Capítol setè — Monsieur le Marquis a ciutat
onseigneur, un dels grans aristòcrates amb influència a la Cort, rebia cada quinze dies al seu palau parisenc. Monseigneur s’estava a la seva alcova, el Sancta Sanctorum per a la multitud d’adoradors congregats en el seguit d’habitacions externes. Monseigneur anava a prendre la seva xocolata. Monseigneur podia empassar-se moltes coses fàcilment, i alguns malpensats suggerien que s’estava empassant França bastant de pressa; però la xocolata d’aquell matí no podia obrir-se pas ni tan sols fins a la gargamella de Monseigneur sense l’ajut de quatre homes fets i drets, a més del cuiner.
Sí, calien quatre homes, tots quatre radiants en la seva fastuosa indumentària —i el que els manava, incapaç d’existir sense menys de dos rellotges d’or a la faltriquera, seguint la noble i casta moda introduïda per Monseigneur—, per dur la benaurada xocolata als llavis de Monseigneur. Un lacai duia la xocolatera fins a la sagrada presència; un segon remenava la xocolata fins que tragués escuma, amb el petit estri que duia expressament; un tercer presentava el tovalló preferit; un quart (el del rellotge d’or) servia la xocolata. Era impossible que Monseigneur prescindís de cap d’aquells servidors de la xocolata sense perdre el seu rang sota els Cels en admiració. Gran hauria estat la taca al seu escut, si la xocolata li hagués estat servida per només tres homes; si haguessin estat dos, hauria mort.
Monseigneur havia sortit la vigília a un petit sopar, on la Comédie i el Grand-Opéra havien donat una funció deliciosa. Monseigneur anava a petits sopars la majoria de nits, en fascinant companyia. Tan cortès i sensible era Monseigneur, que la Comédie i el Grand-Opéra exercien en ell molta més influència que les fatigants qüestions d’afers i secrets d’Estat, o que les necessitats de tot França. Una sort per a França, com sol ser l’equivalent en Estats comparables —com és ara Anglaterra, posem per cas, durant els enyorats dies de l’alegre Stuart, que se la va vendre.
Monseigneur tenia una visió realment noble de la cosa pública en general, consistent en deixar fer. De la cosa pública en particular, Monseigneur en tenia una altra visió realment noble: tot havia de contribuir a augmentar el seu poder i omplir la seva butxaca. Dels seus plaers, generals i particulars, Monseigneur encara en tenia una altra visió realment noble: el món estava fet per a ells. El text del seu manament (alternant-ne només un pronom, que no és gaire) diu: “La terra i tot el que conté són meus.”
Sí, Monseigneur trobava que els seus afers, privats i públics, s’anaven contaminant de preocupacions vulgars, i d’aquí venia la seva aliança vulgues no vulgues, pel que fa a totes dues menes d’assumptes, amb un Fermier-Général*: pel que fa a finances públiques, perquè Monseigneur no hi entenia gens i havia de deixar-les en mans d’algú que hi entengués; pel que fa a les privades, perquè els Fermiers-Généraux eren rics, i Monseigneur, després de generacions de gran luxe i dispendi, s’estava empobrint. Així, Monseigneur havia tret la seva germana del convent quan encara era a temps de sostreure-la a la imminent presa de vel (la més barata de les robes que podia dur) i l’havia concedit com a recompensa a un Fermier-Général amb poca família, molt ric. Aquest Fermier-Général, lluint bastó amb poma d’or, era un dels que esperaven a les habitacions externes, als peus de qui es prosternava bona part de la humanitat —llevat de la humanitat superior de la mateixa sang que Monseigneur, la qual, muller inclosa, se’l mirava de dalt a baix amb insuperable menyspreu.
El Fermier-Général era un home sumptuós. Trenta cavalls contenien els seus estables, vint-i-quatre criats seien a les seves sales, sis cambreres vetllaven la seva dona. Com algú que pretenia no fer sinó saquejar i arrambar el que podia, el Fermier-Général —prescindint de com les seves relacions matrimonials afectessin la moral social— era si més no el més real dels personatges que aquell dia assistien Monseigneur en el seu palau.
Perquè aquelles estances, un goig per a la vista, guarnides amb tots els detalls que podien procurar el refinament i l’enginy de l’època, no eren pas un negoci rodó; comparades amb els espantaocells en camisa espellifada i gorra de nit d’altres llocs (i no pas tan lluny, tampoc, que les torres de Notre-Dame, quasi equidistants dels dos extrems, no poguessin veure’ls), resultaven d’un profit més que dubtós; no pas que res fos de profit, a casa de Monseigneur. Oficials de l’exèrcit sense coneixements militars, oficials de Marina que mai no havien vist un vaixell, funcionaris sense cap idea de res, eclesiàstics descarats triats entre la xúrria mundanal, d’ulls sensuals, males llengües i pitjors vides; cap d’ells a l’altura de les vocacions respectives, horribles mentiders quan pretenien sentir-ne la crida però tots, de prop o de lluny, protegits per Monseigneur, o sigui preferits en tots els càrrecs públics que procuraven algun benefici; d’aquests, n’hi havia dotzenes de dotzenes.
La gent no relacionada directament amb Monseigneur ni amb l’Estat, però igualment desconnectada de la realitat, o amb vides passades anant de dret al que es presentés, no hi abundava menys. Doctors que feien grans fortunes amb remeis miraculosos de malalties imaginàries que no havien existit mai, somreien als seus pacients palatins a les avantsales de Monseigneur. Consellers que havien descobert tota mena de remeis als petits mals de què patia l’Estat, però sense haver-se preocupat de debò de desarrelar un sol vici, vessaven la seva xerrameca depriment en tota orella que s’hi prestés, a les recepcions de Monseigneur. Filòsofs descreguts que refeien el món amb paraules i alçaven torres de cartes de Babel per escalar el Cel, parlaven amb químics descreguts que tenien un ull en la transmutació de metalls, en aquells aplecs magnífics al voltant de Monseigneur. Exquisits gentilhomes de grans estirps conegudes —aleshores i sempre— per la seva indiferència a tot tema d’interès humà, estaven, gairebé tots, candits en grau modèlic al palau de Monseigneur. Tals eren les cases, en la bona societat parisenca d’on sortien aquells variats prohoms, que els espies barrejats amb els adeptes de Monseigneur —una bona meitat de la polida companyia— no hi haurien pogut descobrir, entre els àngels d’aquella esfera, una sola muller que, en els seus hàbits i aspecte, reconegués ser mare. Efectivament, excepte pel fet de donar vida a una criatura remugant —cosa que no enalteix gaire el nom de mare—, no hi havia res de reconegut com a tal en la bona societat. Dels poc distingits bebès se’n cuidaven pageses, i encantadores iaies de seixanta anys es vestien i anaven a sopars com si en tinguessin vint.
La lepra de l’irrealisme desfigurava tot ésser humà del seguici de Monseigneur. A la més externa de les sales hi havia mitja dotzena d’éssers excepcionals que havien tingut, durant uns anys, vagues sospites que les coses, en general, anaven bastant malament. Amb l’esperança de fer-les anar més bé, la meitat d’aquella mitja dotzena s’havien fet membres d’una secta fantàstica de Convulsionistes i es preguntaven si calia que fessin bromera, s’enrabiessin, mugissin i caiguessin catalèptics allà mateix —indicant així clarament amb el dit el Futur, pel bon govern de Monseigneur. Fora d’aquests dervixos, n’hi havia tres més que s’havien fet d’una altra secta i salvaven el món amb un gran galimaties sobre el Centre de la Veritat: pretenien que l’home n’havia sortit —cosa que no calia demostrar— sense arribar a sortir de la Circumferència, i preconitzaven el dejú i el tracte amb esperits per impedir que volés fora de la Circumferència, i empènyer-lo cap al Centre. Aquests, doncs, tenien grans converses amb els esperits —cosa molt benèfica, si bé mai manifesta.
Si més no, tots els que es reunien al palau de Monseigneur anaven molt ben vestits. Si el Dia del Judici resultés que era un dia de vestir, tothom hi hauria estat eternament correcte. Aquells arrissats i estirats i empolvorats cabells, aquells cutis delicats artificialment conservats i reparats, aquelles valentes espases de fer bonic i aquell sentit de l’olfacte delicadament honorat, sens dubte farien que tot anés tirant per sempre més. Els exquisits gentilhomes immillorablement nats duien arracades i penjolls que dringaven quan es movien lànguidament, i esclaves d’or que tritllaven com precioses campanetes, i amb tot aquest tritlleig, i amb el frufrú de la seda i el brocat i la llenceria fina, hi havia un renou a l’aire que s’enduia Saint-Antoine i la seva fam devoradora ben lluny. El vestuari era el talismà infal·lible utilitzat per guardar cada cosa al seu lloc. Tothom anava vestit com per un ball de disfresses que no tindria mai lloc. Des del Palau de les Tulleries, des de Monseigneur i tota la Cort, des de les Cambres, el Tribunal de Justícia i la societat tota (excepte els espantaocells), el ball de disfresses anava baixant fins al botxí: el qual, per no trencar la màgia, es veia obligat a actuar “rinxolat, empolvorat, en jaqueta amb trena d’or, escarpins i mitges blanques de seda”. A la forca i a la roda —la destral era una raresa—, Monsieur Paris, com li deien per moda episcopal els germans de professió que oficiaven a províncies, presidia en aquesta pulcra indumentària. I qui, entre els convidats a la recepció de Monseigneur aquell any del Senyor de 1780, hauria pogut no creure que un sistema basat en un botxí rinxolat, empolvorat, amb trena d’or a la jaqueta i mitges blanques de seda, fes empal·lidir les estrelles!
Havent dit Monseigneur als quatre servents que podien disposar després de servir-lo, i havent pres la seva xocolata, permeté que les portes del Sancta Sanctorum fossin obertes de bat a bat. Aleshores, quanta submissió, quanta esquena jupa i vincladissa de genolls, quina humiliació més abjecta! Pel que fa a doblegar-se en cos i esperit, res no en quedà pel Cel —cosa que podria explicar, entre altres causes, com era que els adoradors de Monseigneur mai no s’hi encomanaven.
*Els Fermiers-Généraux, a partir de Lluís XIV, eren arrendataris dels impostos i tributs d’Estat i tenien fama de quedar-se’n, legalment, més part que l’Estat mateix. El càrrec en la pràctica era comprable, vendible i pràcticament heretable.