Història de dues ciutats — Llibre II: capítol sisè (primera part)

Capítol sisè — Centenars de persones

 

és tranquil·la no podia ser la residència del Doctor Manette, a una cantonada tranquil·la no lluny de la plaça del Soho. La tarda d’un cert diumenge de bonança, quan feia quatre mesos que fileres i fileres d’onades rodolaven damunt del procés per traïció i se l’havien endut, pel que fa a l’interès i la memòria del públic, mar endins, Mr Jarvis Lorry passava pels carrers assolellats anant de Clerkenwell, on vivia, a sopar amb el Doctor. Després d’alguna recaiguda en l’exclusivisme professional, Mr Lorry s’havia fet amic del Doctor, i aquella cantonada tranquil·la era la part assolellada de la seva vida.

Aquell diumenge en concret, Mr Lorry es dirigia cap al Soho, a primera hora de la tarda, per tres motius habituals. En primer lloc, perquè quan feia bo el diumenge solia sortir abans de sopar amb el Doctor i la Lucie; en segon lloc, perquè els diumenges que no feia bo s’havia acostumat a anar-hi com a amic de la família i es quedava a casa seva xerrant, llegint, mirant per la finestra i deixant passar les hores; en tercer lloc, perquè es donava el cas que tenia alguns petits dubtes i sabia pels costums del Doctor que era bona hora per resoldre’ls.

De racó més simpàtic que la cantonada on vivia el Doctor, a Londres no n’hi havia ni un de sol. No el travessava cap carrer, i les finestres del davant dominaven un panorama poc ample però agradable de carrer retirat, gairebé per vocació. Hi havia pocs edificis, aleshores, al nord de l’Oxford Road, i pels camps ara desapareguts prosperaven arbres de bosc, florien flors silvestres i fruitava el boix grèvol. En conseqüència, l’aire lliure hi circulava amb vigor en lloc d’esllanguir-se com trinxeraires no inscrits a la parròquia;* i no hi faltava un bon mur orientat al sud, allà mateix, on maduraven préssecs quan n’era temporada.

La llum d’estiu hi tocava de ple al matí, però quan els carrers s’escalfaven aquella cantonada quedava a l’ombra, si bé no es tractava d’ombra tan pregona que a través d’ella no es veiés brillar el sol. Era un lloc fresc, tranquil però alegre, un lloc meravellós pels ecos, un illot de pau enmig del brogit dels carrers.

Algun lladruc hi havia d’haver, en illa de tanta calma, i hi era. El Doctor ocupava dues plantes en una gran casa silenciosa, on cada dia es realitzaven activitats de diversa mena, però on ben poca fressa se sentia durant la jornada, i de nit cap ni una. Darrere, en un cos d’edifici accessible per un pati on murmuraven les fulles d’un plataner, un reclam deia que s’hi fabricaven orgues d’església, s’hi gravava plata i s’hi batia or, sota el braç d’un misteriós gegant encastat a la paret del vestíbul, tot daurat, com si s’hagués batut a si mateix fins a tornar-se preciós i amenacés de fer el mateix als visitants. Ben poca cosa se sabia ni es veia d’aquests menesters, ni de cap ocupant solitari que visqués dalt de tot, ni del fantasmagòric fabricant d’accessoris de carrosses de qui es deia que tenia una taula de canvis a sota. De tant en tant un obrer despistat es posava l’abric i travessava el vestíbul, o un foraster hi ficava el nas, o se sentia un clic distant a l’altra banda del pati, o un tust del gegant daurat. Es tractava només de les excepcions necessàries per confirmar la regla segons la qual els pardals al plataner del darrere, i els ecos al racó del davant, estaven sols del matí del diumenge al dissabte a la nit.

El Doctor Manette hi rebia els pacients que li duia la seva antiga reputació, revifada pels rumors que corrien sobre ell. Els seus coneixements científics, el rigor i la destresa amb què duia a terme enginyosos experiments, feien d’altra banda que fos prou sol·licitat i guanyés el que volia.

Aquestes coses, Mr Jarvis Lorry les sabia, hi pensava i se n’adonava, quan tocà la campaneta de la tranquil·la casa de la cantonada, aquella tarda assolellada de diumenge.
—Que hi és el Doctor Manette?
—Crec que sí.
—Que hi és Miss Lucie?
—Crec que sí.
—Que hi és Miss Pross?

Possiblement hi era, però la cambrera no podia saber les intencions de Miss Pross, d’admetre o negar el fet.
—Doncs jo crec que hi sóc —digué Mr Lorry—. Pujo.

Tot i que no sabia res del seu país natal, la filla del Doctor semblava que en tingués innata l’habilitat de treure un gran partit de poca cosa, una de les característiques més útils i agradables de la casa. Per simple que fos el mobiliari, hi abundaven els detalls deliciosos, sense altre valor que el bon gust i la fantasia. La disposició de cada objecte, des del més gran fins al més menut; la tria dels colors, l’elegant varietat i els contrasts que unes mans delicades havien obtingut amb petits estalvis, eren tan encantadores en si, i al mateix temps tan representatives de la seva autora, que les cadires i taules al voltant de Mr Lorry semblaven preguntar-li, amb una mica de l’expressió peculiar que ja li era familiar, si ho aprovava.

L’apartament tenia tres estances i les portes de comunicació obertes de manera que l’aire hi passés lliurement, com feia Mr Lorry tot observant amb un somrís la fantasia particular que detectava arreu, anant de l’una a l’altra. La primera era la sala d’estar, amb els ocells de la Lucie, les flors de la Lucie, els llibres de la Lucie, l’escriptori i la taula de treball, amb una capsa d’aquarel·les; la segona era el consultori del Doctor, que també feia de menjador; la tercera, que els estremiments del plàtan al pati anaven puntejant, era el dormitori del Doctor —i allà, en un racó, s’estava el banc amb els estris de sabater desusats, tal com s’estava al cinquè pis de la casa sinistra al costat de la taverna, al raval de Saint-Antoine, a París.
—M’estranya —digué Mr Lorry, aturant-se un moment de mirar al seu voltant— que conservi això que li evoca els seus patiments!
—I per què estranyar-se’n?

L’abrupta rèplica el féu sobresaltar. Venia de Miss Pross, la salvatgina de pèl roig i mans fortes que havia conegut al Royal George Hotel de Dover, i que, d’aleshores ençà, encara coneixia millor.
—Hauria cregut… —començà Mr Lorry.
—Puah! Hauria cregut! —digué Miss Pross, i Mr Lorry ho deixà córrer—. Com anem? —li preguntà aleshores aquella dama en to tallant, però com si volgués expressar que no li feia cap retret.
—Molt bé, gràcies —contestà Mr Lorry mansament—, i vostè?
—Res de bo —contestà Miss Pross.
—De veritat?
—De veritat! —digué Miss Pross—. Estic molt preocupada per la meva merleta.
—De veritat?
—Pel que més vulgui, digui altra cosa que “de veritat” o em moro —digué Miss Pross, que era tan aspra de paraula com baixa d’estatura.
—De debò? —preguntà Mr Lorry, esmenant-se.
—De debò… no s’hi ha esforçat gaire, però és millor —replicà Miss Pross—. Sí, estic molt trasbalsada.
—Puc preguntar la causa?
—No vull que dotzenes de persones indignes de la meva merleta vinguin a preguntar per ella —digué Miss Pross.
—Dotzenes de persones vénen amb aquest fi?
—Centenars —contestà Miss Pross.

Era característic d’aquesta dama (com d’altres, abans i després) que, sempre que es qüestionava una proposició seva, l’exagerava.
—Pobre de mi! —exclamà Mr Lorry, la remarca més prudent que se li acudí.
—He viscut amb el meu tresor (o el meu tresor ha viscut amb mi, i me n’ha recompensat, cosa que no hauria hagut de fer mai, hi pot posar la mà al foc, si jo m’hagués pogut permetre de mantenir-la i mantenir-me a mi sense res) des que ella tenia deu anys. I és realment molt dur —digué Miss Pross.

Incapaç d’endevinar què era tan dur, Mr Lorry bellugà el cap, fent servir aquella part important de si mateix com una capa màgica per obrar el que fos.
—Tota mena de gent que no arriba a la sola de la sabata de la meva merleta desfilen per aquí —digué Miss Pross—. Quan vostè va començar…
Jo ho vaig començar, Miss Pross?
—Que no? Qui va revifar el pare d’ella?
—Oh! Si això és haver començat… —digué Mr Lorry.
—No ho va pas acabar, suposo? Com li deia, quan vostè ho va començar ja era prou dur, no pas que trobi cap defecte al Doctor Manette, fora del de no ser digne de tal filla en cap circumstància. Però cregui que és un turment i una consumpció, aquesta corrua de gent que ve a veure’l (li ho podria perdonar) i em priva de l’afecte de la meva merla.

Mr Lorry sabia que Miss Pross era molt gelosa, però també sabia que, sota una aparença excèntrica, era un d’aquells éssers altruistes (tots són dones) que, per pur amor i admiració, es converteixen en esclaus voluntaris, de la joventut si l’han perduda, de la bellesa de què mai han fruït, de realitzacions que mai tingueren la sort de complir, de brillants esperances que mai no il·luminaren les seves tristes vides. Ell el coneixia prou, el món, per saber que res s’hi troba de millor que un cor fidel; esdevingut fidel i lliure de tota traça mercenària, hi tenia un tal respecte que, en l’escala de retribucions que mentalment s’havia confeccionat —tots en confeccionem, qui més, qui menys—, col·locava Miss Pross molt més a prop dels àngels inferiors que moltes dames incommensurablement més afavorides tant per la Naturalesa com per l’Art, i que tenen cabals a Tellson’s.
—No hi ha hagut ni hi haurà mai home digne de la merleta que no sigui el meu germà Salomon, si no hagués comès un error.

Tornem-hi: les indagacions fetes per Mr Lorry sobre la vida privada de Miss Pross havien establert que el seu germà Salomon era un canalla sense escrúpols que l’havia desposseïda de tots els seus béns com a garantia de les pròpies especulacions, sense gota de remordiments un cop l’hagué duta a la misèria. La constància de la fe de Miss Pross en Salomon (ella considerava insignificant aquest petit error) era cosa seriosa per a Mr Lorry, i contribuïa a la bona opinió que es feia d’ella.
—Ara que en tenim per una estona, d’estar sols, i com que som tots dos persones que anem de dret al gra —digué quan tornaren de la sala d’estar i es posaren a conversar amicalment—, puc preguntar-li si el Doctor, quan parla amb la Lucie, es refereix mai a l’època que feia sabates?
—Mai.
—I en canvi en conserva el banc i les eines?
—Ah! —replicà Miss Pross bellugant el cap—. No dic pas que no s’hi refereixi interiorment.
—Creu que hi pensa molt?
—Així ho crec, sí —digué Miss Pross.
—Imagina… —Mr Lorry havia començat, però Miss Pross el tallà.
—No imagino res. No tinc gota d’imaginació.
—Accepto l’esmena: suposa vostè, o arriba a suposar, de vegades…?
—De tant en tant —contestà Miss Pross.
—Suposa —continuà Mr Lorry, fent-li l’ullet sense deixar de mirar-la gentilment—, que el Doctor Manette té alguna teoria pròpia, conservada tots aquests anys, sobre el motiu de la seva opressió; o potser, sobre qui és l’opressor?
—No suposo res més que el que em diu la meva merleta.
—I li diu que…
—Que ella creu que sí.
—Ara no s’enfadi per les moltes preguntes que li faig, perquè jo no sóc més que un home de negocis avorrit, i vostè una dona de negocis.
—Avorrit? —preguntà Miss Pross plàcidament.

Tot dolent-se d’haver utilitzat aquest modest adjectiu, Mr Lorry replicà:
—No, no. Potser que no. Tornant al que dèiem, no és curiós que el Doctor Manette, indiscutiblement innocent de cap crim com ens asseguren que és, no en parli mai? No em refereixo al fet que no en parli amb mi, per més que ja tinguéssim relacions de negocis fa molts anys, i ara som íntims; em refereixo a la bella filla que té, per qui sent devoció, i que tanta devoció sent per ell. Cregui’m, Miss Pross, no li’n parlo per curiositat, sinó per zel.
—Bé, pel que tinc entès, i malament rai —digué Miss Pross, aplacada pel to de la disculpa—, a ell li fa por, tot allò.
—Por?
—És prou clar, crec, perquè són records terribles. A més a més, arran d’allò va perdre completament la memòria. No sabent com la va perdre, ni com la va retrobar, mai no està segur de no perdre-la de nou. Amb això n’hi ha prou perquè no li agradi pensar-hi, diria jo.

 

*Stray paupers without a settlement: feia alguns segles ja que a Anglaterra era prohibit captar, i cada parròquia havia de donar pa i aixopluc als seus pobres. L’expressió es refereix a gent errant en la misèria. Stray evoca prou els stray cats, gats de gotera, sense casa ni amo.
(N. de la T.)

 

Propera entrega
Entrega anterior