Joan-Lluís Lluís

Si hagués nascut més al nord, possiblement Joan-Lluís Lluís no hauria escrit la seva obra en català. Si hagués nascut més al sud, potser no hauria concebut mai la seva primera novel·la, Els ulls de sorra (1993), que narra un episodi de la Guerra d’Algèria. Fill de Perpinyà, la ratlla és el seu territori i els fora de lloc, els seus germans. El dia de l’ós (2005), Aiguafang (2009), Cròniques d’un déu coix (2014), El navegant (2016) i Jo soc aquell que va matar Franco (2018) l’emparenten amb els grans fabuladors. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002) s’abeura en la tradició pamfletària. Els invisibles (2020) recrea el seu recorregut personal per la llengua “paterna”, caldria dir en el seu cas: fins als vint anys només l’havia parlada amb el pare.

Hi ha acollit, com a traductor, L’arrencacors de Boris Vian i El llibre dels finals de Joan Bodon, dos autors que vindrien a ser els seus dos pols: per la imaginació al poder, l’un; per la consciència dels desposseïts, l’altre.

Amb el volum Salives, el públic ha descobert que Joan-Lluís Lluís cultivava la poesia en secret. Encara que molts no ho sàpiguen, també és l’autor d’unes quantes cançons.