Història de dues ciutats — Llibre segon: capítol tercer (segona part)

Capítol tercer — Una decepció (segona part)

 

leshores es produí una circumstància curiosa. A fi de demostrar que el presoner, junt amb algun altre còmplice indeterminat, havia agafat el correu de Dover la nit d’aquell divendres de cinc anys enrere i n’havia baixat, de nit, fent-se passar per cec, en un lloc on no es quedà, sinó que féu marxa enrere una dotzena de milles o més, fins a una ciutat amb guarnició i drassanes on recollí informació, un testimoni va ser cridat per identificar-lo com l’home que es trobava a la cafeteria d’un hotel de la ciutat amb guarnició i drassanes a l’hora dita, esperant algú. L’advocat de la defensa estava interrogant el testimoni, sense resultats, excepte que no havia vist el presoner en cap altra ocasió, quan el cavaller emperrucat que havia estat mirant el sostre tota l’estona escrigué una o dues paraules en un trosset de paper, el rebregà i l’hi llançà. En desplegar el paper a la pausa següent, l’advocat mirà el presoner amb gran atenció i curiositat.

—Diu que està ben segur que era el presoner?
El testimoni n’estava ben segur.
—Ha vist mai algú que s’assembli molt al presoner?
—No pas que s’hi assembli tant com per poder confondre’l.
—Fixi’s bé en aquell gentleman, el meu amic lletrat —digué assenyalant l’home que havia llançat el paper— i fixi’s bé en el presoner. Què troba? S’assemblen gaire?

Prescindint del fet que l’amic lletrat tenia un aspecte descurat i deixat, encara que no ben bé de calavera, tots dos s’assemblaven prou com per sorprendre no només el testimoni, sinó tots els presents. Instada Sa Senyoria a pregar-lo que es tragués la perruca, l’amic lletrat hi accedí de mala gana i la similitud esdevingué molt notable. Sa Senyoria preguntà a l’advocat defensor si havien de jutjar Mr Carton, l’amic lletrat, per traïció. De cap manera, contestà Mr Stryver; però voldria preguntar al testimoni si el que havia passat una vegada podia passar-ne dues, si hauria declarat amb el mateix aplom un cop vista aquella prova de la seva precipitació, si aniria tan refiat ara que l’havia vista, etcètera. Amb això el testimoni caigué esmicolat com vaixella de pisa i la seva intervenció en el procés quedà reduïda a matafocs.

A aquestes altures, Mr Cruncher s’havia tret una gran quantitat de rovell dels dits sentint els testimonis. Ara havia de prendre paciència mentre la Defensa exposava el cas del presoner als jurats com un paquet de roba compacte, demostrant-los que aquell patriota, Barsad, era un espia a sou i un traïdor, un traficant en sang humana sense escrúpols i un dels més grans pocavergonyes haguts i per haver des dels temps del maleït Judes, a qui s’assemblava prou. Que el virtuós servent, Cly, n’era el digne comparsa i amic, que els ulls escodrinys d’aquells falsaris i perjurs havien triat el presoner com a víctima perquè certs assumptes de família, sent com era d’origen francès, exigien que travessés sovint el canal —assumptes que, per consideració amb altres persones que li eren cares i pròximes, no podia revelar en absolut—. Que les declaracions arrencades i extirpades a la jove dama —prou havien pogut veure amb quin neguit per part d’ella— res no significaven, més enllà d’una civilitat i un galanteig innocent, com se’n donen en tals circumstàncies entre joves cavallers i joves dames, amb l’excepció de l’esment a George Washington, massa extravagant i impossible per no ser considerat com un acudit monstruós. Que seria una feblesa per part del Govern rebaixar-se a tals intents de guanyar popularitat amb els més vils prejudicis nacionals i les més baixes pors, i que per això el Fiscal n’havia tret tot el partit possible; que, tanmateix, no reposava en res, més que en l’infame caràcter de prova que massa sovint invalida tals casos i de què van plens els judicis per ofensa a la Corona. Però en aquest punt intervingué Sa Senyoria, amb cara tan seriosa com si tot allò no hagués estat cert, per dir que no s’estaria assegut tolerant tals insinuacions.

Mr Stryver cridà aleshores els seus pocs testimonis i Mr Cruncher hagué de contemplar com el Fiscal examinava del revés tota la roba que la Defensa havia encolomat als jurats, demostrant que Barsad & Cly eren cent vegades millors encara del que es pensava, i el presoner cent vegades pitjor. Finalment, prengué la paraula Sa Senyoria en persona, passant i repassant la roba ara del dret, ara del revés, per sargir-la i fer-ne una sola peça amb què amortallar el presoner.

Per fi els jurats es retiraren a deliberar i les grans mosques tornaren a zumzejar.

Mr Carton, que s’havia estat tanta estona mirant el sostre, no canvià de lloc ni de postura, malgrat l’excitació. Mentre l’advocat defensor, tot apilant els papers davant seu, murmurava amb els veïns i de tard en tard mirava amb inquietud els jurats; mentre els espectadors es bellugaven tots més o menys abans de tornar a agrupar-se; mentre inclús Sa Senyoria s’aixecava de la cadira per anar amunt i avall de la tribuna, a poc a poc, però no pas sense aixecar la sospita d’un cert estat febril, aquell home es repapava al seient amb la toga estripada mig treta, la perruca bruta tal com li havia aterrat al cap, les mans a les butxaques i els ulls al sostre com si hi haguessin estat clavats tot el dia. Un qui-sap-què especialment descurat en les seves maneres, no sols li donava un aire poc respectable sinó que afeblia de tal manera la retirada amb el presoner (reforçada abans per la seva compostura quan els havien comparat) que molts espectadors, fixant-s’hi ara, es digueren els uns als altres que no trobaven pas que s’assemblessin gaire. Mr Cruncher ho féu observar al seu veí immediat i afegí: “M’hi he jugat mitja guinea que ell no hi intervé, en aquest cas. No sembla de la mena de procuradors que cridin a intervenir, oi?”
Tanmateix, aquell Mr Carton veia més detalls de l’escena del que semblava; perquè ara que el cap de Miss Manette queia contra el pit del seu pare, va ser el primer de veure-ho i de dir amb veu audible: “Guarda! Miri la senyoreta. Ajudi el senyor a acompanyar-la a fora, no veu que està a punt de desmaiar-se?”

En veure-la agombolada fins a la porta hi hagué molta commiseració al seu voltant, i molta simpatia pel pare. Que li recordessin l’època en què estava empresonat l’afectava visiblement. Se’l notava agitat mentre l’interrogaven, i aquella mirada perduda o cavil·losa que l’envellia pesava damunt seu com una nuvolada. Quan anava a sortir, els jurats tornaven de fer una pausa i s’expressaren per mitjà del seu president.

No s’havien posat d’acord i volien deliberar. Sa Senyoria (potser amb George Washington al cap) se sorprengué que no s’haguessin posat d’acord, però acceptà de bon grat que es retiressin sota bona custòdia i es retirà ell també. El procés havia durat tot el dia, i ara tenien encesos els llums. Començà a córrer el rumor que els jurats trigarien molt a tornar. Els espectadors sortiren a fer piscolabis, el presoner es retirà al fons de la tribuna i s’assegué.

Mr Lorry, que havia sortit al mateix temps que la damisel·la i el seu pare, va fer un senyal a en Jerry, que s’hi pogué acostar fàcilment en relaxar-se l’atenció.
—Jerry, si vols sortir a fer un mos, fes-ho. Però no t’allunyis. Has de sentir els jurats quan tornin. No triguis ni un segon més que ells, perquè vull que duguis el veredicte al banc. Ets el missatger més ràpid que conec i arribaràs al Temple-Bar molt abans que jo.

En Jerry tenia prou front per arrufar-lo, i l’arrufà, en reconeixement d’aquella comunicació i un shilling. Mr Carton es presentà aleshores i tocà el braç de Mr Lorry.
—Com es troba, la senyoreta?
—Molt agitada, però el seu pare la consola, i fora de l’audiència es troba millor.
—Ho diré al presoner. No estaria bé que un respectable dependent de banc com vostè fos vist parlant amb ell en públic, sap.

Mr Lorry s’enrojolà, com si tingués consciència d’haver-s’ho plantejat interiorment, i Mr Carton s’obrí pas a l’altre cantó de la barra, cap a la sortida del tribunal. En Jerry el seguí, tot ulls, orelles i pèl hirsut.
—Mr Darnay!
El presoner s’avançà a l’acte.
—Vostè deu estar impacient per saber com es troba el testimoni, Miss Manette. Se’n sortirà. Vostè ha vist el pitjor de la crisi.
—Em sap molt de greu haver-ne estat la causa. Li ho pot dir de part meva, amb el meu reconeixement més fervorós?
—Així ho faré, si m’ho demana.

El to de Mr Carton era gairebé insolent de tan aspre. S’estava dret, mig girat d’esquena al presoner, amb el colze contra l’estrada.
—Li ho demano. Amb el meu agraïment més cordial.
—Què s’espera, Mr Darnay? —afegí Mr Carton, encara mig girat en la seva direcció.
—El pitjor.
—És la cosa més enraonada que pot esperar, i la més probable. Però que es retirin a deliberar juga a favor de vostè.

Com que no estava permès ressagar-se a la sortida del tribunal, en Jerry no sentí ni una paraula més; però els deixà —tan semblants de faccions, tan diferents de maneres— l’un al costat de l’altre, reflectits al mirall damunt seu.

Una hora i mitja s’arrossegà feixugament pels passadissos inferiors, atapeïts de lladres i pocavergonyes, si bé amb l’ajuda de mutton pies i de cervesa barata. El rude missatger, inconfortablement assegut damunt d’un formulari després d’haver begut, dormisquejava, quan una remor forta, i una ràpida marea de gent amunt de les escales que conduïen a la sala d’audiència, l’arrossegà.
—Jerry! Jerry! —Mr Lorry ja el cridava a la porta quan hi arribà.
—Sóc aquí, sir! És tota una aventura, tornar. Sóc aquí!
Mr Lorry li passà un paper a través de la gentada.
—De pressa! Ho has entès?
—Sí, sir.

Escrita precipitadament en el paper hi havia la paraula: ABSOLT.
—Si l’enviés ara, el missatge “Revingut a la vida” —mussità en Jerry, girant-se—, aquest cop sabria de què va.

No tingué temps de dir res més, ni tan sols de pensar-ho, fins que no hagué deixat enrere l’Old Bailey; perquè la multitud sortia amb una vehemència que gairebé el va fer caure, i les mosques vironeres volaven zumzejant a la caça d’altra carronya.

 

Propera entrega
Entrega anterior