Capítol tercer — Una decepció
l Fiscal hagué d’informar els jurats que el presoner que tenien al davant, si bé jove en anys, era vell en les traïcions que exigien que la vida li fos llevada. Que la seva correspondència amb l’enemic de l’Estat no venia d’avui, ni d’ahir, ni tampoc de l’any passat o de dos anys enrere. Que se sabia amb certesa que el presoner, de feia molt més temps, acostumava a passar i repassar entre França i Anglaterra, amb afers secrets de què no podia donar explicacions honestes. Que, si l’èxit estigués en la natura de les traïdories (cosa que, afortunadament, mai no passava), el grau de maldat i de culpa d’aquell negoci hauria pogut no ser descobert mai. Que, tanmateix, la Providència havia disposat que el cor d’una persona sense por i sense blasme tragués l’entrellat dels plans del presoner i els revelés, horroritzat, al Primer Secretari d’Estat de Sa Majestat i al seu molt honorable Consell Privat. Que aquest patriota compareixeria davant seu i que el seu partit i la seva actitud feien un conjunt sublim. Que havia estat amic del pres però que, havent-ne en bona i mala hora detectat la infàmia, havia decidit immolar el traïdor, a qui ja no podia dur dins el cor, a l’altar sagrat del seu País. Que si en terres britàniques, com a l’antiga Grècia i a Roma, s’erigissin estàtues en honor dels benefactors de la pàtria, aquest brillant ciutadà n’hauria de tenir una; sinó que, en no erigir-se’n, probablement no en tindria. Que la Virtut, com han observat els poetes (en molts passatges que, n’estava cert, els jurats tenien a la punta de la llengua, si bé les cares d’aquests jurats expressaven la culpable convicció de no saber-ne res, d’aquestes cites), era en certa manera contagiosa, i molt especialment la gran virtut anomenada Patriotisme o Amor a la Pàtria. Que el sublim exemple d’aquell testimoni de la Corona, immaculat i inatacable en grau tal que referir-s’hi constituïa un honor per a qui en fos digne, s’havia encomanat al servent del presoner i havia engendrat en ell la santa determinació d’escorcollar els calaixos i butxaques de l’amo i prendre’n els papers. Que ell (el Fiscal) preveia que algú intentaria bescantar-lo, aquest servent admirable; però que, en general, el preferia als seus propis germans i germanes (del Fiscal) i li tenia més respecte que als seus pare i mare (del Fiscal). Que instava confiadament els jurats a fer el mateix. Que les declaracions de tots dos testimonis, afegides als documents descoberts per ells i que serien presentats, demostraven que el presoner havia obtingut llistes de les tropes de Sa Majestat, amb distribució i preparatius tant per mar com per terra, i no deixava l’ombra d’un dubte que ell havia anat comunicant aquestes dades a una potència enemiga. Que no podia demostrar que la lletra dels documents fos la del presoner, però que tant se valia; en realitat, més valia així, des del punt de vista del Fiscal, ja que demostrava que el presoner prenia sofisticades precaucions. Que les proves es remuntaven a cinc anys i demostrarien que el presoner ja participava en aquestes missions pernicioses unes quantes setmanes abans del primeríssim enfrontament entre les tropes britàniques i les americanes. Que, per aquests motius, els jurats, essent com eren lleials (com ell bé sabia que eren) i responsables (com ells bé sabien que eren), forçosament havien d’arribar a la conclusió que el presoner era culpable i condemnar-lo a mort tant si els agradava com si no. Que mai podrien dormir tranquils, que mai podrien tolerar la idea que les seves mullers dormissin tranquil·les, que mai podrien tolerar la idea que els seus fills dormissin tranquils; en resum, que mai més podrien els uns i els altres dormir tranquils, mentre el presoner no fos decapitat. I el Fiscal conclogué requerint-los en nom de tot allò que pogué invocar amb redobles i a fe de la declaració solemne que, per ell, el presoner ja era home mort i enterrat.
Quan el Fiscal acabà, un rumor s’elevà a l’audiència com si un núvol de grans mosques vironeres volés a l’entorn del presoner, anticipant-ne el fat. En dissipar-se, l’immaculat patriota aparegué al banc dels testimonis.
Aleshores el Secretari del Tribunal, acatant l’ordre del seu superior, cridà a declarar el patriota i cavaller John Barsad. La història d’aquella ànima pura fou exactament tal com l’havia descrita el Fiscal —si d’algun defecte pecava, era d’excés d’exactitud. Havent deslliurat d’aquell pes el seu noble pit, s’hauria retirat modestament, si no fos que el cavaller emperrucat que seia davant seu, amb tot de papers escampats, no lluny de Mr Lorry, demanà l’autorització de fer-li unes quantes preguntes. El cavaller emperrucat assegut a l’altra punta de la sala anava mirant al sostre.
Havia estat espia alguna vegada? Mai de la vida, contestà el testimoni, escarnint la vil insinuació. De què vivia? Dels seus béns. On eren, aquells béns? No ho recordava exactament. En què consistien? Cosa seva. Els havia heretat? Sí. De qui? Parents llunyans. Molt llunyans? Més aviat. Havia estat empresonat alguna vegada? De cap manera. Ni ten alguna presó per deutes? Que no. Mai? Potser sí. Quantes vegades? Dues o tres. No serien cinc o sis? Podria ser. Quina és la seva professió? Gentleman. Li han donat coces alguna vegada? Potser. Sovint? No. Li han donat mai puntades de peu escales avall? No, de cap manera; una vegada va rebre un cop dalt d’una escala i va rodolar escales avall per voluntat pròpia. La puntada de peu, aquella vegada, l’havia rebuda per haver fet trampa jugant a daus? El borratxo mentider que em va atacar va dir alguna cosa per l’estil, però no era veritat. Juraria que no era veritat? I tant. S’ha guanyat mai la vida amb el joc? No pas més que altres gentlemen. Ha manllevat diners al presoner? Sí. Els hi ha tornat? No. Espera guanyar alguna cosa prestant testimoni? No. No el paga l’Estat regularment per parar trampes? No, de cap manera. Ho juraria? Tantes vegades com calgui. No el mou cap altre motiu que el patriotisme? Cap ni un.
El virtuós servent, Roger Cly, jurà a cor què vols tot allò que volgueren. S’havia posat al servei del presoner, de bona fe i sense càlculs, quatre anys enrere. A bord del vaixell de Calais li havia preguntat si volia algú per fer encàrrecs diversos i el presoner l’emparaulà. No havia demanat al presoner que el contractés per fer encàrrecs per caritat —mai li passà pel cap tal cosa. Començà a tenir sospites del presoner i a observar-lo. Al cap de poc, arreglant-li la roba durant la travessia, a les butxaques del presoner hi havia trobat llistes similars a aquestes, una i altra vegada. Aquestes, les havia pres del calaix de l’escriptori del presoner. No era ell qui les hi havia ficades. Veié que el presoner ensenyava llistes idèntiques a gentlemen francesos, tant a Calais com a Boulogne. Estimava la seva pàtria i no ho pogué suportar, i per això el denuncià. Mai no havia estat sospitós de robar una tetera de plata; l’havien ensibornat amb un pot de mostassa, que resultà no ser massís. Feia set o vuit anys que coneixia el testimoni anterior; pura coincidència. No considerava que fos una coincidència especialment curiosa; moltes coincidències ho són. Tampoc considerava curiosa coincidència que el seu únic motiu fos el patriotisme. Era un britó lleial i confiava que n’hi hagués molts, com ell.
Les mosques vironeres zumzejaven de nou i el Fiscal cridà Mr Jarvis Lorry.
—Mr Jarvis Lorry, és vostè un dependent del Banc Tellson’s?
—Sí.
—Un cert divendres a la nit del mes de novembre de 1775, vostè hagué de viatjar de Londres a Dover amb el cotxe de correu?
—Sí.
—Hi havia altres passatgers en el correu?
—Dos.
—Baixaren del correu durant la nit?
—Sí.
—Mr Lorry, miri el presoner. És un d’aquells passatgers?
—No puc assegurar-ho.
—S’assembla a un o altre d’aquells dos passatgers?
—Tots dos estaven tan embolicats, i la nit era tan fosca, i tots érem tan reservats, que no puc pronunciar-me.
—Mr Lorry, torni a mirar el presoner. Suposant-lo embolicat com anaven aquells dos, hi ha res en el seu volum i altura que provi que el presoner era un d’ells?
—No.
—Juraria, Mr Lorry, que el presoner no era un d’ells?
—No.
—Així que vostè diu, si més no, que el presoner podria haver estat un d’ells?
—Sí. Excepte pel fet que els recordo tots dos temorosos dels bandolers, com jo mateix, i el presoner no sembla pas poruc.
—Ha vist mai timidesa fingida, Mr Lorry?
—I tant que sí.
—Mr Lorry, miri el presoner una altra vegada. L’havia vist mai, que vostè sàpiga?
—Sí.
—Quan?
—Quan tornava de França, al cap d’uns dies, el presoner va pujar al barco de Calais i va fer el trajecte amb mi.
—A quina hora va embarcar?
—Una mica després de mitjanit.
—En plena nit. Era l’únic passatger que va embarcar tan a deshora?
—Doncs resulta que sí.
—Oblidi’s de resultar, Mr Lorry. Va ser l’únic passatger que va embarcar a altes hores de la nit?
—Sí, l’únic.
—Vostè viatjava sol, Mr Lorry, o amb companyia?
—Amb dos companys. Un gentleman i una senyoreta. Són aquí.
—Són aquí. Va tenir cap conversa amb el presoner?
—Amb prou feines. Feia mal temps, la travessia era llarga i difícil, i jo em vaig quedar ajagut en un sofà gairebé de costa a costa.
—Miss Manette?
La damisel·la, cap a qui s’havien girat tots els ulls feia un moment i cap a qui tornaven a convergir ara, s’alçà. El seu pare ho féu al mateix temps, amb la mà d’ella sota el braç.
—Miss Manette, miri el presoner.
Veure’s confrontat a aquella commiseració, a tal veritable joventut i bellesa, va ser molt més dur per a l’acusat que veure’s confrontat a la multitud. Sentint-se com se sentia sol amb ella al costat de la tomba, tota aquella tafaneria no l’hauria pogut forçar a la immobilitat. Amb la mà dreta, esmicolava les herbes que tenia al davant, imaginant parterres d’un jardí, i l’esforç per controlar i calmar el seu respir li feia tremolar els llavis, el color dels quals es precipità al seu cor. El zum-zum de les mosques tornava a ser fort.
—Miss Manette, l’havia vist mai, el presoner?
—Sí, sir.
—On?
—A bord del barco a què s’han referit, i en la mateixa ocasió.
—Vostè és la senyoreta a qui acaben de fer esment?
—Oh! Per desgràcia, sóc jo!
El to planyívol de la seva compassió es barrejà amb la veu menys musical del jutge quan aquest digué, amb certa ferocitat: “Contesti les preguntes que li facin sense fer comentaris.”
—Miss Manette, va tenir cap conversa amb el presoner, en aquella travessia del Canal?
—Sí, sir.
—Repeteixi el que es van dir.
Enmig d’un gran silenci ella començà, feblement:
—Quan el gentleman pujà a bord…
—Vol dir el presoner? —preguntà el jutge arrufant les celles.
—Sí, Senyoria.
—Doncs digui “el presoner”.
—Quan el presoner pujà a bord, s’adonà que el meu pare —girant afectuosament els ulls en la seva direcció— es veia molt fatigat i feble. El meu pare estava tan neulit que em feia por que sortís a prendre l’aire i li havia preparat un jaç a coberta prop de les escales que duien a les cabines, i jo seia per terra al seu costat per ocupar-me’n. Els únics passatgers aquella nit érem nosaltres quatre. El presoner va tenir la bondat de demanar-me permís per ensenyar-me com protegir el meu pare del vent i de la pluja millor del que jo ho feia. Jo no hauria sabut fer-ho bé, no sabia quin vent tindríem fora de port. Ho va fer per mi. Es va preocupar molt gentilment de l’estat del meu pare, i, n’estic segura, de tot cor. És així com vam començar la conversa.
—Permeti’m que la interrompi un moment. Havia embarcat sol?
—No.
—Quanta gent hi havia, amb ell?
—Dos gentlemen francesos.
—Havien conferit entre ells?
—Conferiren entre ells fins a l’últim moment, quan calgué que els gentlemen francesos tornessin a terra amb la barca.
—Havien intercanviat papers similars a aquestes llistes?
—Havien intercanviat papers, però no sé quins.
—S’assemblaven a aquests en mida i forma?
—Potser sí, però no ho sé, encara que els tingués molt a prop; perquè s’estaven dalt de l’escala de les cabines, a la claror del fanal, però era una llum somorta i murmuraven molt baix. No vaig sentir què deien, només veia que miraven papers.
—Parli’m ara de la conversa amb el presoner, Miss Manette.
—El presoner va ser tan franc amb mi, veient-me tan desvalguda, com gentil i amable i servicial amb el meu pare. Espero —i esclatà en llàgrimes— no pagar-li el favor perjudicant-lo avui.
Les mosques blaves anaven zumzejant.
—Miss Manette, si el presoner no entén que vostè fa declaracions que té l’obligació de fer, que ha de fer i que no pot deixar de fer, per més que sigui a contracor, ell és l’únic que no se’n fa càrrec en aquesta audiència. Li prego que continuï.
—Em va dir que viatjava per un afer delicat i difícil, que podia perjudicar gent, i que per tant viatjava amb un nom fals. Em va dir que aquest afer l’havia dut, feia pocs dies, a França, i podia dur-lo de nou amunt i avall entre França i Anglaterra, per un temps llarg.
—Va dir alguna cosa d’Amèrica, Miss Manette? Doni detalls.
—Intentà explicar-me com havia esclatat la disputa i em va dir que, en la seva opinió, era errada i estúpida per part d’Anglaterra. Afegí en to de broma que potser George Washington tindria tant de renom en la Història com George III. Però ho deia sense malícia; ho deia rient, per matar el temps.
Tota expressió intensa en el rostre d’un gran actor, dalt d’un escenari que susciti el viu interès de molts, és imitada inconscientment pels espectadors. La mirada de Miss Manette era dolorosament ansiosa i concentrada mentre li prenien declaració, i quan s’interrompia esperant que el jutge acabés d’apuntar, passava d’un membre a l’altre del tribunal per veure com reaccionaven. Tres quartes parts dels espectadors feien la mateixa cara, es mirés on es mirés, i una gran majoria haurien pogut ser miralls on es reflectís el testimoni, quan el jutge alçà els ulls per fulminar aquella gran heretgia sobre George Washington.
El Fiscal indicà aleshores a Sa Senyoria que considerava necessari, com a mesura de precaució i per servar les formes, cridar el pare de la damisel·la, el Doctor Manette. El qual va ser cridat.
—Doctor Manette, miri el presoner. L’havia vist mai?
—Una vegada. Quan va trucar a casa meva, a Londres. Fa tres anys, o tres i mig.
—Pot identificar-lo com l’home que viatjava amb vostè entre Dover i Calais, o dir-me alguna cosa de la conversa que va tenir amb la seva filla?
—Sir, ni una cosa ni l’altra.
—Hi ha alguna raó especial que li ho impedeixi?
Contestà en veu baixa:
—Això mateix.
—Té a veure amb la desgràcia d’haver patit un llarg empresonament, sense judici ni tan sols acusació, al seu país natal, Doctor Manette?
En un to que anà de dret a tots els cors:
—Un llarg empresonament, sí.
—Vostè va ser posat en llibertat, en aquella ocasió?
—Això em diuen.
—No se’n recorda?
—No. Tinc un forat a la memòria, d’un temps ençà (ni tan sols puc dir quant de temps), entre l’època que em distreia fent sabates durant el captiveri i el moment que em vaig trobar vivint a Londres amb la meva estimada filla, aquí present. Ja m’era ben familiar quan Déu misericordiós va restaurar les meves facultats, però sóc incapaç de dir com. No tinc cap record d’aquesta evolució.
El Fiscal s’assegué, i pare i filla segueren al mateix temps.