Història de dues ciutats — Llibre segon: capítol segon

Capítol segon — Un espectacle

 

aps on són els tribunals de l’Old Bailey, oi? —preguntà un dels dependents més vells a Jerry el Recader.
—Sí… sí, sir —replicà en Jerry en to un xic repatani—. Ho sé prou, on és el Bailey.
—Entesos. I coneixes Mr Lorry.
—Conec Mr Lorry, sir, molt millor que no conec el Bailey. Molt millor —contestà en Jerry com faria un testimoni refractari a la justícia—. És a dir, com un honrat menestral pot conèixer el Bailey.
—Molt bé. Busca la porta per on entren els testimonis i ensenya a l’uixer aquesta nota per a Mr Lorry. Et deixarà entrar.
—Al tribunal, sir?
—Al tribunal.

Els ulls de Mr Cruncher semblaven acostar-se una mica més l’un a l’altre i intercanviar la pregunta: “Què en penses?”
—He d’esperar al tribunal, sir? —preguntà com a resultat d’aquell intercanvi.
—Ara t’ho diré. L’uixer passarà la nota a Mr Lorry, i tu fes algun gest perquè Mr Lorry es fixi en tu, que vegi on ets. I llavors espera que et cridi.
—Res més, sir?
—Res més. Ell vol tenir a mà un missatger. I això és per dir-li que hi ets.

Quan el vell dependent hagués plegat amb compte i contrasignat la nota, Mr Cruncher, que l’havia estat mirant en silenci, digué en veure arribar l’etapa del paper secant:
—Tinc entès que aquest matí jutgen falsaris?
—Traïdors!
—Això significa esquarterament. Bàrbars!
—Així ho mana la llei —replicà el vell dependent, mirant-lo sorprès—, així ho mana.
—És dur que la llei faci trossos un home. Ja és prou dur que el mati, però fer-ne trossos, encara més.
—No gens —replicà el vell dependent—. Parli bé de la llei. Vigili les seves paraules, amic meu, i deixi que la llei faci el seu fet. Un consell que li dono.
—És la humitat, sir, que se m’instal·la al pit i a la gola —digué en Jerry—. Ja ho veu, quina manera més humida de guanyar-me la vida és la meva.
—Bé, bé —digué el vell dependent—; cadascú es guanya la vida com pot. Uns amb humitats i altres sense. Aquí té la nota. Endavant!

En Jerry prengué la notai, dient-se a si mateix, amb menys deferència per dins que per fora, “Ets un vell carcamal”, va fer una reverència, sortí i de passada digué al seu fill on anava.

En aquells temps, els condemnats eren penjats a Tyburn i el carrer davant de Newgate no tenia encara la fama detestable que després ha tingut. Però el calabós era un lloc infame on tenien lloc disbauxes i vileses de tota mena, i on es congriaven sinistres malalties que entraven al tribunal amb els presoners, i de vegades es precipitaven de l’estrada al mateix president i el feien caure. Més d’una vegada havia passat que el magistrat amb birret negre pronunciés la seva pròpia condemna amb tanta certesa com la del presoner, i morís abans que aquest. Per la resta, l’Old Bailey era famós com una mena d’hostal mortífer d’on sortien contínuament pàl·lids viatgers, enduts amb carros i cotxes en un violent trajecte a l’altre món: seguien unes dues milles i mitja de carrers i carreteres transitats, per escarment de pocs bons ciutadans, suposant que n’escarmentessin cap. Tan poderós és el costum, i tan gran el desig que sigui profitós. L’Old Bailey era famós, també, per la picota, una sàvia i antiga institució que infligia un càstig de què ningú sabia les conseqüències; o pel fuet, altra antiga i estimada institució, molt humanitzadora i suavitzadora dels costums; o per les transaccions en espècies ensangonades, altra mostra de saviesa ancestral, que condueix sistemàticament als més horribles assassinats mercenaris que es puguin cometre sota el cel. En tot cas, l’Old Bailey, en aquella època, era una il·lustració exemplar del precepte que “tot el que és està bé” —un aforisme tan indiscutible com gandul, si no fos que inclou la incòmoda conseqüència que res del que existeix o ha existit pot ser dolent.

Obrint-se camí a través de la multitud llefiscosa, escampada de cap a cap del sinistre escenari, amb l’habilitat d’un home acostumat a no fer-se notar, el missatger trobà la porta que buscava i passà la nota a través d’una petita obertura. Perquè hi havia gent aleshores que pagava per veure l’espectacle a l’Old Bailey, com pagaven per veure’l al manicomi de Bedlam —només que la primera distracció era molt més cara. Per tant, totes les portes de l’Old Bailey estaven ben guardades, llevat de les portes socials per on entraven els delinqüents, sempre obertes de bat a bat.

Al cap d’una estona d’espera i circumspecció, la porta s’obrí una miqueta, amb reticència, de manera que Mr Jerry Cruncher pogués esmunyir-se a l’interior del tribunal.
—Què ha passat? —preguntà en veu molt baixa a un home que tenia al costat.
—No res, encara.
—Què jutgen?
—El cas de traïció.
—L’esquarterament, oi?
—Ah! —replicà l’home, llepant-se’n els llavis—, l’arrossegaran i el penjaran a mitges i després el despenjaran i el tallaran ben prim davant del seu nas, i després l’esventraran i el cremaran sota els seus ulls, i després li tallaran el cap i l’esquarteraran. Aquesta és la sentència.
—Si és que el declaren culpable, suposo que vol dir? —afegí en Jerry com qui dicta una provisió.
—Oh! El declararan culpable —digué l’altre—. No temi, que l’hi trobaran.

L’atenció de Mr Cruncher es fixà aleshores en l’uixer, que s’obria pas fins a Mr Lorry amb la nota a la mà. Mr Lorry seia a taula amb els gentlemen en perruca; no lluny d’un emperrucat, l’advocat defensor del presoner, amb tot un embalum de papers; i, gairebé enfront, un altre gentleman en perruca amb les mans a les butxaques, l’atenció del qual, sempre que Mr Cruncher el mirava en aquell moment o més endavant, semblava concentrada en el sostre del tribunal. A còpia d’estossegar, tocar-se la barbeta i fer senyes amb la mà, en Jerry aconseguí cridà l’atenció de Mr Lorry, que s’alçà i li dirigí un moviment de cap abans de tornar a seure.
—Què té a veure aquest amb el cas? —preguntà l’home a qui havia parlat.
—Que em pengin si ho sé —contestà en Jerry.
—Doncs què hi tens a veure tu, si es pot preguntar?
—Que em pengin si ho sé, també —contestà en Jerry.

L’entrada del jutge, i l’enrenou d’alçar-se i tornar a seure al tribunal, posaren fi al diàleg. L’estrada s’havia convertit en el punt de mira de tothom. Dos carcellers, que s’havien estat drets esperant, sortiren quan el presoner va ser introduït i dut al banc dels acusats.

Tots els presents, llevat del gentleman que mirava al sostre, clavaven la mirada en ell. Tot alè humà confluïa en ell, com un mar, o un vent, o un foc. Mirades intenses s’estiregassaven per veure’l des de pilastres i racons; els espectadors dels últims bancs es posaven drets per no perdre-se’n ni un cabell; la gent apinyada posava les mans a les espatlles dels que tenien davant i feia força per veure’l a qualsevol preu —es posaven de puntes, s’enfilaven a les cornises, s’agafaven a qualsevol cosa per no perdre-se’n ni una polzada. Entre aquests, destacant com un tros animat de la paret eriçada de punxes de Newgate, hi havia en Jerry, aviant al presoner el seu alè carregat de la cervesa que havia pres pel camí, barrejat amb l’alè d’altres cerveses, i de ginebra, i de te i cafè i de qui sap què que l’inundava i s’estavellava contra els grans finestrals darrere seu, en una impura boira pixanera.

L’objecte de totes aquelles mirades i gatzares era un home jove, d’uns vint-i-cinc anys, alt i guapo, colrat pel sol i d’ulls foscos, amb aspecte de gentleman. Anava vestit simplement de negre, o potser de gris molt fosc, i duia el cabell, fosc i llarg, recollit amb una cinta al clatell, més perquè no fes nosa que per estètica. Així com una emoció espiritual s’expressa a través de tot el que cobreix el cos, la pal·lidesa engendrada per la seva situació traslluïa a través del colrat, demostrant que l’ànima és més forta que el sol. Altrament, se’l feia prou ferm, féu una reverència al jutge i s’estigué dret i silenciós.

L’interès amb què aquest home era fitat i brufolat no era de la mena que eleva la humanitat. Si la sentència en joc hagués estat menys ferotge —si hi hagués hagut cap probabilitat d’estalviar-li algun detall horripilant—, hauria fascinat menys, en relació proporcional. La forma humana que seria condemnada a vergonyosa escabetxina, era espectacle; la criatura immortal amb què s’acarnissaven i que farien a trossos, causava sensació. Fos quin fos el vernís amb què els espectadors s’ho pintaven segons l’art i el talent de cadascú per enganyar-se a si mateix, l’interès, a sota, era ogresc.

Silenci a l’audiència! El dia abans, Charles Darnay s’havia declarat no culpable davant d’una acusació que li penjava, amb força cascavells oratoris, el crim de traïció al nostre sereníssim, il·lustre, excel·lent, etcètera Sa Majestat el Rei per haver seguit en diverses ocasions i de diverses maneres Lluís de França en les seves guerres contra el susdit sereníssim, il·lustre, excel·lent, etcètera; és a dir, el crim d’haver anat i vingut entre els dominis del dit sereníssim, il·lustre, excel·lent, etcètera i els dominis del susdit Lluís de França, i d’haver malauradament, falsament, traïdorament i altres ments de mala mena revelat al susdit Lluís de França les forces que el nostre dit sereníssim, il·lustre, excel·lent i etcètera ensinistrava per enviar-les al Canadà i a Amèrica del Nord. Arribats a aquestes altures, en Jerry, amb el cap més i més eriçat de termes jurídics, entengué amb enorme satisfacció, i tragué l’entrellat i arribà amb moltes marrades a la comprensió clara que el susdit i altra i altra vegada susdit Charles Darnay era jutjat allà davant, que el jurat havia jurat i que el Fiscal estava a punt de parlar.

L’acusat, que era (i sabia que era) penjat, degollat i esquarterat mentalment per tothom en aquell lloc, ni s’immutà ni prengué cap actitud teatral. Callava i parava atenció; seguia els preliminars amb gran interès, les mans damunt de la fusta, amb tanta circumspecció que no havia desplaçat ni un bri de les herbes amb què estava coberta. Hi havia herbes escampades per tot el tribunal, ruixades amb vinagre, com a precaució contra els mals aires i la febre de les presons.

Damunt del cap del presoner hi havia un mirall, per il·luminar-lo. Multituds de malvats i desgraciats s’hi veien reflectits i havien desaparegut de la seva faç al mateix temps que de la terra. Aquell lloc abominable hauria estat poblat de sinistres fantasmes si el vidre n’hagués pogut tornar els reflexos, com diuen que l’oceà torna un dia els seus morts. Algun pensament fugisser de la infàmia i la vergonya a què estava destinat passà potser pel cap del presoner. Fos com fos, un canvi de posició li va fer prendre consciència d’un raig de llum que li venia a la cara, i aixecà els ulls; en veure el mirall, s’enrojolà i apartà les herbes amb la mà dreta.

Succeí que el curs del procés l’obligà a girar el cap a la part del tribunal que li quedava a mà esquerra. Al mateix nivell aproximat que els seus ulls, en un extrem del banc del jutge, hi havia dues persones en qui fixà la mirada, tan de sobte, i alterant-se tant la seva expressió, que els ulls de tothom es giraren i es fixaren en elles.

Les dues persones que veien els espectadors eren una damisel·la de poc més de vint anys i un cavaller que havia de ser el seu pare, un home d’aspecte molt remarcable pels cabells blanquíssims i la mirada indescriptiblement intensa: no pas d’algú que brega sinó d’algú que cavil·la, reclòs en si mateix. Quan feia aquesta expressió, se’l veia vell; però així que se li trencava i s’esvaïa —com ara mateix, durant un instant, mentre parlava amb la filla—, es convertia en un home que feia goig, a la flor de l’edat.
Asseguda al seu costat, la filla li havia posat una mà sota el braç, i amb l’altra el premia. Se li havia anat acostant arran arran, per la por que li feia l’escena i la compassió que li despertava el presoner. El seu front havia anat expressant vívidament un terror i una llàstima abassegadors, indiferents a tot el que no fos el gran perill que pesava sobre l’acusat. Això era tan visible, ho mostrava amb tanta força i naturalitat, que emocionava els que no havien sentit pietat per ell; i la gent es preguntava en un murmuri: “Qui són?”

En Jerry el Recader, que havia anat observant a la seva manera i llepant-se concentradament el rovell dels dits, estirà el coll per sentir qui eren. La gent al seu voltant ho preguntà a l’uixer de més a la vora, i d’aquest la pregunta anà tornant, més lentament, fins a en Jerry:
—Testimonis.
—De quina part?
—Contrària.
—A qui?
—Al presoner.

El jutge, seguint el moviment general amb els ulls, els amonestà, es repapà a la cadira i fità l’home de qui tenia la vida entre les mans, mentre el Fiscal s’aixecava per filar la corda, esmolar la destral i clavar els claus del cadafal.

 

Propera entrega
Entrega anterior