Història de dues ciutats — Llibre II: capítol vuitè

Capítol vuitè — Monsieur le Marquis al camp

 

n bell paisatge, amb cereals daurats però no abundants. Feixes amb pobra civada on hi hauria d’haver blat, feixes de pobres pèsols i mongetes, feixes dels substituts més grollers del blat. En la naturalesa inanimada, com en els homes i dones que la conreaven, predominava la impressió de vegetar involuntàriament —la disposició a renunciar i a pansir-se.

Monsieur le Marquis, en el seu carruatge de viatge (que hauria pogut ser més lleuger) conduït per quatre cavalls de posta i dos postillons, remuntava penosament un tossal costerut. El rubor a la faç de Monsieur no significava cap derogació a la seva alta nissaga; no venia de dins; estava cansat per una circumstància externa independent de la seva voluntat —el sol que es ponia.

El sol ponent inundava tant de llum l’interior del carruatge quan aquest arribà a la cima, que el seu ocupant era de color escarlata. “Aviat se n’anirà”, digué Monsieur le Marquis mirant-se les mans, “molt aviat”.

Efectivament, el sol era tan baix que desaparegué en aquell instant. Després d’haver falcat la roda, i quan el cotxe encetà la baixada amb olor de pedra foguera, en un núvol de pols, la lluor vermella desaparegué tot seguit; el sol i el Marquès davallaven al mateix temps, no quedava cap lluor quan retiraren el falcat. Però quedava un país rugós, aspre i obert, un poblet al peu del turó, una elevació ampla més enllà, un campanar, un molí de vent, un bosc per caçar, i un escarpament amb una fortalesa que feia de presó. La mirada del Marquès s’estenia damunt de tot allò, que s’anava enfosquint en fer-se de nit, amb l’aire d’algú que s’acosta a casa.

El poble tenia el seu pobre carrer únic, la seva pobra única cerveseria, pobra blanqueria, pobra establia pel relleu dels cavalls de posta, pobra font, i tots els pobres llocs habituals. Tenia també la seva pobra gent. Tota la gent hi era pobra, i molts seien a la porta, pelant alguna ceba i coses semblants pel sopar, mentre molts altres eren a la font, rentant fulles i herbes i altres petits productes de la terra que poguessin ser menjats. No mancaven indicis de què els feia així de pobres; els impostos de l’Estat, els drets de l’Església, els drets del senyor, impostos locals i impostos generals, tot això havia de ser pagat sens falta, d’acord amb la solemne inscripció en el poblet, i el que meravellava és que quedés cap poble en peu.
Poques criatures es veien, i cap gos. Pel que fa als homes i dones, podien escollir entre malviure en el poblet sota el molí, o la captivitat i la mort a l’escarpada presó.

Anunciat per un correu que el precedia i pel cruixir dels fuets dels postillons, que serpentejaven damunt dels seus caps en el cel del capaltard, com si arribés acompanyat per les Fúries, el carruatge de Monsieur le Marquis s’aturà a l’entrada de la casa de postes. Era a tocar de la font, i els pagesos deixaren el que feien per mirar-se’l. Monsieur le Marquis se’ls mirà i veié en ells, sense saber-ho, la lenta desfilada de siluetes i cares rosegades per la misèria que convertirien les magrors dels francesos en una superstició anglesa, armada per sobreviure a la veritat gairebé cent anys.

Monsieur le Marquis posà els ulls en les cares submises que s’inclinaven davant seu, com ell s’havia inclinat davant de Monseigneur a la Cort —l’única diferència era que aquestes cares s’inclinaven per sofrir i no per propiciar—, quan un peó caminer de cabells grisos s’afegí al grup.
—Porta’m aquell home! —digué el Marquès al correu.
Li van portar l’home, amb la gorra a la mà, i els altres s’acostaven a mirar i escoltar, com sol fer la gent a la font de París.
—T’he passat davant per la carretera?
—Ben cert, Monsieur. Tinc l’honor d’haver estat avançat per Vossa Mercè a la carretera.
—Pujant pel turó, i al cim del turó, totes dues vegades?
—Ben cert, Monsieur.
—Què veies, amb la mirada tan fixa?
—Monsieur, mirava l’home.

S’inclinà una mica, i amb l’atrotinada gorra blava indicà sota el cotxe. Els seus iguals s’aturaren a mirar sota el cotxe.
—Quin home, porc? I per què buscar aquí?
—Perdó, Monsieur, penjava de la cadena del fre.
—Qui? —preguntà el viatger.
—L’home, Monsieur.
—Que el diable s’endugui aquests idiotes. Com es diu, aquest home? Els coneixes a tots, els homes d’aquestes parts. Qui és?
—Clemència, Monsieur! No era d’aquí. Mai de la vida no l’havia vist fins ara.
—Penjat de la cadena? Fins a l’asfíxia?
—Amb permís de Vossa Mercè, és això que era extraordinari, Monsieur. El seu cap penjava així!

Es girà de perfil i s’abocà enrere, de cara al cel i el cap penjant, fins que es posà dret, rebregà la gorra i saludà amb una reverència.
—Com era?
—Monsieur, era més blanc que el moliner. Tot cobert de pols, blanc com un espectre, alt com un espectre!

La descripció causà immensa impressió en la tropa; però els ulls, en lloc de consultar-se, fitaven tots Monsieur le Marquis, potser per esbrinar si tenia algun espectre a la consciència.
—Magnífic —digué el Marquès, felicitant-se que aquell brètol no l’hagués ensibornat—, has vist un lladre sota el meu cotxe i no has obert la boca. Bah! Tregui’l d’aquí, Monsieur Gabelle!

Monsieur Gabelle era mestre de postes i funcionari d’una mena o altra d’impostos; havia sortit molt obsequiosament per assistir a l’examen i agafava l’examinat per la màniga de manera oficial.
—Bah! Aparta’t! —digué Monsieur Gabelle.
—Atrapa el desconegut si mira de passar la nit al poble i assegura’t que es guanya la vida honradament, Gabelle.
—Monsieur, estic afalagat de poder sentir-lo.
—I l’altre, s’ha fugat…? On és aquell maleït?

El maleït era ja sota el cotxe amb mitja dotzena d’amics, assenyalant la cadena amb la gorra blava. Mitja dotzena més d’amics l’arrossegaren enfora i el presentaren, sense alè, a Monsieur le Marquis.
—Vols dir que no s’ha escapat, imbècil, quan ens hem aturat al cim?
—Monsieur, s’ha precipitat turó avall, amb el cap estirat, com quan et capbusses al riu.
—Ocupa-te’n, Gabelle. Endavant!

La mitja dotzena de persones que examinaven la cadena eren encara entre les rodes, com bens; les rodes giraren tan sobtadament que sort van tenir de salvar la pell i els ossos; poca cosa més tenien per salvar, o no haurien tingut tanta sort.
L’estampida amb què el cotxe deixà el poble enrere i envestí la pujada va ser aviat frenada pel costerut tossal. Gradualment, el pas es reduí a un obrir-se camí dificultós enmig dels molts perfums d’una nit d’estiu. Els postillons, amb milers d’insectes rondant-los en lloc de Fúries, discutien tranquil·lament a cops de fuet; el lacai anava a peu, al costat dels cavalls; se sentia el correu que els precedia al trot en la fosca.

Al punt més alt hi havia unes quantes tombes amb un gran Crist nou de trinca; era una pobra talla de fusta, feta per algun rústec inexpert, però reproduint la cara del viu —del que havia viscut, potser—, de manera que era terriblement eixuta i magra.

Al peu d’aquell dolorós emblema d’una desgràcia d’altre temps que no havia fet sinó créixer amb els segles sense assolir mai el pitjor, hi havia una dona agenollada. Girà el cap quan el carruatge passà prop d’ella, s’aixecà d’una revolada i es presentà a la porta del cotxe.
—És vostè, Monsieur! Monsieur, una súplica!
Amb un crit d’impaciència però sense alterar-se-li gens l’expressió, el Marquès va treure el cap.
—Vaja! Què passa? Sempre súpliques!
—Monseigneur, per l’amor de Déu! El meu marit, el guardabosc.
—Què li passa al seu marit el guardabosc? Sempre el mateix, amb el poble. Hi ha alguna cosa que no pot pagar?
—Ho ha pagat tot, Monsieur. És mort.
—I bé! Està tranquil. L’hi puc tornar?
—Ai las, no, Monsieur! Però l’han enterrat una mica més enllà, sota un petit herbassar.
—I bé?
—Monsieur, n’hi ha tants, de petits munts de pobra herba.
—Ja hi tornem, i què?

La dona semblava una vella, però era jove. Se la veia apassionadament trista; mans nuoses i venoses amb salvatge energia, i en posava una a la porta del cotxe —tendrament, com si l’acariciés, com si fos un pit humà que pogués ser sensible al contacte.
—Monsieur, escolti’m! Monsieur, escolti la meva súplica! El meu marit va morir d’inanició; i molts més en moriran, d’inanició.
—Ja hi tornem! I bé? Puc alimentar-los?
—Monsieur, Déu ho sap; però jo no demano això. El que demano és que es posi un tros de pedra o de fusta amb el nom del meu marit, que es vegi on és enterrat. Perquè si no, el lloc serà aviat oblidat i ningú el trobarà quan jo mori de la mateixa malaltia. Jo jauré sota un altre munt de pobra herba. Monsieur, n’hi ha tants, cada vegada més, són tants els necessitats. Monsieur! Monsieur!

El lacai l’havia apartada de la porta, el carruatge s’havia posat de nou en moviment al trot, els postillons acceleraren, ella es quedà molt enrere i el Marquès, escortat de nou per les Fúries, anava escurçant ràpidament la distància d’una o dues llegües que el separava del seu château.

La fragància de la nit d’estiu l’envoltava i envoltava, com una pluja que cau imparcialment, el grup polsós, esparracat i exhaust a la font, no gaire lluny; el peó caminer, amb l’ajut de la gorra blava sense la qual no era res, seguia parlant de l’home que semblava un espectre, tanta estona com el suportaren. De mica en mica, quan se’n cansaven, l’anaven deixat d’un en un, i s’encenien llums dins dels barracots; llums que, en enfosquir-se els interiors i brillar més estrelles al cel, semblaven haver-se enfilat al cel, en lloc d’apagar-se.

L’ombra d’una gran casa d’alta teulada, i dels molts arbres que la cobrien, havia cobert també Monsieur le Marquis aleshores; i l’ombra es transformà en la llum d’una torxa en aturar-se el carruatge, i la porta del seu château se li obrí.
—Ha arribat d’Anglaterra Monsieur Charles, a qui espero?
—Monsieur, encara no.

 

Propera entrega
Entrega anterior