“Em trobo en un estat molt nou i veritable, curiós de si mateix, tan atractiu i personal que no el puc pintar ni escriure. S’assembla als moments viscuts amb tu quan t’estimava, més enllà dels quals no he pogut anar, perquè he anat al fons dels moments. És un estat de contacte amb l’energia circumdant i em fa venir esgarrifances. Una mena d’harmonia boja, ben boja. Sé que la meva mirada ha de ser la d’una persona primitiva que s’entrega completament al món, primitiva com els déus que només admeten vastament el bé i el mal, i no volen conèixer el bé enredat, com un manyoc de cabells, amb el mal, un mal que no deixa de ser beneficiós.”
¿Què és la joia a mans de Clarice Lispector? Una fletxa que travessa el cant.
N’han dit
“Aigua viva és un poema en prosa –amb aparença de carta de desamor a un destinatari mut, present i absent alhora– que malda per captar l’ara i l’aquí o, el que és el mateix en Lispector, per viure els límits del llenguatge a través de la música i de la pintura.” Anna Carreras al Diari Ara — Clarice Lispector i els límits del llenguatge
