Capítol sisè — El sabater (primera part)
on dia! —digué Monsieur Defarge, deturant la vista en el cap blanc tot ajupit damunt la feina de sabater.
El cap s’alçà un moment i una veu molt feble contestà, com de molt lluny:
—Bon dia!
—Està molt enfeinat, veig?
Després d’un llarg silenci, el cap s’alçà de nou i la veu contestà: “Sí, estic fent feina.” Aquesta vegada un parell d’ulls desencaixats miraren la persona que havia preguntat abans que la cara no es tornés a inclinar.
La feblesa d’aquella veu feia pena i basarda. No era feblesa física, encara que hi haguessin pogut contribuir el confinament i una vida dura. La seva peculiaritat deplorable venia de la solitud i del desús. Era com l’últim eco d’un so produït temps ha. Havia perdut tan completament la vida i la ressonància de la veu humana que afectava els sentits, ben bé com la pobra taca pàl·lida en què s’ha convertit un color bonic en esvair-se. Era tan ofegada i somorta que feia pensar en una veu de sota terra. I era tan expressiva d’un ésser desesperat i perdut, que un viatger que s’hagués extraviat sol al desert s’hauria recordat de la família i dels amics en sentir-la, afamat i rendit, abans d’ajeure’s i morir escoltant-ne els accents.
Ja havien passat alguns minuts de treball en silenci quan els ulls esmaperduts es tornaren a alçar, no pas amb interès ni curiositat, sinó per una percepció mecànica del punt on havien detectat un visitant, un de sol, que encara hi era.
—Voldria —digué en Defarge sense deixar de mirar el sabater— fer entrar una mica més de claror. Ho podria suportar?
El sabater s’aturà, mirà el terra a un costat, vagament amb cara d’escoltar, després el de l’altre costat, i alçà els ulls cap al visitant.
—Què ha dit?
—Pot suportar una mica més de claror?
—L’hauré de suportar, si vostè la fa entrar —amb una punta de preocupació a la tercera paraula.
El batent de porta mig obert s’obrí una mica més i quedà fixat en aquell angle. Un gran raig de llum penetrà la golfa i mostrà l’home, interromput en la seva feina, amb una sabata a mig fer contra el pit. En un banquet, als seus peus, uns quants estris, corrents, amb algun retall de cuiro. Tenia la barba blanca, mal tallada però no pas gaire llarga, i uns ulls extremadament brillants sota les celles fosques i el cabell blanc despentinat, uns ulls que haurien semblat grossos en aquella cara xuclada encara que no ho fossin, però és que ho eren de veritat, i semblaven descomunals. Un parrac groc li mal cobria el coll i el bust flaquíssim, frunzit d’arrugues. Tot ell, igual que la jaqueta de lona, les mitges rebregades i les altres rampoines, privats anys i panys de contacte amb l’aire i el sol, s’havien descolorit fins a tornar-se d’un groc de pergamí, de tal manera que no se sabia què era què.
Havia posat una mà entre els seus ulls i la llum, i fins els ossos d’aquella mà semblaven transparents. Seia amb la mirada fixa, buida, interromput en la seva feina. No mirava mai la forma que tenia davant sense mirar primer a un costat i a l’altre, com si hagués perdut l’hàbit d’associar el so amb un lloc; no deia res sense vagarejar primer, oblidant de parlar.
—L’acabarà avui, aquest parell de sabates? —preguntà en Defarge tot fent-li senyal d’acostar-se.
—Què ha dit?
—Compta acabar aquest parell de sabates avui?
—No puc dir que hi compti. Suposo que sí. No ho sé.
Però la pregunta li havia recordat la feina i s’hi tornà a posar.
Mr Lorry s’avançà, deixant la filla al costat de la porta. Quan feia un parell de minuts que el tenia allà dret, el sabater alçà els ulls. No donà mostres de sorpresa en veure una altra figura, però tot mirant-la es dugué als llavis els dits tremolosos d’una mà (llavis i ungles eren del mateix color de plom pàl·lid), fins que la mà tornà a la feina i una vegada més el cap s’inclinà damunt de la sabata. Mirada i acció no havien pres més d’un instant.
—Té una visita —digué Monsieur Defarge.
—Què ha dit?
—Que aquí té una visita.
El sabater alçà els ulls sense enretirar la mà.
—Endavant! —digué en Defarge—. Aquí té un senyor que sap apreciar una sabata ben feta quan la veu. Ensenyi-li la que està fent. Prengui-la, Monsieur.
Mr Lorry la prengué.
—Digui al senyor de quina mena de calçat es tracta i qui l’ha confeccionat.
Es produí una pausa encara més llarga abans que el sabater contestés:
—He oblidat la pregunta. Què ha dit?
—He dit si no podria descriure la mena de sabata, per informar-ne Monsieur?
—És una sabata de dona. Una sabata de caminar, per a una noia jove. Ara està de moda. No l’he vista mai, la moda. Sí que vaig veure el patró —es mirà la sabata, momentàniament enorgullit.
—I el nom del fabricant? —preguntà Defarge.
Ara que no tenia la labor a la mà, el sabater posà els ossets de la mà dreta al palmell de l’esquerra, i els ossets de la mà esquerra al palmell de la dreta, i es passà una mà per la barba, i ho tornà a fer regularment, sense aturar-se ni un moment. L’esforç de fer-lo venir del buit en què sempre queia després de parlar era com cridar una persona que s’hagués desmaiat, o intentar aturar l’esperit que s’escapa d’un moribund.
—M’ha demanat el meu nom?
—I tant.
—Cent cinc, torre nord.
—Això és tot?
—Cent cinc, torre nord.
I amb un so fatigat que no era ni un sospir ni un grunyit, s’inclinà de nou, fins que el silenci de nou va ser trencat.
—Vostè no és sabater d’ofici? —li havia preguntat Mr Lorry, mirant-se’l fixament.
Els ulls extenuats es giraren cap a en Defarge com per transferir-li la pregunta, però en no rebre’n resposta buscaren una estona per terra i es dirigiren a l’home que havia parlat.
—No sóc sabater d’ofici? No, jo no era sabater d’ofici. Jo… En vaig aprendre aquí. En vaig aprendre sol. Vaig demanar un permís…
Perdé el fil altra vegada, uns quants minuts, durant els quals les mans anaven marcant el ritme tota l’estona. A poc a poc els ulls tornaven a fixar-se en la cara d’on s’havien extraviat; un cop assegurats, tingué un sobresalt i reprengué, en el to d’un home que es desperta i reprèn la conversa on l’havia deixada la nit passada:
—Vaig demanar un permís per aprendre’n tot sol i em va costar molt obtenir-lo, al cap del temps, i sempre més he fet sabates.
Mentre allargava la mà per recuperar la sabata que li havien pres, Mr Lorry li va dir, mirant-se’l sempre:
—Monsieur Manette, no em recorda gens?
La sabata caigué a terra i ell continuà assegut, fitant l’home que l’interrogava.
—Monsieur Manette —Mr Lorry posà la mà al braç d’en Defarge—, no recorda res d’aquest home? Miri’l. Miri’m. No recorda cap banquer, cap negoci, cap servidor, cap temps d’abans, Monsieur Manette?
Mentre el captiu continuava assegut fitant ara Mr Lorry, ara en Defarge, alguns signes d’una intel·ligència activa, oblidats feia qui sap els anys, s’anaven obrint pas al mig del front, a través de la boira fosca que l’embolcallava. De nou s’ennuvolaven, empal·lidien, s’esvaïen; però hi havien estat. I tan exactament se’n repetia l’expressió al rostre jove i bell d’aquella que, arrambada a la paret, s’havia anat acostant fins a poder veure’l bé i el mirava amb les mans allargades, ja no amb espantada compassió, com per apartar-lo i no veure’l més, sinó tremolant de desig d’estrènyer contra el pit jove i càlid aquella figura espectral i tornar-la a la vida per amor i esperança; tan exactament es repetia l’expressió (si bé amb faccions més marcades), que semblava com un besllum que hagués passat d’ell a ella.
A ell, l’obscuritat l’havia engolit. Els mirava a tots dos, cada vegada amb menys atenció, i els seus ulls ombrívolament abstrets furgaven pel terra i al seu voltant, com abans. Finalment, amb un sospir llarg i profund, prengué la sabata i tornà a la feina.
—L’ha reconegut, monsieur? —murmurà en Defarge.
—Sí, un moment. Al principi he pensat que era un cas desesperat, però llavors he vist, un instant, indiscutiblement, la cara que en altre temps havia conegut bé. Apartem-nos una mica més. Uix!
Ella havia anat acostant-se des de la paret i era a tocar del banc on seia ell. Hi havia qui sap què d’esgarrifós en el fet que no s’adonés de la seva presència, quan ella n’hauria tingut prou d’allargar la mà per tocar-lo mentre es doblegava damunt de la feina.
Ningú no deia res, no se sentia cap so. Ella s’estava dreta al seu costat, com un esperit, i ell s’inclinava damunt de la feina.
Passà, finalment, que hagué de canviar l’estri que feia servir per un coltell de sabater. El tenia al costat on no era ella. L’agafà, i ja s’havia doblegat per continuar la feina, quan els seus ulls toparen amb la faldilla d’ella. Els alçà i li veié la cara. Els dos espectadors s’havien avançat, però ella els aturà amb un gest de la mà. Ella no tenia cap por que ell li clavés una coltellada, a diferència dels altres dos.
Ell la mirà amb ulls esglaiats, i al cap d’una estona els seus llavis començaren a formar paraules sense cap so. Gradualment, en les pauses que feia la seva respiració feixuga i precipitada, se sentí que deia:
—Què és això?
Amb llàgrimes que regalimaven, ella es dugué les dues mans als llavis i li envià un petó; després se les dugué al pit, com si hi volgués estrènyer aquell cap devastat.
—Vostè no és la filla del carceller?
Ella sospirà.
—No.
—Qui és vostè?
No refiant-se encara del to de la seva veu, ella es va asseure al banc, al seu costat. Ell havia reculat i ella li posà la mà al braç. Llavors el sobtà una estranya emoció que li estremí tot el cos, de manera visible; deixà anar suaument el ganivet, assegut i contemplant-la.
Ella s’havia apartat precipitadament la llarga cabellera daurada que li queia a les espatlles, en llargs tirabuixons. Allargant la mà a poc a poc, ell la prengué i la mirà. Però a mig fer se n’oblidà i, amb un altre llarg sospir, tornà a la confecció de sabates.
No per gaire temps. Deixant anar el seu braç, ella li posà la mà a l’espatlla. Ell li mirà els cabells, dues o tres vegades, dubtant, com si no sabés del cert què era, fins que deixà el que feia i es dugué la mà al coll per estirar un cordill ennegrit d’on colgava un trosset de parrac. Se’l posà a la falda i l’obrí amb compte: contenia una miqueta molt petita de cabells, no pas més d’un o dos, llargs i daurats, que, feia temps, s’havia enroscat al dit.
Prengué altra vegada el cabell d’ella i el mirà amb molta atenció.
—És el mateix! Com pot ser! Quan va passar? Què va passar?
Quan el seu front tornava a expressar concentració, semblà prendre consciència que també n’expressava el d’ella. La girà de cara a la llum i la mirà.