Una carta de desamor a un destinatari mut al pur estil Lispector: un monòleg que captura l’instant i l’indicible, una vivència dels límits del llenguatge.
En aquesta novel·la, una Lispector purament solar es dona la llibertat de ser fidel al sentir. Hi ha una recerca incessant de la veritat, no com una idea fixa, sinó com un procés en constant canvi. La narradora vol expressar la seva veritat personal, però reconeix la dificultat de comunicar l’experiència subjectiva: la veritat sembla fragmentària i inabastable. Lispector crea un univers literari que desafia les convencions narratives, proposant un estil experimental, líric i filosòfic: desfilen retrats de flors com si fossin persones; pintures rupestres en coves prehistòriques que en realitat són quadres abstractes; misses blanques i negres practicades amb sang, placentes i talismans.
¿Què és la joia a mans de Clarice Lispector? Una fletxa que travessa el cant.
N’han dit
“Aigua viva és un poema en prosa –amb aparença de carta de desamor a un destinatari mut, present i absent alhora– que malda per captar l’ara i l’aquí o, el que és el mateix en Lispector, per viure els límits del llenguatge a través de la música i de la pintura.” Anna Carreras al Diari Ara — Clarice Lispector i els límits del llenguatge
