Tino Costa és un fill de pare desconegut criat a Amposta, al final del segle XIX. El seu primer contacte amb el món és violent; la seva vida, una experiència de la maldat, sigui la de la inventiva infantil o la dels homes fets, en primer lloc la guerra. Però Tino Costa és també l’esperança inestroncable, la fam d’innocència, l’impuls cap a la bellesa i l’amor, que es desperta quan sembla que el cor ja és de cendra.
Combat entre aquestes dues forces, la novel·la Tino Costa s’aixeca en el paisatge literari català com una muntanya solitària on es troben i es fonen dos mons: el de la terra, antic i elemental, i el d’una modernitat inquieta —una sort d’existencialisme apassionat.
N’han dit
“Si Ruyra va ser etiquetat de petit Tolstoi, Arbó va ser el petit Dostoievski […] Arbó exposa, sobretot, la soledat, l’angoixa i fins i tot la incomunicació de l’home, d’uns personatges que no es confien a ningú i viuen com illes enmig de la gent, encarats amb els dimonis que porten dins l’ànima, aquest mot tan freqüent en les novel·les russes; i el lector s’empassa amb un neguit i un respecte creixents la història que l’autor narra amb mà segura i sap embolcallar de categoria, gràcies als grans autors i obres que sempre van ser els seus models.” Carme Arnau a l’Avui
Ramon Pla i Arxé a l’Avui
