A la França d’entre guerres, encara hi sobreviu una rara secta catòlica: la d’aquells que no reconeixen l’Església d’ençà que el Papa va pactar amb Napoleó més d’un segle enrere. El nen Catoia, dit “l’Enfarinat” pel costum d’empolvorar-se els cabells com al segle XVIII, és l’últim descendent d’una família occitana de refractaris. La seva infància hauria pogut ser la de qualsevol noi de la ruralia si no fos pel seu avi, que el prepara perquè sigui l’hereu de la “Petita Església” contra la voluntat de la mare.
Catoia l’enfarinat és la novel·la major de la literatura occitana moderna, i una esplèndida metàfora de les comunitats que agonitzen en una marginació voluntària. La traducció que en dóna Artur Quintana constitueix un d’aquests textos, personals i segurs, en què un traductor assoleix la categoria d’autor.
N’han dit
Ressenya de Jordi Galves a La Vanguardia
Ressenya de Sam Abrams a l’Avui
