Història de dues ciutats — Capítol sisè (segona part)

Capítol sisè — El sabater (segona part)

 

lla havia reclinat el cap a la meva espatlla la nit que em van convocar (li feia por que me n’hi anés, mentre que a mi no gens) i quan em van dur a la Torre del Nord em van trobar aquests cabells a la màniga. “Me’ls deixaran? No em poden ajudar a escapar-me físicament d’aquí, per més que ho puguin fer en pensaments.” Aquestes són les paraules que vaig dir. Les recordo molt bé!
Ell formava el que anava dient amb els llavis moltes vegades abans d’arribar a pronunciar-ho; però, quan trobava les paraules, li sortien coherents, si bé a poc a poc.
—Com pot ser…? Eres tu?

Un cop més, els dos espectadors se sobresaltaren quan ell es girà bruscament cap a la filla, d’una manera que alarmava. Però ella seia ben quieta, arrupida contra ell, i només va dir en veu baixa: “Sisplau, bons senyors, no s’atansin, no parlin, no es moguin!”
—Escolteu! —exclamà ell—. De qui era aquesta veu?

Les seves mans la deixaren anar quan proferia aquest crit i s’enfonsaren en els cabells blancs per arrencar-los frenèticament. El crit morí com moria tot el que sortia d’ell, fora de la labor de sabater; tornà a plegar el paquetet i procurà guardar-lo contra el pit, sense deixar de contemplar-la i agitant el cap ombrívolament.
—No, no, tu ets massa jove, massa resplendent. No pot ser. Mira’l, el presoner. Aquestes no són les mans que ella coneixia, ni aquesta la cara que ella coneixia, ni aquesta la veu que ella havia sentit. No, no. Ella era, i ell era, d’abans dels anys lents de la Torre del Nord, fa qui sap quant de temps. Com et dius, àngel gentil?

Animada per la seva veu i per les maneres més suaus, la filla es deixà caure de genolls als seus peus i junyí les mans contra el seu pit.
—Oh, senyor, una altra vegada ja el sabrà, el meu nom, i qui era la meva mare, i qui era el meu pare, i com és que no la vaig saber mai, la seva trista, trista història. Però ara no ho puc fer, no ho puc fer aquí. Tot el que puc dir-li de moment és que li prego que em toqui i em beneeixi. Faci’m un petó, faci’m un petó! Oh, com l’estimo!

El cap blanc es barrejava amb els cabells radiants que l’escalfaven i l’il·luminaven com si fos la llum de la Llibertat.
—Si vostè sent en la meva veu (no sé si ho sentirà, espero que sí) algun eco d’una veu que fa temps era música a les seves orelles, plori-la! Si vostè sent, en tocar el meu cap, alguna cosa que li recordi un cap estimat que descansava contra el seu pit quan vostè era jove i lliure, plori’l! Si, quan jo li suggereixo que ens espera una llar on li seré lleial i el serviré fidelment i de tot cor, això li recorda una llar desolada de fa molt de temps, mentre el seu pobre cor es marfonia, plori!

Ella, aferrada al seu coll, l’ajustà encara més i el bressolà contra el seu cor com a una criatura.
—Si quan li dic que el patiment s’ha acabat, que he vingut aquí a deslliurar-l’en i que anirem a Anglaterra a viure tranquils i en pau, això fa que pensi, estimadíssim, en la seva vida malaguanyada i en la nostra França natal tan malvada amb vostè, plorem! I si, quan li digui el meu nom i li parli del meu pare que és viu i de la meva mare que és morta, vostè descobreix que m’he d’agenollar davant del pare honorat i que he d’implorar el seu perdó per no haver bregat per mor d’ell tots els dies ni passat les nits desperta plorant, perquè l’amor de la meva pobra mare m’havia amagat els seus sofriments, plorem! Plori per ella, i per mi! Senyors meus, bons senyors, beneït sia Déu! Sento les seves santes llàgrimes a la cara i els seus plors truquen al meu cor! Oh, mirin! Donem-ne gràcies a Déu, gràcies a Nostre Senyor!

Ell s’havia deixat anar en els seus braços, amb la cara contra el seu pit: l’espectacle era tan entendridor i tan terrible per les tremendes injustícies i sofriments que l’havien precedit, que els dos espectadors es cobriren la cara.

Quan la tranquil·litat tornà a la golfa i passà estona sense ser pertorbada, quan el pit palpitant i la forma tremolosa hagueren retrobat la calma que segueix tota tempesta —emblema de la humanitat, del repòs i el silenci en què la tempesta anomenada Vida ha de recaure per fi—, els dos homes s’avançaren per alçar pare i filla. Ell havia caigut a terra a poc a poc, i jeia exhaust i letàrgic. Ella s’havia arrupit contra ell, de manera que el cap blanc reposava sobre el braç jove i la seva cabellera el protegia de la llum.
—Si poguéssim —digué ella alçant la mà vers Mr Lorry, que s’inclinava damunt d’ells després d’haver-se mocat unes quantes vegades— deixar París tot seguit sense pertorbar-lo, i fer per manera que el transportessin a partir de la porta…
—Pensem-nos-ho bé. Està en estat de fer el viatge? —preguntà Mr Lorry.
—Més que en estat de quedar-se en aquesta ciutat tan cruel amb ell, ja ho crec.
—Cert —digué en Defarge, que s’agenollava per mirar i escoltar—. Per mil raons, Monsieur Manette, estaria millor fora de França. Surto a llogar un carruatge i cavalls de posta?
—Anem per feina —digué Mr Lorry, resumint en el més breu dels lemes els seus costums metòdics—. I si cal anar per feina, més val que m’hi posi.
—Doncs sigui tan amable —instà Miss Manette— de deixar-nos sols aquí. Ja ho veu, com n’està de tranquil, no ha de tenir por. Per què n’hauria de tenir? Si tanca la porta amb clau de manera que no ens destorbin, estic segura que quan torni el trobarà igual de quiet. En tot cas, jo me n’ocuparé fins que torni, i aleshores ens l’endurem.

Ni Mr Lorry ni en Defarge no estaven gaire engrescats per aquella perspectiva, ells haurien preferit quedar-se. Però com que, a més de cotxe i cavalls, calien papers per al viatge i no els sobrava temps, ja que aviat seria el vespre, s’avingueren a partir-se les gestions i a afanyar-se.

Després, ja a hora foscant, la filla reclinà el cap al terra dur al costat del seu pare, observant-lo. S’anava fent de nit i tos dos jeien immòbils, fins que es veié llum per les escletxes de la paret.

Mr Lorry i Monsieur Defarge havien fet tots els preparatius necessaris i duien, a més d’abrics gruixuts i capes de viatge, pa, carn, vi i cafè calent. Monsieur Defarge posà les provisions i el fanal damunt del banc de sabater (no hi havia res més a la golfa llevat d’una màrfega) i amb Mr Lorry despertaren el captiu i l’ajudaren a alçar-se.

Cap intel·ligència humana no hauria pogut llegir els misteris de la ment en la sorpresa astorada i buida d’aquella cara. Si sabia què passava, si es recordava de què li havien dit, si s’adonava que estava en llibertat, no hi havia manera d’esbrinar-ho. Intentaren parlar-li, però la seva confusió era tan gran, i trigava tant en respondre, que s’espantaren i decidiren deixar-ho córrer de moment. De vegades es duia les mans al cap d’una manera que no li havien vist abans; però el simple so de la veu de la filla li causava algun plaer, i sempre que ella deia alguna cosa, ell es girava.

Amb la submissió d’un home acostumat feia molt a obeir sota la coacció, menjà i begué el que li donaren de menjar i beure, i es posà l’abric i altres embolcalls que li donaren perquè se’ls posés. Acceptà de bon grat el braç de la filla i prengué la mà d’ella entre les seves.

Començaren a baixar l’escala costeruda. Monsieur Defarge anava davant amb el fanal, Mr Lorry tancava la petita processó. No havien baixat gaire esglaons quan ell s’aturà a mirar el sostre i resseguí les parets amb la vista.
—Recorda aquest lloc, pare? Se’n recorda, de quan arribà?
—Què ha dit?

Però ja murmurava la resposta abans que ella repetís la pregunta.
—Recordar? No, no me’n recordo. Fa tant de temps.

Que ell no es recordés ni poc ni molt de quan l’havien dut de la presó a aquella casa, era evident per a tots. El sentien murmurar “cent cinc, torre nord” i quan mirà al seu voltant no hi hagué dubte que era per les gruixudes parets, com de fortalesa, que l’havien resguardat anys i panys. Un cop al pati alterà el pas d’esma, com si esperés un pont llevadís, i no veient enlloc pont llevadís sinó un carruatge aturat al mig del carrer, deixà anar la mà de la filla i s’agafà de nou el cap.

No hi havia tropell de gent a la porta, ningú a cap de les moltes finestres, ni un vianant al carrer que passés per casualitat. Regnava un silenci, un abandó sobrenatural. Només es veia una persona, Madame Defarge, que, repenjada a la porta fent mitja, no veia res.

El presoner ja havia pujat al carruatge, seguit per la filla, quan Mr Lorry s’hagué d’aturar al marxapeu en reclamar l’ex-captiu els estris de sabater i el calçat a mig fer. Madame Defarge digué al marit que ja els anava a buscar i, sense deixar de fer mitja, travessà el pati, on no l’abastava la claror dels fanals. Aviat tornà i tot seguit de donar els estris es repenjà altra vegada a la porta, fent mitja i sense veure res.

En Defarge pujà al cotxe i cridà: “A la barrera!” El postilló fuetejà l’aire i es posaren en marxa, catric-catrac, a la claror mústia dels fanals que es gronxaven damunt d’ells.
I sota aquell vaivé més brillant com més bons els carrers i més llòbrec en els pitjors, deixaren enrere llums de botigues, colles alegres, cafès il·luminats i teatres, fins que assoliren una de les portes de la ciutat. Soldats amb llanternes, a la garita.
—Els papers, viatgers!
—Miri, Monsieur l’Officier —digué en Defarge, que havia baixat i s’enduia el guarda amb aire greu—, són els papers del senyor d’aquí dins, el de la barba blanca. Me’ls han encomanat, tal com me l’han encomanat a ell, i… —havia abaixat la veu mentre les teies dels guardes oscil·laven, fins que un braç en uniforme il·luminà l’interior del cotxe i els ulls al capdamunt del braç es fixaren, amb una mirada no gens de cada dia ni de cada nit, en el senyor del cap blanc.
—Està bé, endavant! —digué l’uniforme.
—Adieu! —digué en Defarge. I així, sota una petita plèiade gronxadissa i cada vegada més pàl·lida de fanals, es posaren en marxa sota la gran plèiade de les estrelles.

La volta del cel amb les seves llums quietes i eternes: algunes de tan remotes, tan i tan lluny d’aquesta petita terra, que els saberuts pretenen que els seus raigs potser no l’hagin descobert, aquest punt de l’espai on tot es sofreix o es fa. Les ombres de la nit eren amples i negres, i en l’interval fred i inquiet d’abans de l’alba, mentre Mr Jarvis Lorry seia davant de l’home enterrat i desenterrat preguntant-se quines subtils facultats havia perdut per sempre i quines podrien ser restaurades, una vegada més li murmuraren a l’orella la vella pregunta:
—Confio que vol revenir a la vida?
I la vella resposta:
—No ho sé.

Fi del primer llibre

 

Propera entrega
Entrega anterior