Història de dues ciutats — Llibre II: capítol quart

Capítol quart — Congratulatori

 

els passadissos mal il·luminats del tribunal anaven sortint els últims sediments de l’estofat humà que havia estat guisant-se tot el dia, mentre el Doctor Manette, la seva filla Lucie, el seu apoderat Mr Lorry i l’advocat defensor Mr Stryver feien rotlle al voltant de Mr Charles Darnay, acabat d’alliberar, i el congratulaven per haver-se salvat de la mort.
Amb molta més claror i tot, hauria costat reconèixer en el Doctor Manette, de cara intel·lectual i posat recte, el sabater de la golfa parisenca. Però ningú que l’hagués mirat dos cops podia estar-se de tornar-hi, encara que l’ocasió no es prestés a observar la cadència endolada de la seva veu baixa i greu, ni l’aire abstret que, sense motiu aparent, el voltava. Si una causa externa —com era l’esment a la seva llarga i allargassada agonia, aquí a l’audiència— feia aflorar fatalment aquella condició de les fondàries de la seva ànima, també podia sorgir-ne per impuls propi i projectar damunt seu una tristesa tan incomprensible, per als qui no en sabien la història, com hauria pogut ser-ho l’ombra de la Bastilla projectada pel sol d’estiu a tres-centes milles d’on eren.

La seva filla era l’única que podia treure-li els negres pensaments del cap. Ella era el fil d’or que l’unia a un passat enllà de la desgràcia; i el so de la seva veu, la llum de la seva cara, la mà d’ella tocant-lo, exercien en ell una influència benèfica gairebé sempre. No pas sempre, i ella recordava algunes ocasions en què el seu poder fallà; però eren rares i lleugeres, i creia que no se’n produirien més.

Mr Darnay li havia besat la mà fervorosament i amb gratitud, i es girà cap a Mr Stryver per donar-li les gràcies de tot cor. Mr Stryver, un home d’uns trenta anys que n’aparentava vint més, cepat, baladrer, roig com un perdigot i de mala jeia, tenia una manera d’imposar-se (moralment i físicament) en grups i converses que prou augurava com s’obria camí per la vida a cops d’espatlla.

Encara duia perruca i toga posades i digué, arrambant-se al seu client de tal manera que expulsà l’innocent Lorry fora del grup:
—M’alegra haver-lo salvat amb honor, Mr Darnay. Era una acusació infame, infame a més no poder; però això no treu que hauria pogut triomfar.
—Estic en deute amb vostè per tota la vida, doblement —digué el seu client prenent-li la mà.
—He fet tot el que he pogut, Mr Darnay, igual de bé que qualsevol altre, crec.

A algú li tocava dir “molt més bé!” i ho féu Mr Lorry; no pas desinteressadament, potser, sinó amb l’objectiu de reincorporar-se a la conversa.
—Ho pensa de debò? —digué Mr Stryver—. Bé! Vostè s’hi ha passat tot el dia i ho ha de saber. És home de negocis, a més a més.
—I com a tal —replicà Mr Lorry, que intentava, seguint el consell rebut, empènyer cap endins amb l’espatlla així com abans havia estat expulsat— apel·lo al Doctor Manette perquè declari acabada la sessió i ens enviï tots cap a casa. Miss Lucie no sembla que es trobi gaire bé, Mr Darnay ha passat un dia terrible, estem rebentats.
—Parli per vostè, Mr Lorry —digué en Stryver—, jo encara tinc feina per fer aquesta nit. Parli per vostè…
—Parlo per mi —replicà Mr Lorry— i per Mr Darnay, i per Miss Lucie. Miss Lucie, creu que puc parlar en nom de tots? —Li ho preguntà amb èmfasi, i amb un cop d’ull al seu pare.

La cara d’aquest s’havia reconcentrat en una mirada molt curiosa a en Darnay: una mirada intensa, sota unes celles que s’arrufaven amb disgust i recel, sense que hi manqués un toc de por. Sota l’imperi d’aquesta estranya expressió, els seus pensaments s’havien anat disgregant.
—Pare —li digué la Lucie, posant suaument la mà damunt la seva.

Ell s’espolsà l’ombra de sobre, a poc a poc, i es girà cap a ella.
—Anem a casa, pare?
Respirant a fons, ell contestà:
—Sí.

Els amics del presoner absolt s’havien escampat amb la impressió (causada per ell) que no seria alliberat aquella nit. Els llums ja s’havien apagat quasi tots als passadissos, les reixes de ferro es tancaven grinyolant i xerricant, el lloc sinistre s’havia buidat fins l’endemà al matí, quan l’interès en forques, ceps, fuetades i ferros al roig el tornaria a poblar.

Entremig del seu pare i de Mr Darnay, Lucie Manette sortí a l’aire lliure. Cridaren un cotxe i pare i filla se’n tornaren a casa.

Mr Stryver els havia deixat al passadís per obrir-se pas amb l’espatlla cap al vestidor. Algú que no s’havia unit al grup ni hi havia creuat una sola paraula, però que s’estava recolzat a la paret allà on l’ombra era més fosca, s’allunyà l’últim de tots i esperà que el cotxe es posés en marxa. Aleshores es dirigí on eren Mr Lorry i Mr Darnay, esperant al carrer.
—Ves per on, Mr Lorry, que els homes de negocis ja poden parlar amb Mr Darnay?

Ningú havia reconegut el paper jugat per Mr Carton en el procés del dia; ningú el coneixia. No duia toga, i això no l’afavoria.
—Si vostè sabés quin conflicte es produeix en la ment comercial quan es veu dividida entre l’impuls bondadós i les obligacions de l’ofici, estaria entretingut, Mr Darnay.

Mr Lorry s’enrojolà i digué amb cordialitat:
—Ho ha dit vostè fa un moment, sir. Els homes de negocis que serveixen una casa no són amos de si mateixos. Hem de pensar en la casa abans que en nosaltres.
—Ja ho sé, ja —replicà Mr Carton sense miraments—. No s’enfadi, Mr Lorry. És tan bo com qualsevol altre, no en tinc cap dubte; millor, m’atreviria a dir.
—En realitat, sir —continuà Mr Lorry sense fer-ne cas—, no sé què n’ha de fer vostè, d’aquest assumpte. I si em consent la franquesa per consideració als meus anys, no crec que s’hi hagi de ficar per res, en aquests negocis.
—Déu me’n guard! Jo no en tinc, de negocis —digué Mr Carton.
—És una llàstima, sir.
—També ho penso.
—Si en tingués —continuà Mr Lorry—, potser els atendria.
—I ara! Mai de la vida.
—Bé, sir! —cridà Mr Lorry, profundament alterat per tanta indiferència—, els negocis són una cosa seriosa, una cosa respectabilíssima. I, sir, si els negocis imposen restriccions i silencis i algun impediment, segur que Mr Darnay, que és jove i cavallerós, sabrà disculpar-me en aquestes circumstàncies. Bona nit, Mr Darnay! Déu vos guard, sir! Que el dia d’avui sigui el primer d’una vida fausta i pròspera! Cotxer, aquí!

Potser empipat amb si mateix no gaire menys que amb el procurador, Mr Lorry s’enfilà al seient i el cotxe se l’emportà cap a Tellson’s. Llavors en Carton, que no feia cara de sobri del tot i tenia l’alè carregat de vi de Porto, arrencà a riure i es girà cap a en Darnay:
—Quina casualitat més estranya, la que ens ha precipitat l’un contra l’altre. Per a vostè ha de ser una nit estranya, dret tot sol al mig d’aquest carrer empedrat amb la seva viva imatge.

—Encara no em faig càrrec —contestà Charles Darnay— que torno a ser d’aquest món.
—No em sorprèn, si fa no res tenia fet un bon tros de camí cap a l’altre. Té la veu desmaiada.
—Començo a pensar que estic desmaiat.
—Doncs per què no sopa, caram? Jo he sopat mentre aquells carcamals deliberaven de quin món era vostè, si d’aquest o de l’altre. Deixi’m que el porti a una taverna aquí al costat per fer-hi un mos.

I, agafant-lo pel braç, se l’emportà per Ludgate-Hill cap a Fleet-Street, des d’on agafaren un passatge cobert fins a la taverna. Els introduïren a un petit reservat on Charles Darnay aviat recuperà les forces gràcies a un sopar senzill remullat amb bon vi, mentre en Carton seia a l’altre cap de taula, amb la seva ampolla de Porto al davant i les seves maneres mig insolents al damunt.
—Ja torna a sentir-se part d’aquest pla terrenal, Mr Darnay?
—Estic fet un desgavell amb el temps i l’espai; però em reconforta sentir això, si més no.
—Deu ser una satisfacció immensa! —Ho digué amargament i s’omplí el vas altra vegada: era dels grossos.— Doncs el meu desig més gran és oblidar que sóc d’aquest món. No té res de bo per mi (excepte un vi com aquest), ni jo per ell. Ves per on, començo a pensar que no ens assemblem gaire, vostè i jo.

Pertorbat per les emocions del dia, Charles Darnay tenia la sensació de trobar-se davant d’un Doble barroer, com en un somni, i no sabé què dir; finalment, no digué res.
—Ara que ha acabat de sopar — exclamà en Carton—, per què no brinda, Mr Darnay? Per què no diu “salut”?
—Brindar per a qui? Per a qui, salut?
—I ara, si la té a la punta de la llengua. L’hi ha de tenir, com vol que no l’hi tingui?
—Per Miss Manette, doncs!
—Per Miss Manette!

Fitant el seu company mentre buidava el vas, en Carton estampà el seu contra la paret, on s’esmicolà en mil bocins; aleshores picà el timbre i n’ordenà un altre.
—Vet aquí una joveneta encantadora que cal acompanyar fins a un cotxe en plena nit, Mr Darnay —digué omplint-se el vas que li acabaven de portar.
Unes celles arrufades i un lacònic foren la resposta.
—Vet aquí una joveneta encantadora que es compadeix de vostè i el plora a llàgrima viva! Què sent? Val la pena arriscar la pena capital per la seva simpatia i compassió, Mr Darnay?
De nou, en Darnay no digué ni piu.
—Estava tan contenta de rebre el seu missatge, quan l’hi vaig donar. No pas que se li notés, però jo m’ho afiguro.

Amb aquella al·lusió, en Darnay recordà a temps que el seu desagradable company l’havia ajudat a sortir del tràngol sense veure-s’hi obligat. Dirigí la conversa en aquesta direcció i li’n donà les gràcies.
—No en vull, de les seves gràcies, ni me les mereixo —va ser la grollera resposta—. No he hagut de fer res, ni sé per què ho he fet, d’altra banda. Mr Darnay, permeti’m que li faci una pregunta.
—Endavant, ben poca cosa serà per la seva intervenció.
—Creu que vostè m’agrada especialment?
—La veritat, Mr Carton —replicà l’altre, molt desconcertat—, és que no m’ho he preguntat.
—Doncs faci-ho.
—Vostè ha actuat com si m’apreciés, però no ho crec.
Jo sí que no ho crec —digué en Carton—. I començo a tenir molt bon concepte del seu enteniment.
—I bé —féu en Darnay, aixecant-se per tocar la campaneta—, res d’això no impedeix, confio, que demani la nota i ens separem sense fer córrer la sang per cap banda.
—Per res del món! —En Darnay tocà la campaneta.— La pagarà tota, la nota? —preguntà en Carton, i en sentir-se respondre que sí:— Dugui’m una altra pinta del mateix vi, cambrer, i desperti’m a les deu.

Un cop pagada la nota, en Charles Darnay s’aixecà i li desitjà una bona nit. Sense desitjar-l’hi al seu torn, en Carton també s’aixecà, amb un gest de desafiament o d’amenaça, i digué:
—Un darrer mot, Mr Darnay: crec que estic begut?
—Crec que ha estat bevent, Mr Carton.
—Creu? Vostè sap que he begut.
—Ja que ho he de reconèixer, ho sé del cert.
—Així, vostè també sap per què. Sóc un escarràs frustrat, sir. No faig res per ningú al món i ningú al món fa res per mi.
—És molt de doldre. Hauria pogut utilitzar millor els seus talents.
—Potser sí, Mr Darnay, o potser no. Que la seva sobrietat no l’embali, tanmateix; no se sap com pot acabar. Bona nit.

Un cop sol, aquell estrany individu prengué una espelma, es dirigí cap a un mirall que penjava de la paret i s’hi contemplà minuciosament.
—T’agrada gaire, aquest home? —mussità, dirigint-se al seu reflex—. Per què t’hauria d’agradar un home que se t’assembli? No hi ha res d’agradable en tu, ja ho saps. Diastre! Com t’has canviat a tu mateix! Una bona raó per aficionar-te a algú, que et mostri de què t’has apartat i què hauries pogut ser! Canvia el lloc pel seu, i hauries pogut ser contemplat per aquells ulls blaus i compadit per aquell rostre agitat? Vaja, digues-ho simplement! El detestes.

Tornà a la seva pinta de vi per consolar-se, se la begué tota en pocs minuts i s’adormí amb el cap enfonsat en els braços, el cabell escanyat per la taula i un llarg degotim de cera caient-li al damunt com un sudari.

 

Propera entrega
Entrega anterior