Vicenç Riera Llorca

El 19 de desembre de 1939, el vaixell De La Salle procedent de Bordeus descarrega Vicenç Riera Llorca a la República Dominicana. El xoc és brutal. Després d’allistar-se voluntàriament a l’Exèrcit de la República el 1937 i de travessar la frontera francesa com a tinent vençut per les tropes feixistes a principis de 1939, el periodista es troba atrapat en una dictadura filonazi, la del Generalísimo Rafael Trujillo.

A Santo Domingo, a més d’escriure per al diari La Nación, fa de cambrer i d’intèrpret al restaurant Hollywood. Hi veu desfilar centenars d’exiliats, entre ells els que Trujillo envia a les colònies agrícoles que ha implantat enmig de la selva a la frontera amb Haití, poc després d’ordenar-hi massacres d’emigrants negres. D’aquesta estada de dos anys al tròpic, cruenta, miserable i viscuda com una veritable presó, neixen uns Cuentos dominicanos i tot seguit la novella Tots tres surten per l’Ozama, publicada per primer cop a Mèxic el 1946.

Abans d’aquest pas pel Carib, Riera Llorca ja havia hagut d’obrir-se camí a pols. Orfe de pare als quatre anys, havia deixat l’escola als tretze i s’havia forjat a la Barcelona republicana fent de corrector, i ben aviat de redactor i ninotaire en publicacions emblemàtiques com L’Esquella de la Torratxa o La Rambla.

El 1942 aconsegueix fugir de Santo Domingo cap a Mèxic, on esdevindrà una peça clau de la resistència cultural de l’exili dirigint revistes com Pont Blau o treballant a La Nostra Revista. No torna a Catalunya fins al 1969 i hi continua la seva trajectòria literària amb llibres com Amb permís de l’enterramorts (1970) o Fes memòria, Bel (premi Sant Jordi 1971). Mor a Barcelona el 1991 als vuitanta-vuit anys.