Història de dues ciutats — Llibre II: capítol cinquè

Capítol cinquè — El xacal

 

emps era temps es bevia, i molts homes bevien massa. És tan gran el progrés que ha introduït el Temps en tals hàbits que un càlcul moderat de la quantitat de vi i de ponx que un sol home podia engolir en una nit, sense encetar gens la seva reputació de perfecte gentleman, semblaria avui dia una exageració ridícula. La sàvia professió de la llei no quedava ressagada respecte a cap altra sàvia professió en les tendències bacanals; ni Mr Stryver, que ja tenia una vasta i lucrativa clientela, es quedava enrere dels seus compares en aquesta qüestió, ni es trobava en la part més seca del món de la jurisprudència.

Favorit a l’Old Bailey, i especialment a la sala del crim, Mr Stryver havia començat a pujar els esglaons inferiors de l’escala per on s’enfilava cautament. La sala del crim i l’Old Bailey li obrien els braços i, ajudant-se amb les pròpies espatlles per comparèixer davant mateix del President del Tribunal Suprem, la cara rubicunda de Mr Stryver es veia tothora, destacant enmig de la selva de perruques com un gran gira-sol que estira el cap en un jardí amb parterres de flamejants companys.

En certa ocasió s’havia remarcat al tribunal que, tot i ser Mr Stryver un murri de pocs escrúpols, llançat i atrevit, no tenia en canvi la facultat d’extreure l’essencial d’un munt d’informacions, que és una de les qualitats més destacades en la professió d’advocat. Però millorà sensiblement en aquest aspecte. Com més feina acceptava, més creixia la seva facultat d’anar al fons de les coses; i per tard que es quedés a la nit fent barrila amb Sydney Carton, l’endemà al matí dominava l’assumpte.

Sydney Carton, el més ociós i el menys prometedor dels homes, era el gran aliat d’en Stryver. En la beguda que anaven ingerint plegats entre l’inici i la cloenda del curs judicial, hauria pogut navegar-hi una nau reial. En Stryver no tenia mai cap procés enlloc que no hi aparegués en Carton, amb les mans a les butxaques, a contemplar el sostre del tribunal; feien el mateix circuit de sala en sala i allà mateix prolongaven les seves orgies habituals fins tard a la nit, i corria el rumor que en Carton era vist a ple dia tornant a casa furtivament i fent esses, com un gat alcohòlic. Amb el temps començà a córrer la brama, entre aquells que s’hi interessaven, que encara que Sydney Carton no seria mai un lleó, sí que era un excel·lent xacal, i que en aquesta humil categoria seguia en Stryver i el servia.
—Les deu en punt, sir —digué l’home de la taverna a qui havia encarregat que el despertés—, les deu en punt.
—Què passa?
—Les deu en punt, sir.
—Què vol dir? Les deu de la nit?
—Sir, la vostra mercè m’ha demanat que el cridés.
—Oh! Ara me’n recordo. Molt bé, molt bé.

Després d’uns quants intents fallits per tornar-se a adormir, que l’home de la taverna combatia eficaçment entrant a remoure les brases estona i més estona, en Carton es llevà, es posà el barret i sortí. Girà cap al Temple, i quan s’hagué deixondit anant i venint entre King’s Bench-Walk i Paper-Buildings, dirigí les passes cap al domicili d’en Stryver.

L’oficial d’en Stryver, que no assistia mai a aquestes reunions, se n’havia tornat a casa i el cap d’en Stryver aparegué a la porta. S’havia posat plantofes i bata folgada i duia el coll descobert per més comoditat. Tenia al voltant dels ulls aquella marca fonda i densa de socarrat que es pot observar en tots els llibertins de la seva mena, de retrat del jutge Jeffries en avall, i resseguir sota diverses disfresses artístiques en els retrats de qualsevol Època de la Bevèrria.
—Arriba una mica tard, Memory —digué en Stryver.
—Més o menys com de costum, no ve d’un quart.

Entraren a una peça plena de prestatgeries amb llibres i escampadissa de papers a terra, amb un gran foc encès. L’aigua bullia en una cassola damunt l’estufa i enmig de la paperassa destacava una taula amb tot de vins, i brandi, i rom, i sucre, i llimones.
—Veig que ja t’has pres l’ampolla, Sydney.
—Dues aquesta nit, si mal no recordo. He sopat amb el client del dia, o l’he vist sopar, tant se val!
—Quina xamba, Sydney, que l’identifiquessis. Com t’ho has fet? Quan hi has caigut?
—He pensat que era més aviat guapo i que jo hauria pogut fer aquesta fila si hagués tingut sort.

A Mr Stryver, de tant riure, se li estremia la panxa precoç.
—Tu i la teva sort, Sydney! Posa’t a la feina, va.

Sense fer compliments, el xacal es tragué la roba, anà a l’habitació del costat i en tornà amb una gran gerra d’aigua freda, una palangana i un parell de tovalloles. Després de sucar les tovalloles a l’aigua i mig escórrer-les, se n’embolicà el cap de qualsevol manera, segué a taula i digué:
—Estic a punt!
—Poca teca tenim per aquesta nit, Memory —féu alegrement en Stryver tot fullejant els seus papers.
—Quanta?
—Dos casos i prou.
—Dóna’m el pitjor per començar.
—Aquí el tens, Sydney. Fuig!

El lleó s’arrepapà al sofà que hi havia al costat de la taula de les begudes mentre el xacal s’asseia al racó de treballar pròpiament, a l’altra banda, amb les ampolles i els vasos a mà. Tots dos anaven servint-se sense parar, però cadascú a la seva manera; el lleó, arrepapat gairebé sempre amb les mans a la faixa, mirant el foc, flirtejant ocasionalment amb documents menys seriosos; el xacal, amb les celles arrufades i la mirada intensa, tan abstret que no seguia amb la vista la mà que s’allargava cap al vas —mà que sovint temptejava un minut o més abans d’encertar-lo. Dues o tres vegades, la qüestió esdevingué tan enrevessada que el xacal hagué d’aixecar-se imperativament i remullar la tovallola de nou. D’aquestes peregrinacions al gerro i a la palangana, en tornava amb pentinats indescriptiblement estrambòtics, d’un absurd extremat pel seu aire ansiós i greu.

Al cap d’una estona, el xacal tenia preparada prou teca per al lleó i l’hi presentà. El lleó la prengué amb compte i cautela, anà picant i comentant, ajudat en totes dues coses pel xacal. Un cop l’àpat enllestit, el lleó es posà les mans a la faixa i s’ajagué a meditar, mentre el xacal afegia una pometa per la set, i una nova remullada pel cap, abans de posar-se a preparar un segon àpat, que va ser servit al lleó i no s’acabà fins que sonaven les tres de la matinada.
—I ara que hem enllestit, Sydney, porta una gerra de ponx —digué Mr Stryver.

El xacal es tragué les tovalloles fumejants del cap, s’agità, badallà, tremolà i obeí.
—Hi has tocat molt, Sydney, amb els testimonis de la Corona, avui. Has tractat tots els temes.
—Sempre l’encerto, no?
—No diré pas que no. Què t’ha endurit? Posa una mica de ponx i allisa.

Rondinant, el xacal obeí de nou.
—El vell Sydney Carton de la vella Shrewsbury School —digué en Stryver tot bellugant el cap mentre passava revista al present i al passat—, quin xerrac. Ara a dalt, ara a baix; ara tot animat, ara tot deprimit!
—Què hi farem! —replicà l’altre amb un sospir—. Sí, el Sydney de sempre, amb la fortuna de sempre. Ja de jovenet feia els deures pels altres nois, rara vegada els meus.
—I per què no?
—Déu ho sap. És la meva manera de fer, suposo.

Segué amb les mans a les butxaques, les cames allargades, mirant el foc.
—Carton —digué el seu amic plantant-se-li davant amb aire desafiador, com si la reixa de la llar fos el fogar on es forjaven els grans esforços, i la cosa delicada que calia fer pel vell Sydney Carton de la vella Shrewsbury School fos empènyer-l’hi—, sempre has estat un tou. No t’hi engresques, no hi poses energia. Mira’m a mi.
—Maleït sies! —replicà en Sydney amb una rialla més lleugera i benhumorada—, quin sermó!
—Com me n’he sortit jo? —replicà en Stryver—. Com me’n surto?
—En part, pagant-me perquè t’ajudi, suposo. Però no t’esgargamelles contra mi ni contra el buit; el que vols fer, ho fas. Tu sempre a la fila de davant, i jo sempre al darrere.
—Calia posar-s’hi, a la fila de davant; no hi vaig pas néixer, oi que no?
—Jo no hi era, al teu naixement; però la meva impressió és que sí —digué en Carton.

I es posà a riure, i tots dos rigueren.
—Abans de Shrewsbury, i a Shrewsbury, i després de Shrewsbury —continuà en Carton— tu sempre a la teva fila i jo a la meva. Ja en els nostres temps de batxillers al Barri Llatí, quan apreníem miques de francès, i miques de dret francès, i altres rosegalls francesos que poc profit ens han fet, tu sempre eres en algun lloc i jo… no era mai enlloc.
—I de qui era la culpa?
—Que em pengin si no n’estic segur, que no fos teva. Tu sempre dirigint i empenyent i tallant i pressionant, fins a tal extrem que a la meva vida no li quedava sinó rovellar-se i descansar. Trista cosa, parlar del teu passat quan es fa de dia. Canviem de tema o me’n vaig.
—I bé! Parla’m del bell testimoni —digué en Stryver, alçant el vas—. Et ve més de gust aquesta conversa?
Es veia que no, ja que l’aire melancòlic li tornà.
—Bell testimoni —mussità, mirant avall dins del seu vas—. Ja en tinc prou, de testimonis matí i vespre; qui és, el bell testimoni?
—La filla del doctor pintoresc, Miss Manette.
—Bella, dius?
—No ho és?
—No.
—Doncs era l’admiració de tota la cort!
—Maleïda sigui l’admiració de tota la cort! Des de quan l’Old Bailey és jutge de bellesa? Si és una nina de cabells daurats!
—Saps, Sydney —replicà Mr Stryver amb ulls llampegants mentre es passava la mà a poc a poc per la cara rubicunda—¸que jo m’hauria pensat que la miraves amb bons ulls, la nina de cabells daurats? I que et va faltar temps per preguntar què li passava, a la nina de cabells daurats?
—Faltar temps? Si una noia, nina o no, passa a quatre pams del nas d’un home, ell veurà què li passa sense que li calguin ulleres de llarga vista. Consti que ho nego, que sigui cap bellesa. I ara no beuré més; em ficaré al llit.

Quan l’hoste el seguí amb una espelma per fer-li llum mentre baixava les escales, la claror del dia ja penetrava per les finestres empastifades. Un cop al carrer, l’aire fred i musti, el cel pàl·lid i cluc, el riu tèrbol i fosc, tota l’escena semblava un erm sense vida. I corones de pols s’arremolinaven anticipant-se a l’explosió del dia, com si molt lluny d’aquí s’alcés la sorra del desert i una primera avançada s’hagués abraonat sobre la ciutat.

Quarter de forces de destrucció voltat per un desert, aquell home s’aturà en una terrassa silenciosa i copsà un moment, en les solituds obertes davant seu, un miratge d’honorable ambició, esperit de sacrifici i perseverança. A la ciutat de la seva visió hi havien galeries des d’on el miraven cupidos i gràcies, jardins on els fruits de la vida penjaven madurant, aigües d’esperança que cascadejaven. Un moment després, tot això havia desaparegut. Pujà dalt de tot d’un pou de cases, es llançà damunt del llit desfet sense despullar-se, i la coixinera quedà xopa de les llàgrimes.

Tristament, tristament, eixí el sol; i s’alçà sobre l’espectacle tristíssim d’aquell home de bones disposicions i emocions, incapaç de dirigir-les, incapaç d’ajudar-se a si mateix i de ser feliç, conscient de la maledicció que el rosegava, i resignat a ser-ne devorat.

 

Propera entrega
Entrega anterior