Història de dues ciutats — Llibre II: capítol sisè (segona part)

Capítol sisè — Centenars de persones

 

bservació més profunda del que Mr Lorry hauria esperat.
—Cert —digué—, i escruix pensar-hi. Però un dubte s’insinua en el meu magí, Miss Pross: és bo que el Doctor Manette es tanqui i barri contra allò? És aquest dubte, i el corcó que em causa, que m’han decidit a parlar-ne amb vostè.
—No hi ha res a fer —digué Miss Pross bellugant el cap—. Toques aquella corda, i, instantàniament, ell es transfigura, en mal. Més val deixar-ho córrer, vulgues no vulgues. Segons quan es lleva en plena nit i el sentim anar amunt i avall, amunt i avall de l’habitació. La merleta ha après a saber que aleshores la seva ment va amunt i avall, amunt i avall de l’antiga presó. Ell s’hi precipita, i tots dos, amunt i avall, amunt i avall, fins que es calma. Però ell no diu mai ni un mot de la veritable raó del seu desassossec, i ella prefereix no dir-li’n res. En silenci, van amunt i avall tots dos, fins que l’amor i la companyia d’ella el fan tornen en si.

Encara que Mis Pross negués tenir imaginació, la repetició d’aquell “amunt i avall” per suggerir el turment d’una idea trista que obsessiona demostrava que sí, que en tenia.

La cantonada a què ens havíem referit, meravellosa pels seus ecos, havia començat a retornar-ne de peus que s’acostaven, com si el sol fet d’esmentar-ho ho hagués provocat.
—Aquí els tenim! —digué Miss Pross, aixecant-se i posant fi a la conversa—, i d’aquí a no res seran centenars de persones!
Era una cantonada tan curiosa per les seves propietats acústiques, una Orella tan peculiar, que Mr Lorry, mirant per la finestra oberta si veia el pare i la filla de qui havia sentit les passes, tenia la impressió que no arribaven mai. No sols s’esmorteïen els ecos, com si les passes haguessin desaparegut, sinó que en lloc seu se sentien els d’altres passes que no arribaven, i que es dissipaven quan semblaven a tocar. Tanmateix, pare i filla acabaren arribant, i Miss Pross els esperava a la porta del carrer.

Tot i ser esquerpa i ganyotera i de pèl roig, Miss Pross feia de bon veure quan arribaren al capdamunt de l’escala, traient la còfia del seu tresor, tocant-la amb les puntes del mocador i bufant-ne la pols, plegant-li l’abric abans de penjar-lo i allisant-li la rica cabellera amb tant d’orgull com si els cabells fossin seus, i ella la més presumida i bonica de les dones. El seu tresor feia de bon mirar també, abraçant-la i donant-li les gràcies i protestant perquè s’havia pres tantes molèsties per mor d’ella —cosa, aquesta, que digué enjogassadament, o Miss Pross s’hauria sentit profundament ofesa i s’hauria retirat a plorar a la seva habitació. El Doctor feia de bon veure també, mirant-se-les totes dues i dient a Miss Pross que aviciava massa la Lucie, en un to i amb uns ulls tan disposats a aviciar-la com Miss Pross o encara més, si això hagués estat possible. Mr Lorry feia de bon veure també, mirant-s’ho tot, radiant, sota la seva petita perruca, i donant les gràcies a l’estrella dels solters per haver-lo guiat en els seus anys declinants fins a una llar. Però no vingueren centenars de persones per veure-ho, i Mr Lorry esperà en va que la predicció de Miss Pross es complís.

Arribà l’hora de sopar, sense aquells centenars de persones. En la feina de la casa, Miss Pross s’atribuïa les plantes baixes i se n’ocupava meravellosament. Els seus sopars, a partir d’ingredients molt modestos, eren tan ben cuinats i ben servits, i tan adequats, mig anglesos i mig francesos, que no podien ser millors. Miss Pross tenia un sentit de l’amistat molt pràctic i havia fet incursions al Soho i províncies adjacents a la recerca de francesos empobrits* que, temptats pels shillings i mitges corones, li revelaven misteris culinaris. D’aquests fills i filles de la Gàl·lia vinguts a menys, n’havia après unes arts tan fantàstiques que la dona i la noieta en què consistia el servei la miraven gairebé com si fos bruixa, o la madrastra de la Ventafocs, que podia demanar que li portessin una au, un conill o un parell de verdures de l’hort i convertir-los en el que li passés pel cap.

Els diumenges, Miss Pross dinava a la taula del Doctor, però els altres dies persistia en prendre els seus àpats, a hores desconegudes, o bé a les regions inferiors o bé a la seva pròpia habitació del segon pis, una habitació blava on ningú era admès, llevat de la merleta. En tals ocasions, Miss Pross, en resposta a l’agradable fesomia i als agradables esforços de la merleta per plaure-li, s’hi esmerçava en extrem; i així, l’àpat era molt agradable, també.

Era un dia xafogós i, després de sopar, la Lucie proposà que duguessin el vi sota el plataner i anessin a seure a l’aire lliure. Com que tot depenia d’ella i tot girava entorn seu, sortiren i s’instal·laren sota el plataner, i ella baixà el vi en honor, evidentment, de Mr Lorry. Ella s’havia instaurat, feia ja algun temps, copera major de Mr Lorry; i mentre seien sota el plataner, parlant, ella li tornava a omplir el vas. Misteriosos darreres i acabaments de cases els guaitaven mentre conversaven, i el plataner murmurava en direcció d’ell, per damunt dels seus caps.

Però no es presentaren centenars de persones. Mr Darnay es presentà mentre seien sota el plataner, però ell era un, només.

El Doctor Manette el rebé amablement, i la Lucie també. Però a Miss Pross li començà a picar el cap i tot el cos i es retirà a la casa. No era rar que en patís, i en família en deia “un atac de tremolor”.

El Doctor estava molt en forma i se’l veia especialment jove. En tals moments, ell i la Lucie s’assemblaven molt, i feia il·lusió veure’ls asseguts l’un al costat de l’altre, ella reclinant el cap a la seva espatlla, ell passant el braç pel dors de la seva cadira.
Ell havia parlat, tot el dia, de molts temes diversos, amb la vivacitat inhabitual.
—Sisplau, Doctor Manette —digué Mr Darnay tot seient sota el plataner, i ho digué com a prolongació natural de la conversa, que girava entorn dels antics edificis de Londres—, l’ha vist bé, la Torre de Londres?
—La Lucie i jo hi hem estat, però només hi hem donat un cop d’ull. Prou per adonar-nos del seu gran interès i poc més.
—Jo hi vaig ser, com recordarà —digué en Darnay amb un somriure, però enrojolant-se una mica alterat—, si bé en una altra qualitat, i no pas una que em pogués obrir gaires portes. Quan hi era, em van dir una cosa curiosa.
—Quina? —preguntà la Lucie.
—Fent-hi obres, els paletes descobriren un antic calabós, que després de construït havia estat oblidat durant molts anys.Totes les pedres del mur interior estaven cobertes d’inscripcions gravades pels presoners; dates, noms, queixes, pregàries… En una pedra cantonera, un presoner a punt de ser executat havia gravat, com a últimes paraules, tres lletres. Eren fetes amb alguna eina molt rudimentària, i amb precipitació, amb mà vacil·lant. Al principi pensaves que eren D.I.C.; però, examinades amb més atenció, resultà que l’ultima lletra era una G. Enlloc no quedaven traces escrites ni llegendes sobre algun presoner que correspongués a aquestes inicials, i s’especulà molt, infructuosament, sobre quin podia haver estat el nom. Al final, algú suggerí que les lletres no corresponien a inicials, sinó al nom sencer, dig —cavar—. El sòl sota la inscripció va ser examinat amb gran cura, i, entre la terra de sota una pedra, o una teula, o un tros de paviment, trobaren les cendres d’un paper, barrejades amb les d’una cartera o bossa de cuiro. Què havia escrit el presoner desconegut no serà mai llegit, però havia escrit alguna cosa, i l’havia amagat de manera que el carceller no ho trobés.
—Pare! —s’exclamà la Lucie—, et trobes malament!

Ell s’havia alçat de cop, amb les mans al cap. Els seus moviments i la seva mirada els espantaren a tots.
—No, tresor meu, no em trobo malament. Cauen gotes grosses, i m’han sobresaltat. Més val que ens fiquem a casa.

Es recuperà gairebé a l’acte. Queien realment gruixudes gotes de pluja, i ell ensenyà les que tenia al dors de la mà. Però no digué ni un mot relatiu al descobriment de què havien parlat, i , quan es ficaren a la casa, l’ull professional de Mr Lorry detectà, o cregué detectar, en la seva expressió quan es girava cap a Charles Darnay, la mateixa mirada singular que li havia vist quan es girà als passadissos del Tribunal.

Es recuperà tan de pressa, però, que Mr Lorry dubtà del seu propi ull. El braç del gegant daurat al vestíbul no estava més immòbil que ell, quan s’aturà a sota per dir als altres que no estava a prova de petites sorpreses (si s’esqueia) i que la pluja l’havia sobtat.

Era l’hora del te, i Miss Pross preparava el te, molt atrafegada; però, de centenars de persones, no res. Mr Carton s’havia presentat, però això en feia només dues.

La nit era tan xafogosa que, encara que tinguessin portes i finestres obertes, estaven morts de calor. Un cop pres el te, i liquidada la tauleta del te, tots s’instal·laren prop d’una de les finestres, a mirar el feixuc capaltard. La Lucie seia al costat del seu pare; en Darnay, al costat d’ella; en Carton es reclinava contra un batent. Les cortines eren llargues i blanques, i alguna ratxa del vent que s’arremolinava en aquella cantonada les duia fins al sostre i les feia voleiar com ales espectrals.
—Les gotes encara cauen grosses, feixugues i escasses —digué el Doctor Manette—. La pluja es fa esperar.
—Però en tindrem —digué en Carton.

Parlaven en veu baixa, com sol fer la gent en una habitació fosca a l’aguait de llampecs. Pels carrers la gent s’afanyava a trobar un recer abans que esclatés el temporal; i la cantonada dels ecos meravellosos ressonava amb els de passes que anaven i venien, però no hi havia cap passavolant allà.
—Una multitud de gent, però quina solitud! —s’exclamà en Darnay quan hagueren escoltat una estona.
—Oi que és impressionant, Mr Darnay? —féu la Lucie—. De vegades em passo un vespre sencer asseguda aquí fins que imagino… Però és que fins l’ombra d’una fantasia estúpida em fa tremolar, aquest vespre, amb tot tan negre i solemne…
—Tremolem, nosaltres també. Podem saber de què es tracta?
—Li semblarà no res. Aquestes imaginacions només ens impressionen mentre les suscitem; no poder ser comunicades. De vegades he segut sola aquí un vespre sencer, escoltant, fins arribar a la conclusió que els ecos que sentim a fora són ecos de totes les passes amb què ensopeguem al llarg de la vida.
—Una gran multitud entrarà un dia en les nostres vides, si és així — intervingué en Sydney Carton en el seu to consirós.

Les passes no cessaren, cada vegada més precipitades. La cantonada en retornava l’eco, i el tornava a retornar; algunes semblaven passar sota les finestres, altres semblaven dins de l’habitació; unes anaven, altres venien, altres irrompien, altres s’aturaven de cop; i totes en carrers distants, i cap ni una a la vista.
—Aquestes passes es dirigeixen cap a tots nosaltres, Miss Manette, o ens les hem de distribuir?
—No ho sé, Mr Darnay; ja li he dit que és una fantasia estúpida, però vostè ho havia demanat: quan hi he pensat estava sola, i després he imaginat que eren les passes de tothom que entrarà en la meva vida i la del meu pare.
—Que entrin en la meva! —digué en Carton—. No faig preguntes ni poso condicions. Hi ha una gran multitud que es dirigeix cap a nosaltres, Miss Manette, i la veig! Gràcies als llamps— afegí després d’una llampegada que l’havia il·luminat, repenjat a la finestra—. I els sento! —afegí després d’un retrunyir de trons—. Aquí els teniu, rabent, ferotges i furiosos!

Glossava la pluja que queia a bots i barrals, i que el va fer callar, perquè no se sentia res enmig del brogit. Una tempesta de llamps i trons esclatà amb el diluvi, i llamps, trons i calamarsa no pararen fins que sortí la lluna a mitjanit.

La gran campana de Saint-Paul tocava la una en l’aire asserenat quan Mr Lorry, escortat per en Jerry, amb botes altes i duent un fanal, es posà en marxa per tornar-se’n a Clerkenwell. Hi havia trossos solitaris pel camí entre Soho i Clerkenwell, i Mr Lorry, preocupat per les petjades deixades, sempre retenia en Jerry perquè l’acompanyés, si bé solia fer-ho un parell d’hores abans.
—Quina nit, aquesta! Una nit, Jerry —digué Mr Lorry—, com per fer sortir els morts de les tombes, gairebé.
—Jo no l’he vista mai, senyor; i espero no veure-la mai… la nit que ho fes —contestà en Jerry.
—Bona nit, Mr Carton —digué l’home de negocis—. Bona nit, Mr Darnay. Tornarem a veure-la, una nit com aquesta, plegats?

Potser. Potser veurem també la gran multitud rugint impetuosa, precipitant-se damunt d’ells, també.

  • * Els protestants francesos —hugonots—, arran de les persecucions de Lluís XIV, a partir de 1685, s’havien refugiat en Estats protestants, principalment a Prússia i Anglaterra. Lluís XIV no els havia autoritzat a endur-se les seves eines si eren menestrals, ni els seus cabals.

 

Propera entrega
Entrega anterior