“La meva vida durant aquests anys te l’aniré donant a trossos en diverses cartes. He fet bruses de confecció a nou francs i he passat molta gana. He conegut gent molt interessant i l’abric que duc és herència d’una russa jueva que es va suïcidar amb veronal. A Limoges van quedar-se’m un ovari però el que no deixaré a França serà ni la meva energia ni la meva joventut…”
El 23 de gener de 1939, el bibliobús s’emporta de Barcelona un grup d’escriptors vinculats a la Institució de les Lletres Catalanes. Entre ells hi ha Mercè Rodoreda i Armand Obiols; al camió que ve darrere, entre una desena d’escriptors protegits pel Govern de la Generalitat, Anna Murià. A l’abril són una trentena de refugiats en un château al nord de París on l’exili és un dol i una renaixença. Per a Rodoreda i Murià, és el lloc de la trobada amb el gran amor que determinarà les seves vides.
Quan França entra en guerra, Murià i Bartra decideixen embarcar cap a les Antilles, Rodoreda i Obiols es queden a París. Els sis anys que els esperen no deixen pedra sobre pedra. Vincles, anhels, necessitats, no hi ha res que el perill no trastoqui. El lligam que uneix els amants és fet de complicitats i traïcions; d’aquesta enorme prova de resistència es nodrirà tota l’obra de Mercè Rodoreda, escrita a l’exili des de París i Ginebra.
Les cartes a l’amiga íntima en mostren la formació cataclismàtica i ajuden a entendre un tret constitutiu dels seus personatges: és per la ferida que respiren els humans.
N’han dit
“Murià es va convertir en la confident de Rodoreda, a qui explica la complicada relació amb Armand Obiols, els seus sentiments contradictoris envers el fill que va deixar a Barcelona amb l’àvia, les ganes d’escriure i la raó per la qual no se’n va anar amb ella a la República Dominicana: no li agradaven els negres.” Magí Camps a La Vanguardia — Els escriptors s’escriuen: tres epistolaris arriben a les llibreries
“Un aspecte interessant és constatar que Rodoreda i Murià són dos tipus de dona, per tant també dos tipus d’escriptora, molt diferents. Una vol ser escriptora a tot o res, mentre que l’altra passa gust de “fer de senyora del poeta” –Murià dixit–, fins al punt que la Rodoreda diu a la seva amiga: “a tu t’ha esguerrat l’amor i que en Bartra em perdoni”.” Pere Antoni Pons a l’Ara Llegim — Les cartes d’una Rodoreda ferida i rabiosa
“Rodoreda és una de les escriptores més potents de la literatura catalana i aquest volum és una bona manera d’acostar-se a la Rodoreda més íntima i conèixer una mica més una dona valenta, lliure i compromesa amb la literatura. Mercè Rodoreda va passar ganar, solitud i desenganys però va conservar intacte la passió per l’escriptura.” Lídia Penelo a Públic — Vuit lectures per un 8 de març marcat per la pandèmia
“Un punt bandarra, la Mercè Rodoreda. Un punt animal, exagerada i infantil. Quan s’endinsava en la tragèdia feia també créixer el mite, tintava de novel·lesca la seva existència d’heroïna solitària, de persona incompresa i enganyada per la vida. Una versió d’ella mateixa, res més. O potser la única? Mai ho sabrem.” Mireia Balasch a Illa de Tresors — Rodoreda i la visceralitat femenina
“El llibre, al final de tot, deixa clar que Rodoreda vivia per escriure, una necessitat vital que l’ofegava. Maria Bohigas: «La Rodoreda tenia claríssim que la seva vida només tenia sentit si la dedicava a escriure. Considerava la seva vida com un fàstic integral, com un enorme fracàs. El fracàs amorós és al centre del fracàs, si vols, però no és l’únic. Això que diu a la Murià, em venjaré, i faré una obra gran per al meu país, és rescabalar-se d’aquesta vida fracassada fent una obra magnífica».” — al Catalunya Migdia de Catalunya Ràdio
“Es una absoluta maravilla porque es ver lo que es una amistad en edad adulta. Como se va resbalando la amistad hasta hacerse casi nada… pero a la vez, en todo el rato hacen lo mismo: safareig. Cotillear sobre las personas que tienen en común. (…) La frase con la que acaba es durísima… qué nos íbamos a explicar? Que éramos escritoras y ya está. ” — A partir del min. 18:30, Anna Pachecho i Andrea Gumes al Ciberlocutorio de Radio Primavera Sound
“Seguir a Europa, certament, tenia un preu. Ho demostra l’esfereïdora carta que Rodoreda escriu a Llemotges l’agost de 1940, on explica com fugen cap al sud en trens metrallats, travessant ciutats incendiades, afamats, ensopegant amb ponts destruïts per l’exèrcit alemany, que els estalona “a dos quilòmetres”, fent rutes extenuants amb els peus “plens de butllofes” mentre els avions llancen bombes amb què “se’ns omplia el nas i la boca de pólvora”.” Xavier Dilla a El País — Cartes que expliquen la història de Catalunya
Entrevistes
A Maria Bohigas i Blanca Llum Vidal a Onda Cero — Maria Bohigas dibuixa la figura de Mercè Rodoreda a través de les seves cartes a l’Anna Murià
A Maria Bohigas i Maria Campillo al De boca a orella de RNE 4
