“Quedi’s una estona. Aquí ens comencem a llevar cap a les cinc, llavors podrà complir millor la seva compareixença. Si us plau, deixi la maneta d’una vegada i segui on vulgui, és cert que no hi ha gaire lloc, més val que segui aquí a la vora del llit. ¿Es fa creus que no tingui cadira ni escriptori? Doncs miri, vaig haver de triar entre un mobiliari complet amb un llitet d’hotel o bé aquest llit tan gran amb rentamans i prou. Vaig triar el llit gran, en un dormitori el més important és el llit. Ah, qui pogués estirar-se i fer-hi una bona dormida! Aquest llit seria la glòria per a un bon dormidor. Però fins i tot em fa bé a mi, que em costa dormir per cansat que vagi tothora. M’hi passo bona part de la jornada, hi despatxo tota la correspondència, m’hi entrevisto amb el públic. Va la mar de bé. Els particulars no tenen lloc per seure, cert, però ja s’hi avenen. S’estimen més estar a peu dret i que el secretari d’acta es trobi còmode, que no pas seure ells i que els esbronquin. O sigui que només queda aquest lloc a la vora del llit, és clar que no és cap lloc oficial i només és bo per a converses nocturnes… Està molt callat, senyor agrimensor.”
En aquesta nova traducció d’El castell feta a partir del manuscrit original, la rialla de Kafka ressona per tots els caus on s’amaguen les seves criatures lascives. I prova que la literatura no mossega mai tant com quan pren forma de farsa.
N’han dit
“És un error veure El castell -i també El procés, molts ho fan- com un llibre sobre la burocràcia i la injustícia legal. Aquestes lectures trivalitzen el projecte artístic de Kafka i són, essencialment, reductives. Kafka escriu sobre coses simples i importants: la solitud, el dolor, el desig de companyia humana, la necessitat de ser respectat i entès, el sexe, la lluita de ser un empleat, un subaltern. Aquest llibre t’entristirà per les coses que et manquen a la vida. El lector d’El castell es veu forçat a mirar a la cara a les necessitats humanes més bàsiques.” William Burroughs a The Guardian – Winter read: The Castle by Franz Kafka.
“D’aquestes edicions imperfectes provenen les tres traduccions que ja coneixíem de les novel·les de Kafka, que eren bones traduccions però patien aquest defecte: es basaven en edicions poc fiables. Per això és lloable que ara s’hagi publicat una nova traducció de l’última novel·la de l’autor de Praga: Franz Kafka, El castell, traducció de Joan Ferrerons.” Jordi Llovet a El País – Un castell i un laberint.
“Un dels propòsits d’aquesta nova edició de la novel·la El castell és deixar clar als lectors catalans que ni l’autor, Franz Kafka, ni la literatura que va fer no eren tan kafkians com diu el tòpic.” Pere Antoni Pons al Diari Ara – Franz Kafka no era tòpicament kafkià.
“Avui, la traducció de Solà és impossible de trobar; aquell que hagi volgut llegir El castell en llengua catalana s’ha hagut de resignar, finalment, a traduccions en altres llengües. Això ara ha canviat, però. Club Editor llança aquests dies una nova versió catalana de la novel·la. Joan Ferrarons n’ha estat l’artífex. El castell torna a dominar la plana.” Gerard E. Mur a Núvol – Cal llegir El castell sense prejudicis.
“Gràcies a aquestes dues versions, tenim l’oportunitat de resseguir les traces estilístiques que han permès construir les diferents imatges de l’obra del txec: el Kafka profètic i lector de la Càbala presentat per Brod, però també el Kafka crític de la burocràcia, l’existencialista, o el Kafka irònic i admirador de Chaplin, que traspua sobretot en el text de Ferrarons. Gràcies a disposar de les dues versions, estem per fi en les mateixes condicions interpretatives que els lectors d’altres llengües, que fa anys que debaten sobre les lectures d’aquesta novel·la, i podem incorporar-nos a aquest diàleg.” Iris Llop a La Lectora – D’un castell a un altre (i els camins de la interpretació).
“Franz Kafka ha estat tornat a traduir per Joan Ferrarons (El castell, a Club Editor, i Carta al pare, a Angle) i Anna Punsoda, que després de les Petites faules, també a Comanegra, s’ha atrevit ara amb una de les narracions més cruentes del txec, A la colònia penitenciària (Ela Geminada).” Jordi Nopca a l’Ara – Per què cal tornar a traduir els clàssics?
