L’Espanya de Franco va ser un dels estats més rics d’Europa en camps de concentració i tanmateix el franquisme no ha estat equiparat als totalitarismes del segle XX. La desproporció entre el nombre de persones tancades en camps (centenars de milers) i el nombre d’escrits que ho recullen (els dits d’una mà) diu amb eloqüència els resultats morals de la deportació.
El llibre de Francesc Grau i Viader, publicat per primera vegada el 1981 poc després del “tejerazo”, no sols trenca aquesta ocultació col·lectiva sinó que ressitua la nostra història dins la història dels terrors europeus. Llegir-lo ens porta a incorporar el nostre present dins una genealogia que n’explica potser molts aspectes —com és ara, la impotència d’una societat sencera davant l’abús del poder.
“Les enormes matrius dels camps de concentració havien tingut l’eficàcia de gestar una generació d’homes moralment castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta”, escriu Francesc Grau i Viader ran de la seva experiència al camp de concentració de Miranda de Ebro. És per excloure aquest gen de l’herència de les generacions futures que va ser escrit Rua de captius.
N’han dit
Ressenya de Marina Espasa a Ara llegim
