista que no fos depriment i malaltís. En les mirades acorralades de la gent hi havia tanmateix algun llampec feréstec, que hi feia brillar la possibilitat de sobreviure. Per deprimits i furtius que fossin, no mancaven ulls flamejants ni llavis blancs de tant prémer allò que reprimien, ni fronts guarnits amb imitacions de la corda del penjat en què rumiaven, fos com a víctimes o botxins. Tots els reclams (n’hi havia gairebé tants de diferents com botigues) eren sinistres il·lustracions de la Necessitat. El carnicer i el xarcuter havien pintat raquítics filaments de carn; el forner, el més groller dels pans escarransits. La gent barroerament pintada a les tavernes garlava damunt de migrades mesures de cervesa i vi i s’aplegava en grups amenaçadorament secrets. Res no era representat en bon estat, excepte els estris i les armes; però que afilats, els ganivets i les destrals del colteller!, que feixucs els martells del ferrer, que assassins els articles de l’armeria! Les mutilades llambordes, plagades de dipòsits de fang i aigua, s’aturaven en sec a les portes, sense marxapeu. En compensació, la claveguera anava pel mig del carrer quan plovia, és a dir, només després de grans aiguats —i aleshores entrava a les cases per excèntrics viarons. Al llarg del carrer, molt separats els uns dels altres, fanals rudimentaris penjaven de cordes i corrioles; quan es feia fosc i passava el fanaler a encendre’ls i hissar-los de nou, una arbreda malaltissa de blens pàl·lids es gronxava damunt dels caps, com si fossin a mar. Eren a mar, certament, i el vaixell i la tripulació perillaven sota la tempesta.

Perquè s’acostava l’hora en què els espantalls d’aquelles terres, de tant vigilar el fanaler per distreure la fam i la vagància, rumiessin sistemes per millorar el mètode i amb aquelles cordes i corriols es posessin a hissar homes per fer llum a l’obscuritat de la seva condició. Però aquesta hora encara no havia arribat, i els vents que bufaven a França agitaven els espantalls en va, mentre els ocells cantaires i virolats no en fessin cas.

El celler, més ben situat que molts d’aspecte o qualitat similars, ocupava una cantonada i el seu amo vigilava la brega pel vi perdut en armilla groga i calces verdes. “No és cosa meva”, digué, arronsant-se les espatlles. “Ho han fet els del mercat. Que s’ho facin.” Aleshores els seus ulls s’aturaren en el bromista alt que escrivia el seu xisto, i el cridà, de l’altra banda del carrer:
—Digue’m, Gaspar meu, què fas?

L’individu assenyalà l’acudit donant-se immensa importància, com solen fer els de la seva tribu. No encertà la marca i fallà completament, com passa també sovint amb els de la seva tribu.
—I què més? Que potser vols que et tanquin al manicomi? —preguntà el taverner, travessant el carrer i esborrant la broma amb un grapat de fang, pres amb aquesta intenció i escampat al damunt—. Per què escrius pels carrers públics? Digues, no hi ha cap més lloc on escriure aquetes coses?

En la seva diatriba, deixà caure (potser accidentalment, potser no) la mà més neta damunt del pit del bromista. El bromista se la va treure de sobre, saltà àgilment i es deixà caure amb un fantàstic pas de dansa, brandant una de les sabates tacades, extreta del peu. Un bromista d’un caràcter eminentment, per no dir frenèticament, pràctic, semblava, en aquelles circumstàncies.
—Posa-te-la, va —digué l’altre— Digues vi al vi i acaba-ho. —Amb aquest consell, s’eixugà la mà empastifada amb el vestit del bromista, tal qual expressament, com si se l’hagués empastifada amb aquesta intenció; i tot seguit tornà a travessar el carrer i es ficà dins del celler.

 

Propera entrega
Entrega anterior