El pes del temps és un homenatge a les vides que no es van poder construir. Les dues nouvelles del recull tenen per protagonista un món rural devorat per les mines, on l’única manera de sortir del poble és destacar en alguna cosa (el salt d’altura o l’acordeó, tant se val) i on els cromos importats de l’Oest converteixen els nens en contrabandistes. Però el centre de tot és el primer amor: el que inspira una princesa de deu anys a l’escola, i el que encén una jugadora d’escacs al tren abandonat on viuen els joves obrers.
Seiler és la rosa en el femer: un dels poetes que més bellament ha cantat l’Atlàntida en què s’ha convertit bona part d’Europa per als seus habitants, submergits pel pes del temps. La infantesa que fa ressorgir del passat viu a l’ombra de les explotacions d’urani, entre torterols de fum que són l’equivalent industrial de la magdalena de Proust —i el viatge pels miratges de la memòria és esplèndid i sorprenent com una nova Recerca.
N’han dit a la premsa
“La lectura d’aquest petit tresor que és el llibre no pesa gens. I alhora pesa tant com el temps, com la literatura, com el fum de la desaparició del món, com un gest de consol; “o així ho recordo jo”.” Laia Badal a Núvol — El pes del fum
“La realitat de la seva localitat natal –proveïdora d’urani per a les bombes soviètiques– ha influenciat la seva poesia, força radioactiva, i ara també El pes del temps, que recull dues nouvelles, a cavall entre el conte llarg i la novel·la curta, titulades Un petó a la caputxa i La trilogia dels escacs“. Xavi Ayén a La Vanguardia — Els relats del poble de la bomba atòmica
Entrevistes
Al diari Ara — “Lutz Seiler: Les cicatrius són el rastre del que hem viscut”
Al Goethe-Institut — 3 Fragen an Lutz Seiler
