Capítol primer — Cinc anys després
l banc Tellson, prop de Temple-Bar, era una casa antiquada ni que fos l’any 1780. Era molt petita, molt fosca, molt lletja i molt incòmoda. I antiquada, també, en l’atribut moral de constituir aquella lletjor, aquella petitesa i aquella incomoditat motius d’orgull per als socis. Fins i tot se’n vantaven, de destacar en aquestes característiques, i s’engrescaven amb la convicció particular que, com més criticable fos la casa, més respectable. No era una opinió passiva, sinó una arma ofensiva que oposaven a negocis més ben situats. A Tellson’s, deien, no li cal sala d’espera, a Tellson’s no li cal llum, a Tellson’s no li calen millores. A Noakes & Co, potser sí, o a Snooks Brothers; però a Tellson’s, valga’m Déu!
Qualsevol d’aquells socis hauria desheretat el fill si hagués parlat de reconstruir Tellson’s. En aquesta qüestió, la casa s’assemblava molt al país, que tan sovint desheretava els fills quan suggerien reformes de lleis i costums altament criticables, però d’allò més respectables.
Així s’esdevenia que Tellson’s era la perfecció triomfant de la incomoditat. Després de bregar amb una porta estúpidament tossuda que raspava com qui s’escura la gola, baixaves ensopegant els dos esglaons de l’entrada i recobraves l’equilibri a l’interior d’una botigueta de no res, amb dos taulells esquifits, on un home vellíssim agitava el teu xec com si bufés vendaval, mentre tots plegats n’examinaven la firma a la claror d’una finestra brutíssima, exposada a la sempiterna dutxa de fang de Fleet Street, i encara més galdosa per la companyia que li feien unes reixes de ferro i l’ombra feixuga de Temple-Bar. Si l’afer exigia consultar “la Casa”, et duien a un quarto fosc on podies meditar sobre la misèria humana, fins que el representant de la Casa arribava amb les mans a les butxaques, tot i que amb prou feines ho veies en aquella llum crepuscular.
Els teus diners sortien o entraven a vells calaixos corcats, dels quals empassaves partícules pel nas cada vegada que s’obrien o es tancaven. Els bitllets de banc hi feien olor de floridura, com si revertissin en draps. La plata hi era desada enmig dels embornals i en un parell de dies la corrompien les males companyies. Títols i accions anaven a parar a improvisades caixes fortes fetes de cuines i rebosts, entre els pous morts veïns, i el greix dels pergamins es desfeia en l’aire de la banca. Les caixes més lleugeres amb papers de família anaven al pis de dalt, a una mena de sala del banquet imaginari on tenien des de sempre una gran taula de menjador sense ningú que hi mengés, i on, ni que fos l’any 1780, feia ben poc que les primeres cartes escrites per un antic amor, o pels vostres néts, es lliuraven de l’horror de ser llegides, a través de les finestres, pels caps exposats a Temple-Bar, amb insensata brutalitat i ferotgia dignes d’Abissínia o de l’Imperi Aixanti.
Però, en realitat, de condemnats a mort en aquell temps n’hi havia a cor què vols, en tots els oficis i professions, i no pas menys en la de Tellson’s. La mort és el remei amb què la Natura ho cura tot, per què no la Legislació? Per tant, qui havia falsificat un bitllet de banc era executat; qui obria il·lícitament una carta era executat; qui birlava quaranta shillings i sis pennies era executat; qui manllevava un cavall a la porta de Tellson’s era executat; qui fabricava d’estranquis un trist shilling era executat; els tres quarts dels implicats en falsificació de bitllets eren executats. No pas que això tingués ni la més mínima incidència en matèria de prevenció —més aviat al revés—, però feia net (pel que fa a aquest món) de cada cas particular i de totes les diligències que poguessin causar. Tantes vides havia pres Tellson’s, ni més ni menys que les cases més importants de l’època, que, si haguessin afilerat els caps tallats a Temple-Bar en lloc de fer-los desaparèixer en privat, probablement haurien tret la poca llum que rebia la planta baixa.
Entaforat estretament entre foscos armaris i conilleres, el més vell dels empleats duia el negoci greument. A Tellson’s, quan llogaven un jove a l’oficina de Londres, l’amagaven qui sap on mentre no es fes vell. Com si fos un formatge, el guardaven en un lloc fosc fins que fermentava i feina una bona ferum de Tellson. Només aleshores el deixaven veure, compulsant espectacularment grans llibres i afegint les calces i galotxes pròpies al pes general de l’establiment.
A l’entrada de Tellson’s (mai a l’interior, si no l’hi cridaven expressament) hi havia un escarràs, ocasionalment porter i missatger, que era una mena de rètol humà de la casa. No faltava mai durant les hores de feina si no és que l’havien enviat a fer un encàrrec, i llavors el representava el seu fill, un horrible gamarús de dotze anys, la seva viva imatge. Se suposava que Tellson’s, en la seva magnanimitat, tolerava l’escarràs. La casa sempre havia tolerat una persona o altra en aquesta funció, i amb temps i vara en feia un membre més de la plantilla. El seu malnom era Cruncher —el Carrau—, i així que renuncià, per procura, a les temptacions de l’infern, a la parròquia de Houndsditch, allà a l’est de Londres, li posaren a més a més el nom de Jerry.
L’escena era l’habitacle privat de Mr Cruncher, a Hanging-sword-alley, Whitefriars; l’hora, dos quarts de vuit en punt, un matí ventós de març, Anno Domini 1780 (Mr Cruncher es referia sempre als anys del Senyor com a Anna Dòmino, pensant-se que l’era cristiana remuntava a la invenció d’un joc famós per part d’una senyora que li havia posat el seu nom).
Els apartaments de Mr Cruncher no eren en un veïnat agradable ni consistien en més de dues peces, encara que l’armari d’un sol batent vidrat pogués considerar-se’n. Però, de nets, n’eren molt. D’hora com era, aquell matí ventós de març, l’habitació on dormia ja estava escombrada, i entre les tasses i platets de l’esmorzar i la taula coixa comprada a la botiga de vell, les estovalles eren d’un blanc immaculat.
Mr Cruncher jeia sota una vànova de patchwork, com un Arlequí casolà. Al principi dormia com un soc, però a poc a poc s’anà bellugant, s’incorporà i es llevà, amb el cap tan eriçat que semblava que pogués esquinçar els llençols. Arribat a aquest punt, exclamà en un to exasperat:
—Que em pengin si ella no hi ha tornat!
Una dona d’aspecte endreçat i feiner s’alçà d’un racó, amb prou precipitació i torbament per mostrar que era ella la persona en qüestió.
—Què! —exclamà Mr Cruncher, buscant una bota per terra—, ja hi has tornat, oi?
I amb aquesta segona benedicció matinal, llançà una bota a la dona per no fer curt de salutacions. Era una bota tota enfangada, i afegirem com a curiositat de l’economia domèstica de Mr Cruncher que, si bé solia tornar a casa després de les hores del banc amb les botes prou netes, l’endemà al matí se les solia trobar cobertes d’argila.
—Què… —digué Mr Cruncher, variant el to després de no encertar-la—, què trames, Aggerawayter?
—Només deia les meves pregàries.
—Les teves pregàries. Quina bona dona. Què t’empatolles amb això de caure de genollons i pregar pel meu mal?
—No prego pel teu mal, prego pel teu bé.
—No, que no ho feies. I encara que ho fessis no les voldria pas, les teves pregàries. Au! Bona peça és ta mare, Jerry, xicot, que resa contra la prosperitat de ton pare. Tens una mare que és una dona de deure, fill meu; posant-se de genollons perquè treguin el pa i la mantega de la boca del seu fill únic!
El jove Cruncher (que duia només la camisa) s’ho va prendre a la valenta i, girant-se cap a sa mare, condemnà amb paraules enèrgiques tota pregària no encarregada per ell.
—I quin imagines, dona presumptuosa —digué Mr Cruncher amb inconscient incongruència—, que pugui ser el valor de les teves pregàries? Digues el preu que creus que valen.
—Vénen del cor, Jerry. No valen més que això.
—No valen més que això —repetí Mr Cruncher—. No valen gaire, doncs. Tant si valen com si no, no vull que tornis a resar per mi. No m’ho puc permetre. No vull estar de pega per culpa de les teves maniobres. Posats a agenollar-se, que sigui en profit del marit i del fill, no pas en contra! Si no fos que tinc una dona desnaturalitzada, i que aquest pobre noi té una mare desnaturalitzada, hauria pogut guanyar alguns diners la setmana passada en lloc de veure’m encomanat a la pitjor mala sort. Que em pengin —continuà Mr Cruncher mentre s’anava posant la roba— si no vaig ensopegar, entre coses i altres la setmana passada, amb la pitjor pega que es pugui desitjar a un pobre diable d’honrat negociant. Jove Jerry, vesteix-te, i mentre em netejo les botes dóna un cop d’ull a ta mare de tant en tant, i si veus que vol agenollar-se crida’m. Perquè ja t’ho dic —i ara es dirigia de nou a la seva dona—, no ho toleraré més. Estic més atrotinat que un cotxe de punt, més adormit que el làudanum, les arrugues em fan uns sots a la cara que, si no fos que me’n sento, no sabria si sóc jo o un altre; però a la butxaca no hi tinc ni un cèntim de més, i sospito que ets tu que et passes el dia impedint que hi tingui ni un cèntim de més, i no ho toleraré més, Aggerawayter. Què me’n dius?
Encara hi hagué una torna de grunyits: “Mi-te-la, que piadosa, tu sí que no faries res que perjudiqués els interessos del marit i del fill, eh? Tu sí que no!”, i tot llançant guspires sarcàstiques de la pedra molera de la seva indignació, Mr Cruncher es posà a netejar les botes i a fer els altres preparatius per anar a la feina. Mentrestant el seu fill, que tenia el cap eriçat de tendres espigues i els ulls jovenívols molt a prop l’un de l’altre, com els del pare, anava vigilant sa mare, tal com li havien demanat. De tant en tant l’esverava de mala manera, la pobra dona, sortint com una fletxa del racó on dormia i on ara s’estava arreglant amb un crit avortat, “Anaves a agenollar-te, mare… eh, pare!”, i passada la falsa alarma es tornava a encauar amb una ganyota impia.
L’humor de Mr Cruncher no havia millorat gens quan s’entaulà. Tenia veritable tírria al benedictus de Mrs Cruncher.
—Ep, Aggerawayter! Què manegues? Ja hi tornes?
La seva dona explicà que simplement “demanava la benedicció”.
—Ni parlar-ne! —digué Mr Cruncher, mirant al seu voltant com si esperés que desaparegués el pa per obra de les seves pregàries—. No em deixaré expulsar de casa i llar. No deixaré que el meu menjar es volatilitzi. Quieta!
Amb ulls vermells i mala cara, com si hagués passat la nit en una reunió no precisament alegre, en Jerry Cruncher s’empipava amb el seu esmorzar i anava grunyint com un quadrúpede al zoològic. Cap a les nou, es passà la mà per la roba rebregada i, amb l’aspecte més respectable i formal que li permetia la seva natura, se n’anà a treballar.
Amb prou feines podia dir-se’n un negoci, per més que li agradés descriure’s a si mateix com a “honrat negociant”. Els seus valors consistien en un tamboret de fusta, en realitat una cadira amb el respatller trencat i serrat, que el jove Jerry, caminant al costat de son pare, li duia cada dia al peu de la finestra de Tellson’s que quedava més a prop de Temple-Bar; i, afegint-hi el primer grapat de palla que pogués treure d’un vehicle que passés, en això consistia la seva guaita tot el dia. En aquest post seu, Mr Cruncher era tan conegut a Fleet-street i al Temple com el Temple-Bar mateix, i gairebé tan lleig.
De facció a tres quarts de nou, a temps de treure el barret als empleats més vells a mesura que entraven a Tellson’s, en Jerry hi estava instal·lat aquell matí ventós de març amb el jove Jerry al costat, quan no estava fent ràtzies pel Bar amb el propòsit d’agredir física i mentalment tota criatura que passés, sempre que fos prou petita per a aquest amable fi. Pare i fill, que eren clavats, miraven en silenci el tràfic matinal a Fleet-street i els seus caps, tan a prop l’un de l’altre com els dos ulls de cadascun, feien pensar ben bé en els d’un parell de micos. No hi ajudava poc que el Jerry d’edat madura mastegués i escopís palla mentre els ulls parpellejants de Jerry el Jove el vigilaven, tan atents i inquiets com vigilaven tota la resta a Fleet-street.
Un dels missatgers interiors que depenien de la casa Tellson’s tragué el cap a la porta i llançà l’avís:
—Cal un porter!
—Hurra, pare! Comencem bé!
I envolat el seu Déu de pare, el jove Jerry ocupà el seu lloc al tamboret, dirigí la vista a la palla que el pare havia estat mastegant i rumià.
—Sempre rovellat! Els seus dits sempre tenen rovell —mussità Jerry el Jove —. D’on treu el meu pare tot aquest rovell? Aquí no n’hi ha, de ferro rovellat!