Mentre part del continent europeu es vol convèncer que refugiats i migrants són la font de tots els mals, recuperem una novel·la imprescindible del segle XX català, quan els indesitjats érem “nosaltres”. Tots tres surten per l’Ozama narra les peripècies de tres exiliats catalans a República Dominicana.
Els refugiats d’aquesta novel·la són blancs europeus que fugen de la guerra i els hostes, descendents d’esclaus africans al Carib. Som el 1940 a Santo Domingo i al Ramon, el Miquel i el Lluís els toca viure una aventura aberrant: fugint del Generalísimo Franco són acollits pel Generalísimo Trujillo, un filonazi que aprofita l’allau d’europeus per “emblanquir” la població de l’illa. ¿Què els espera?
O bé les colònies agrícoles implantades al mig de la selva, a la frontera amb Haití, o bé la misèria a la capital, on no hi ha feina ni possibilitats de reconstruir una vida. De caràcter molt diferent, tots tres es troben atrapats en el mateix dilema: morir d’inanició o fugir en una barca sense capità a bord.
