Història de dues ciutats — Llibre II: capítol setè (segona part)

Capítol setè — Monsieur le Marquis a ciutat

 

oncedint promeses aquí i somriures allà, un murmuri a l’orella d’un esclau feliç i un gest de la mà a aquest altre, Monseigneur travessà afablement les seves habitacions fins a la regió remota de la Circumferència de la Veritat. Allà, Monseigneur girà cua i féu el mateix camí en sentit contrari, i així, vingut el moment, fins a tancar-se en el seu santuari amb els genis de la xocolata, per no deixar-se veure més.

Així que acabà la funció, l’aleteig que removia l’aire es convertí en petita tempesta i les precioses campanetes se n’anaren tritllejant, escales avall. De cop i volta, una sola persona quedava de tota aquella multitud, un home amb el barret sota el braç i una caixeta de rapè a la mà, que passà lentament pels miralls, cap a la sortida.
—T’engego —digué aquesta persona, aturant-se a l’última porta i girant-se en direcció al santuari— al diable!

Dit això, s’espolsà el rapè dels dits com si s’espolsés la pols dels peus, i baixà tranquil·lament les escales.

Era un home d’uns seixanta anys, sumptuosament vestit, altiu, amb cara de bella màscara. Una cara de transparent pal·lidesa, de faccions ben destacades, i expressió fixa. El nas, ben format, feia com un pessic al capdamunt de cada nariu. En aquests dos clotets residia l’única petita alteració que sofria aquell rostre. De vegades anaven canviant de color, de vegades una mena de lleugera pulsació els dilatava o contreia; aleshores, donaven una expressió traïdora i cruel a tota la figura. Examinada amb atenció, es veia que la seva capacitat d’accentuar aquell deix es trobava a les comissures dels llavis i a les línies de les conques dels ulls, massa horitzontals i primes; tanmateix, la impressió que feia la cara era de gran bellesa.

El seu propietari baixà les escales fins al pati, pujà al seu carruatge i se n’anà. A la recepció, pocs eren els que hi havien parlat; Monseigneur, deixant unes passes entre ell i els altres, hauria pogut fer mostra de més cordialitat. El cas és que el complaïa, donades les circumstàncies, veure la gent ordinària esverada pels seus cavalls, i salvant-se’n per un fil. El cotxer conduïa com si carregués contra l’enemic i, per desconsiderada i furibunda que fos la seva manera de fer, el senyor no s’immutava. Prou s’havien sentit queixes, tot i la sordesa d’aquella ciutat i la mudesa dels temps, contra el costum bàrbar de l’orgullós patrici, de deixar que el seu cotxer conduís com un boig, malmenant i posant en perill la vida dels simples mortals. Però pocs eren els que s’hi capficaven, i en aquella qüestió com en tot, el poble comú s’havia d’espavilar com podia.

Amb grinyols i escarritxos salvatges, i un desinterès per les conseqüències que avui costa d’entendre per inhumà, el cotxe s’empassava xamfrans i carrers. Les dones xisclaven, els homes s’abraçaven i abraçaven la quitxalla per protegir-la. Per fi, prop d’una font, en voler empassar-se una cantonada més, una de les rodes fallà i, enmig de cridadissa humana, els cavalls es desplomaren en voler fer marxa enrere.

Si no hagués estat per aquest inconvenient, el carruatge segurament no s’hauria aturat; els carruatges sovint continuaven i deixaven els ferits enrere, per què no? Però l’aterrit lacai s’havia deixat caure, i vint mans atrapaven les brides del cavall.
—Què ha fallat? —preguntà Monsieur, mirant per la finestra amb tota la calma.

Un home alt amb gorra de dormir havia atrapat un embalum entre les potes dels cavalls i l’havia deixat al peu de la font, i ara estava agenollat en el fang, tot xop, udolant com un animal salvatge.
—Perdó, Monsieur le Marquis! —exclamà una veu esquerdada i submisa—, és una criatura.
—Per què fa tants escarafalls, aquell, es tracta del seu fill?
—Perdoni’m, Monsieur le Marquis, sí… quina desgràcia…

La font havia quedat una mica trastocada, perquè el carrer on era donava a un espai d’uns nou o deu metres quadrats. En alçar-se de sobte l’home alt i córrer cap al cotxe, Monsieur le Marquis s’aferrà un moment al pom de la seva espasa.
—Me l’han matat! —xisclà l’home, desesperat i amb les mans allargades damunt del cap—. Me l’han mort!

La gent s’apinyà, mirant Monsieur le Marquis. Els molts ulls que se’l miraven no revelaven res més que expectació i serietat; no semblaven ni amenaçadors ni aïrats. La gent no deia res, tampoc; després del primer xiscle havien callat, i callats continuaven. La veu de l’home submís que havia parlat era mansa i monòtona en la seva extrema submissió. Monsieur le Marquis els recorregué a tots amb la mirada, com si fossin rates sortides dels caus.

Es tragué la bossa.
—Em sembla extraordinari —digué— que no us preocupeu més de vosaltres i dels vostres fills. Sempre n’hi ha algun al mig del pas. Qui sap quines ferides heu infligit als meus cavalls. Vaja! Dóna-li això.

Llançà una moneda d’or al lacai, i tots els caps s’estiraren a mirar-la quan queia. L’home alt tornà a cridar amb una veu que no era d’aquest món: “Mort!”

L’arribada sobtada d’un altre home, a qui la resta obrí pas, l’aturà. En veure’l, el malaurat s’hi abraçà, gemegant i plorant i ensenyant-li la font, on algunes dones ja s’inclinaven sobre l’embalum immòbil i giraven lentament al seu volt. Però estaven tan silencioses com els homes.
—Ja ho sé, ja —digué el nouvingut—. Sigues valent, Gaspard! Més li val al pobre xiquet haver mort així. Ha mort en un instant, sense dolor. Hauria pogut viure ni que fos una hora tan feliçment?
—Ets un filòsof, tu —digué el Marquès somrient—. Com t’anomenes?
—Em diuen Defarge.
—A què et dediques?
—A vendre vi, Monsieur le Marquis.
—Pren això, filòsof i venedor de vi —digué el Marquès, llançant-li una altra moneda d’or—, gasta-t’ho com et vingui de gust. Els cavalls estan bé?

Sense dignar-se a donar un segon cop d’ull a la gent que s’havia aplegat, Monsieur le Marquis s’arrepapà al seient amb l’aire d’un gentleman que ha trencat accidentalment una cosa qualsevol i l’ha pagada, i pot permetre’s de pagar-la, quan la seva tranquil·litat quedà pertorbada per una moneda llançada al carruatge, que dringà en caure a terra.

—Atura’t! —exclamà el Marquès—. Atura els cavalls! Qui ha llançat això?

Mirà cap al lloc on s’estava el venedor de vi feia un moment, però el malaurat pare s’arrossegava amb la cara per terra en aquell punt de la calçada, i la silueta al seu costat era la d’una dona morena i rabassuda que feia mitja.
—Gossos! —digué el Marquès en veu baixa, la cara inalterada, fora del parell de taques en els clotets del nas—, de bona gana n’aixafaria un qualsevol i us exterminaria de la faç de la terra. Si sabés qui és el pocavergonya que ha llançat el roc i el tingués a l’abast, passaria sota les rodes.

Tan temorencs eren, i tan llarga i dura la seva experiència del que podia permetre’s amb ells un home així, legalment o il·legalment, que cap veu, cap mà no s’aixecà, ni tan sols cap mirada —entre els homes, cap ni una. Però la dona que feia mitja sí que continuà amb el cap alt i mirava el Marquès a la cara. Fixar-s’hi hauria estat contrari a la seva dignitat; la menyspreativa ullada passà per damunt d’ella, i damunt de les altres rates; es tornà a reclinar en el seient i manà: “Endavant!”

Tiraren endavant, i altres cotxes passaren a tota roda en ràpida successió; el Ministre, el Conseller, el Fermier-Général, el Doctor, l’Advocat, l’Eclesiàstic, el Grand-Opéra, la Comédie, tot el Ball de Disfresses, en un corrent continu i giravoltant. Les rates havien sortit dels caus per veure’ls i s’estigueren mirant, durant hores; soldats i policies s’interposaven intermitentment entre elles i l’espectacle, fent una barrera darrere de la qual les rates remugaven, i a través de la qual donaven cops d’ull. Feia estona que el pare s’havia endut l’embalum i s’havia esquitllat, les dones que el vetllaven mentre era a terra ara seien contemplant l’aigua que rajava i el rodolar de la Roda de la Fantasia —i la dona que havia estat, immutable, fent mitja, continuava fent mitja amb la determinació del Destí. L’aigua de la font rajava, el riu s’escorria ràpid, la tarda esdevenia vespre, tota la vida de la ciutat rodava cap a la mort com li tocava, el temps i la marea no esperen a ningú, les rates dormien apinyades de nou als seus caus foscos, la Roda de la Fantasia era il·luminada pel sopar, i tot seguia el seu curs.

 

Propera entrega
Entrega anterior