La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc —la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l’emporta entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en la gestació assistida d’una criatura. ¿Què en farà, la maternitat, de l’amant coneguda en un bar? ¿I què farà ella a la gàbia?
Dos anys després de Permagel i d’un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l’obra de Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic —el de les roques solitàries enmig del mar— i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.
“Si pots conservar la capacitat de riure mentre contemples l’abisme, aquesta rialla serà una de les millors experiències de la teva vida.” Imma Monsó
N’han dit a la premsa
“Uno de mis fragmentos favoritos, que podría ser un poema o un poema en prosa, trata del sofá, metáfora de la vida rendida y esclava. O cuando compara el cuerpo a punto de ser hormonado y medicado con un descampado en el que se depositan basuras, ruinas y despojos. No he leído nunca a nadie con la habilidad de Baltasar para hablar de la química que forma parte de nuestras vidas (ansiolíticos en Permagel, medicación propiciatoria del embarazo en Boulder) y sacar de ello lecciones morales.” Julià Guillamon a La Vanguardia – Eva Baltasar: pasión, amor y desencuentro.
“L’acció de Boulder s’estén al llarg del més de vuit anys, però el lector no en té la sensació perquè tota la novel·la està escrita en present d’indicatiu i amb frases curtes. Tot té un aire d’immediatesa, i alhora hom té la sensació que entre frase i frase s’obren abismes, el·lipsis que es dilaten i demanen a la imaginació del lector que les ompli. Boulder és una obra d’una brevetat i densitat incandescents, volcàniques, plena de metàfores fosforescents.” Bernat Puigtobella a Núvol – Boulder o la maternitat subalterna.
“No en coneixem tantes, de dones no gestants que tenen un vincle amb el seu fill no tan animal, no tan dependent, no tan exclusiu. I les que en coneixem semblen un error en la cadena del que en diuen ‘femení’. L’amor i la maternitat no han tingut gaire marge i ens els han venut preestablerts des de fa segles, i la Boulder hi queda atrapada. D’això va la novel·la, dels marges, i d’estovar-los.” Jenn Díaz a El Periódico – Boulder i les renúncies.
“Construïda amb una estructura més unitària, Boulder manté una narradora àvida, però ara es troba en una relació estable i duradora. El tema que aborda, amb el mateix llenguatge directe –ocasionalment poètic–, és la maternitat. L’erotisme no és tan explícit com a Permagel ja que ara la transgressió és una altra: la disgregació de la parella vinculada al naixement d’un fill.” Vicens Pagès Jordà a El Periódico – Boulder’: la intromissió del fill.
“Diu Eva Baltasar, en un fragment de la novel·la, que «les paraules despleguen la capa esplèndida amb què la vull embolicar». Ella desplega també, amb aquest llibre, tots els seus recursos i ens embolcalla amb el seu talent, confirmant un cop més, amb aquesta esplèndida novel·la, la seva gran habilitat per fer-nos despertar sentiments vitals” Marc Peig a El matí.
Entrevistes
Al Diari Ara – “No em veig convertint els fills en el centre de la meva vida”.
A La Vanguardia – Boulder o la llibertat de la solitud.
A El País – “La solitud és l’única manera de trobar-se amb un mateix. Seria bo que els nens ho aprenguessin”.
A El Periódico – Eva Baltasar, un esperit lliure que s’alimenta de la solitud.
A El Nacional – “No volia escriure un altre Permagel”.
A El Cultural – “Me siento más cómoda al margen de esta sociedad”.
A El Punt Avui – “No em barallo amb les paraules, hi ballo“.
A l’Àrtic de betevé.
Al Més 324 de TV3.
