Capítol cinquè — El celler (segona part)
El taverner era un home de trenta anys amb coll de toro, d’aspecte marcial, i no devia ser fredolic ja que, tot i que feia mal temps, no duia l’abric posat sinó penjat a l’espatlla, i les mànigues de la camisa arremangades fins al colze damunt dels braços bruns. No duia tampoc res al cap, llevat del cabell curt arrissat i fosc. Era tot ell morè, amb bons ulls ben separats. Semblava un home trempat, però també implacable; i òbviament, un home molt ferm i decidit; un home que no feia de bon ensopegar, quan baixava per un pas estret amb un golf a cada banda, perquè res no el desviaria del seu camí.
Madame Defarge, la seva dona, seia a la botiga darrere del taulell quan ell entrà. Madame Defarge era una dona robusta de la seva mateixa edat aproximadament, amb ulls vigilants que rara vegada semblaven mirar res, la mà grossa plena d’anells, la cara impassible, faccions acusades, i molta circumspecció. Madame Defarge donava la impressió de ser una dona de caràcter, que en cap dels seus comptes no feia gaires errors en perjudici propi. Com que Madame Defarge era fredolica, anava coberta de pells, amb tot de xals brillants embolcallant-li el cap, però sense ocultar les grans arracades. Havia apartat de davant seu la mitja que estava fent per escurar-se les dents. Ocupada en això, amb el colze repenjat a la mà esquerra, Madame Defarge es limità a estossegar una mica, sense dir res, quan entrà el seu amo i senyor. Aquest detall, combinat amb l’arrufament d’unes celles molt negres damunt de l’escuradents, suggeria al marit que faria bé de donar una volta per la botiga i vigilar la parròquia, a veure si algun client nou s’havia deixat caure mentre ell travessava el carrer.
Així és que el taverner anà desplaçant la mirada fins a ensopegar amb un cavaller d’edat assegut en un racó amb una damisel·la. Hi havia altra gent: dos que jugaven a cartes, dos que jugaven al dòmino, tres que s’estaven drets al taulell fent durar la mica de vi servit. En passar darrere, s’adonà dels ulls del senyor que deien a la damisel·la: “Aquest és el nostre home.”
“Què dimonis fas tu en aquesta galera!”, es digué Monsieur Defarge a si mateix. “Jo no et conec.”
Però fingí no adonar-se dels dos forasters i encetà conversa amb el triumvirat de clients que bevien al taulell.
—Com anem, Jacques? —li digué un dels tres—. Ja l’han begut, tot el vi escampat?
—Fins a l’última gota, Jacques —contestà Monsieur Defarge.
Després d’aquest intercanvi de noms de pila*, Madame Defarge s’escurà les dents, tossí de nou i arrufà més les celles.
—No passa sovint —digué el segon dels tres dirigint-se a Monsieur Defarge— que aquests desgraciats tastin vi, ni altra cosa que pa negre i mort. Oi que sí, Jacques?
—Així és, Jacques —contestà Monsieur Defarge.
Arran d’aquest segon intercanvi de noms Madame Defarge, tot escurant-se les dents amb molta dignitat, tingué un atac de tos i arrufà les celles encara més.
El tercer ficà aleshores cullerada, tot deixant el seu buit i fent una xerricada.
—Ah! Què hi farem! Aquests desgraciats tenen sempre un gust amarg a la boca i les passen magres. No tinc raó, Jacques?
—Tota la raó, Jacques —contestà Monsieur Defarge.
Amb aquest tercer intercanvi de noms, Madame Defarge deixà estar l’escuradents sense afluixar l’arrufada de celles i féu grinyolar lleugerament el seient.
—I tant! Ben cert! —mussità el marit—. Senyors, la meva dona!
Els tres clients es tragueren el barret per saludar Madame Defarge i fer-li tres barretades. Ella acceptà l’homenatge doblegant una mica el cap i donant-los un cop d’ull. Després passà la vista com d’esma per tota la taverna i es posà de nou a fer mitja, amb gran calma aparent i tranquil·litat d’esperit, absorbint-s’hi del tot.
—Senyors —digué el seu marit, que l’observava amb ulls brillants—, bon dia tinguin. L’habitació de solter que volien veure quan he sortit és al cinquè pis. La porta de l’escala dóna al patiet de l’esquerra —l’assenyalà amb la mà—, prop de la finestra de la botiga. Però, ara que hi penso, un de vostès hi ha estat i pot guiar-los. Senyors, a reveure!
Pagaren el vi i se n’anaren. Els ulls de Monsieur escrutaven la seva dona mentre feia mitja, quan el cavaller d’edat sortí del seu racó i demanà de parlar-li.
—I tant, senyor —digué Monsieur Defarge tot dirigint-se cap a la porta amb el client.
Poca cosa, però molt decidida, es va dir. Des de la primera paraula Monsieur Defarge prestà gran atenció. Menys d’un minut després, saludà i sortí. El cavaller va fer aleshores un senyal a la damisel·la i també sortiren ells. Madame Defarge feia córrer les agulles amb la mirada tan fixa que no va veure res. Mr Jarvis Lorry i Miss Manette es reuniren amb Monsieur Defarge a la porta cap on havia dirigit els altres parroquians feia un moment. Donava a un patiet fosc i pudent i era l’entrada principal d’un amuntegament de cases habitades per molta gent. En aquella entrada enrajolada i fosca, Monsieur Defarge saludà amb una genuflexió la filla del seu antic patró i es dugué la mà als llavis. La intenció era gentil, l’execució no gaire: l’home s’havia transformat remarcablement en pocs segons. No es veia ni trempat, ni obert, sinó que s’havia convertit en un home secret, emmurriat, perillós.
—És molt amunt, costa una mica. Més val que comencem a poc a poc —digué Monsieur Defarge a Mr Lorry amb veu enèrgica mentre començaven a pujar l’escala.
—Està sol? —preguntà l’altre en un murmuri.
—Sol! Que Déu empari a qui pogués estar amb ell! —contestà el taverner igual de fluix.
—Per voluntat pròpia?
—Per necessitat. Tal com el vaig trobar quan el vaig veure per primer cop, quan ells em trobaren a mi i em preguntaren si volia quedar-me’l a risc meu i ser discret… tal com el vaig trobar, és ara.
—Ha canviat gaire?
—Canviat!
El taverner s’aturà a clavar un cop a la paret amb la mà i murmurà una paraulota tremenda; cap resposta directa hauria pogut ser més convincent. Els ànims de Mr Lorry anaven caient mentre ell i els seus dos acompanyants anaven pujant.
Una escala com aquella, amb els seus accessoris, a la part més vella i atapeïda de París, pels temps d’ara ja seria prou dolenta, però aleshores era infame per als sentits que no hi estiguessin avesats i endurits. Cada petit habitacle dins de la gran caverna fètida d’una edifici de pisos —és a dir, la peça o peces enllà de cada porta que donava a l’escala comuna— deixava la seva pila d’escombraries al replà, a més de llançar altres escombraries per les finestres. Aquella incontrolable i desesperada massa en descomposició hauria pol·luït l’aire encara que la pobresa i les privacions no hi haguessin afegit intangibles impureses; combinades, les dues fonts de pol·lució resultaven gairebé insuportables. És per aquesta atmosfera, seguint un reguerot fosc de brutícia i metzina, que s’havia de passar. Cedint al seu neguit i a l’agitació de la seva jove companya, més viva a cada instant, Mr Jarvis Lorry s’aturà dues vegades a descansar. Cadascuna d’aquestes parades es feia prop d’una reixa depriment, per on semblava escapar-se el poc aire no contaminat que hi havia i per on entraven tots els vapors malaltissos o putrefactes. A través dels barrots rovellats passaven tasts, més que no vistes, de l’amuntegat veïnat; i res del que es veia, més ençà o més avall del cim de les dues grans torres de Notre-Dame, no comportava cap promesa de vida ni d’aspiracions sanes.
Finalment arribaren dalt de tot de l’escala i s’aturaren per tercera vegada. Quedava encara una escala més amunt, més costeruda i estreta, abans d’arribar a les golfes. El taverner anava sempre una mica endavant, del mateix costat que Mr Lorry, com si temés que la damisel·la li fes preguntes; aleshores es girà i, furgant amb compte les butxaques de l’abric que duia posat a l’espatlla, en tragué una clau.
—El té tancat amb clau, amic meu? —preguntà Mr Lorry, sorprès.
—I tant —contestà sense embuts Monsieur Defarge.
—Vol dir que cal tenir el pobre cavaller tan reclòs?
—Vull dir que cal girar la clau —li murmurà a l’orella Monsieur Defarge, arrufant molt les celles.
—Per què?
—Per què! Perquè ha viscut tant de temps tancat que s’esparveraria, es faria trossos a si mateix, moriria, faria no sé quines estropicis si la seva porta quedés oberta.
—És possible? —s’exclamà Mr Lorry.
—És possible? —repetí Defarge amargament— Sí. En bon món vivim, en què això és possible i on moltes altres coses per l’estil són possibles, i no només possibles, sinó que passen… passen, miri!, sota aquest cel, cada dia. Llarga vida al Dimoni! Continuem.
Aquest diàleg havia estat murmurat en veu tan baixa que ni una sola paraula arribà a les orelles de la noia. Però, sota les fortes emocions, tremolava, i la seva cara expressava tanta ansietat i, per damunt de tot, tanta por i terror, que Mr Lorry se sentí obligat a tranquil·litzar-la.
—Ànims, estimada senyoreta! Ànims! Anem per feina! D’aquí a no s’haurà acabat el pitjor; així que passem la porta, haurem deixat enrere el pitjor. Aleshores començarà tot el bé que vostè li duu, tot el consol, tota la felicitat que rebrà. Que el nostre bon amic, aquí, l’ajudi de l’altre costat. Així, amic Defarge. Endavant, ara. Anem per feina!
Pujaven a poc a poc i amb calma. L’escala era curta, aviat foren a dalt de tot. I allà, com si haguessin girat bruscament, es trobaren de cop i volta a la vista de tres homes, amb els caps junts al costat d’una porta, i que guaitaven amb atenció l’interior de la peça on obria la porta, per esquerdes o forats a la paret. En sentir passes que s’acostaven, tots tres es giraren i aixecaren el cap —i resultà que eren els tres homes amb el mateix nom de pila que havien estat bevent al celler.
—Els havia oblidat, amb la sorpresa de la visita de vostès —explicà Monsieur Defarge—. Deixeu-nos, bons xicots, tenim feina.
Els tres s’apartaren i baixaren silenciosament.
Com que no semblava que hi hagués cap altra porta en aquella planta, i en anar-hi de dret el taverner quan es quedaren sols, Mr Lorry preguntà, una mica enfadat:
—Vostè en fa un espectacle, de Monsieur Manette?
—Deixo que el vegin uns pocs escollits, com pot veure.
—I això està bé?
—Jo trobo que està bé.
—Qui són els de la minoria selecta? Com els escull?
—Escullo entre els homes de debò, els que es diuen com jo, Jacques, i a qui pot fer bé veure’l. I ara, prou; vostè és anglès i la cosa és diferent. Esperi’s aquí un moment, si vol fer el favor.
I amb un gest d’advertiment, s’inclinà i mirà per una esquerda de la paret. Tornant a aixecar el cap, picà dos o tres cops a la porta, amb la sola intenció, es veia prou, de fer soroll. Amb la mateixa intenció hi acostà la clau, tres o quatre vegades, abans de ficar-la al pany i de girar-la tan escandalosament com pogué.
La porta s’obrí a poc a poc, empesa per la seves mans, i ell mirà cap a dins i digué alguna cosa. Una veu feble contestà; amb prou feines si havien pronunciat una síl·laba a cada costat de la porta.
Mirà per damunt de l’espatlla i els invità a entrar. Mr Lorry passà el braç per la cintura de la filla i l’aguantà, en adonar-se que defallia.
—Un… un… negoci, un negoci! —instà mentre se li humitejaven les galtes no gens comercialment.
—Tinc por —contestà ella, tremolant.
—De què?
—D’ell. Del meu pare.
Atrapat entre l’estat d’ella i l’amonestació del guia, es passà pel coll el braç que tremolava contra la seva espatlla, l’aixecà una mica i ficà precipitadament la joveneta dins de l’habitació. La deixà a terra just passada la porta, sostenint-la mentre ella se li aferrava.
En Defarge tragué la clau, tancà la porta, la capfermà, tragué la clau de nou i la guardà a la mà —tot això metòdicament, fent tant de renou com pogué. Finalment, travessà l’habitació a passes comptades fins a la finestra. S’hi aturà, i es girà.
Aquella golfa, destinada a endreçar en lloc sec llenya i coses semblants, era fosca i tenebrosa, perquè la finestra en forma de mansarda era en realitat una porta que donava al teulat, amb una corriola per enfilar el que fes falta del carrer: sense vidres i dividida en dos pel mig, com qualsevol porta feta a França. Per protegir-se del fred, una de les meitats de la porta estava tancada del tot, l’altra entreoberta només una miqueta. Tan poca era la llum que deixava passar que, en entrar, costava veure res; ningú hauria tingut l’habilitat de fer res d’esmerçat en lloc tan fosc, sense molta experiència. I tanmateix, algú en feia, de feina esmerçada, en aquelles golfes; perquè, d’esquerra a la porta, i de cara a la finestra des d’on el taverner se’l mirava, un home de cabells blancs seia, doblegat cap endavant i molt enfeinat, fent sabates.
*Jacques és el nom del qual deriva la jacquerie, o revolta pagesa.