Fugir era el més bell que teníem

Fugir era el més bell que teníem

Menció especial Premi Llibreter 2019.

La filla regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què?

Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d’atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.

Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d’un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.

 

N’han dit

«La Marta Marín-Dòmine es llença al buit de l’escriptura per pensar-se: hi ha aquesta tensió, aquest vertigen, aquesta excitació. I ho fa des del cos, des de la memòria de la pell i des de la pell de la memòria: que la història bategui, que serveixi per entendre’ns.” Martí Sales a Núvol – La caiguda dels cossos

«Marín-Dòmine ha escrit arran de la mort del pare, el nen soldat Joaquim Marín Caballol, un text extraordinari sobre el dépaysement que s’hereta d’una generació a l’altra i que encarnen també aquestes places desconsiderades, sense “res conegut on aturar la mirada.” Eva Vázquez a El punt avui – Una cosa de no res

«No tots els cossos cauen a la mateixa velocitat, hi ha cossos salvats per la imatge i d’altres per la memòria»  Xavier Graset al Més 324 – Entrevista

«Els supervivents d’Auschwitz-Birkenau han remarcat sovint que al camp d’extermini no se sentien ni es veien ocells» Bernat Puigtobella a Núvol – Us ofereixo els ocells

«Un llibre diferent, commovedor en molts sentits, però sobretot, per a mi, per l’esforç de remoure aquest passat i fer-ho no des de la fredor de qui comptabilitza desfetes de la història sinó com qui explora el propi ser i la pròpia ment, els pilars ignorats del que som i ens ha fet. Com qui gosa baixar a les catacumbes del seu jo per descobrir de què estan fetes les columnes que el sostenen, materials dipositats per experiències alienes, restes de triomfs o de naufragis dels quals ni som conscients.» Marina Subirats al Diari Ara – Herències feixugues

«Llegir el que havia escrit el pare va ser difícil, però, quan ho va haver fet, Marín-Dòmine no se’n volia despendre. Rebutjava la idea de donar les memòries del pare a algú perquè les edités. Al final ella acompanya el pare, perquè Fugir era el més bell que teníem és més un diàleg que un llibre de memòries.» Sílvia Marimon a l’Ara Llegim  Els records del pare a qui li van “robar” Barcelona

«Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys.» Tast Editorial a Catorze – Primer capítol de Fugir era el més bell que teníem

«L’exili és una de les experiències més dures.» David Guzman al programa Terrícoles de Betevé – Entrevista

«Una reflexió sobre la manera com els passats violents tenen un efecte sobre les persones.» Marc Hernández al programa Wonderland de Ràdio 4 – Conversa

«El diàleg és com un contracte quan volem arribar a un punt. L’ésser humà s’ha entès durant gairebé tota la seva història donant la seva paraula. Com volem parlar, dialogar i mitjançar si ens hem permès aquesta aberració total, que és que la nostra paraula no tingui consistència?» Montserrat Serra a Vilaweb – Marta Marín-Dòmine: ‘L’exili és una de les experiències més doloroses de l’ésser humà’

«Marín-Dòmine ha escrit un dels llibres que més m’ha impactat en el que portem d’any. És un llibre breu i colpidor de com sobreviure a l’exili després d’errar per llocs físics i mentals.» Fe Fernández a L’Espolsada – Lectures: Fugir era el més bell que teníem

«En temps foscos com els actuals és una lectura per reflexionar en la importància dels valors i els estralls de l’odi, la repressió i la mentida.» Imma Buxadera a El vici de llegir – Fugir era el més bell que teníem

«El llibre és un homenatge, traspua pregona saviesa —cada frase dona peu a profundes reflexions—, no només pel què diu sinó pel com ho diu; les metàfores, les imatges, les associacions d’idees atorguen al text un valor poètic i filosòfic essencial, de lectura necessària pel creixement personal en el més ampli sentit de la paraula.» Anna Rossell a El Núvol  Heretar el dolor

«En una realitat de migracions interconnectada i global on tot passa molt de pressa, l’exercici de la memòria té una funció encara més imperant que en els contextos estàtics. Sense el record de la guerra i de l’origen dels pares no podem saber de què fugim ni qui som. La memòria familiar i col·lectiva és important no només en un sentit històric sinó també individual, per entendre la pròpia identitat i la posició des de la qual partim al món.» Júlia Bacardit a La Llança – Entendre de què fugim

“Totes les persones tenim el deure de fer la pròpia revolució per canviar la nostra vida i la dels altres. I, si aquesta revolució individual es torna la baula d’una revolució col·lectiva, millor.” Entrevista de Mònica Boixader a Marta Marín-Dòmine a Barcelona Metròpolis Rememorar és un acte de pèrdua, de fer dol

«Amb un respecte finíssim pels fets històrics testimoniats i pels buits de la memòria, Marín-Dòmine es demana com les trajectòries dels seus avantpassats, marcades per les guerres, menen encara la seva vida. I es demana, també, fins a quin punt anar-se’n del lloc on has nascut és viatge, és exili o és fugida. Si no és, potser, un acte reflex humà de repetició històrica, inacabable i compartit. Un pelegrinatge cec. Intuïtiu. I és que a través d’un cànon de veus molt ben travat l’autora ens proposa, de fet, l’observació d’una sola cosa: l’errar, enllà dels motius. Sense condemnes rotundes, però també sense anestèsia.» Mònica Boixader a El Núvol Errare humanum est

«És un homenatge a les històries passades, a aquests cossos dels que parlo al llibre, que no han acabat de caure perquè encara no han estat recollits per la història oficial» Marta Marín-Dòmine i Míriam Cano a Catalunya Ràdio Marta Marín-Dòmine estira el fil de la memòria per parlar d’exilis i fugides

«Esa identidad, escindida por el dolor y la desaparición del mundo del que se partía, Marta Marín-Dòmine la vuelca con profunda y meditada emocionalidad en unos de los ejercicios introspectivos más brillantes que se han escrito en catalán. Nuestra Sebald» Jordi Amat a La VanguardiaPasado, presente, futuro

«Marín-Dòmine utilitza el recurs de la ficció per donar cos al volum. Va reconèixer que «no és fàcil abordar la memòria d’algú a qui hem estimat molt. No podia llegir les memòries del meu pare sense emocionar-me. Però un dia me les vaig endur a Toronto i vaig poder llegir-les. Vaig necessitar 6.000 quilòmetres. Llegir el que havia escrit el pare va ser difícil, però quan ho vaig fer no me’n volia despendre. Rebutjava la idea de donar les memòries a algú perquè les edités». Al final ella fa una mena d’acompanyament al pare, perquè Fugir era el més bell que teníem és més un diàleg que un llibre de memòries, com assenyalen els crítics.» Josep M. Benils a Hora NovaNoves visions de l’exili republicà

Datos del libro: