El vent de la nit de Joan Sales,
una edició amb un postfaci de Gonzalo Torné,
arribarà a les llibreries el dia 12 de juny.
El vent de la nit és “l’altra novel·la” de Sales i una càrrega disparada contra el franquisme i els seus afectos des de l’ull del cicló. També és la part que l’autor estimava més de la seva obra, va confessar a Mercè Ibarz. El retrat que fa de la societat catalana sota la dictadura fraternitza amb les aventis de Juan Marsé i anticipa la reflexió que intentarà Cercas quaranta anys més tard. Un postfaci de Gonzalo Torné la comenta en aquesta nova edició.
DE L’ENTREVISTA DE JOAN SALES PER MERCÈ IBARZ, “El pensament ben fermat de Joan Sales”
—Vostè ha dit en més d’una ocasió que ‘Incerta glòria’ són en realitat quatre novel·les. La quarta, acabada l’any 69, palesa més el seu canvi vital que no pas el dels seus personatges i representa un salt brusc respecte de les parts anteriors. N’està content, del conjunt?
—Jo, sí; però els crítics, no. La quarta part, la de la postguerra, és la que a mi m’agrada més, potser perquè és la més dostoievskiana. De jove llegia Stendhal amb fervor, me’l sabia tot; després amb els anys, dins del camp de la novel·la he mantingut la meva passió per Cervantes i he afegit la identificació amb Dostoievski. Així i tot, de vegades penso que hauria d’haver acabat Incerta glòria amb la guerra, fent-la respondre més al títol, que és tret d’un vers de Shakespeare —“la incerta glòria d’un dia d’abril”—, en record d’aquella proclamació de la República catalana, el dia més feliç de la meva vida. Sí, potser sí que la part de la postguerra s’hauria d’haver publicat més tard i com a novel·la independent. Fins i tot tenia pensat un títol, El vent de la nit. Però ja sóc vell i ja està bé així.
*
Tot i ser conscient de la individualitat de les dues obres, Joan Sales no es va atrevir a separar-les. Per això hauria calgut demanar un nou permís de censura, i el to d’aquesta novel·la passada d’estranquis sota l’abric d’Incerta glòria gràcies al premi Ramon Llull 1968 (i gràcies a la complicitat del traductor Carlos Pujol) era massa brutalment agressiu amb el règim perquè fos concebible sotmetre-la als seus lectors. Carlos Pujol no va arribar a explicar-ho per escrit, però d’una conversa amb ell sabem que José Manuel Lara, avisat del contingut inconvenient dels “afegits” d’Incerta glòria, va avisar al seu torn que no defensaria l’autor en cas de dificultats. La discreció s’imposava, El vent de la nit va haver de conformar-se amb la seva condició de “part”, tot i l’última esmena que va fer-hi Joan Sales el 1971 —un sol mot, afegit sota el títol de manera que la portadeta digués: «El vent de la nit, novel·la».
El 2012, aprofitant el centenari del naixement de l’autor, Club Editor va publicar en volum solt El vent de la nit per tal que fos llegida com l’altra novel·la de Sales, escrita amb un propòsit i una estètica particulars. El 2019 la reeditem amb un postfaci de Gonzalo Torné, que fa el pas de mirar-la per separat. Molts lectors ja ho han fet i això obre una perspectiva que podríem resumir així: Sales no era només l’autor d’una gran novel·la sobre la Guerra Civil, sinó també d’una novel·la al·lucinant sobre com vivia la societat catalana sota el franquisme. Una novel·la que aixeca la pedra i observa els cucs que belluguen a sota.
Hi surten els desapareguts, l’Església del braç alçat, Himmler a Barcelona, les famílies que s’acomoden al règim, un capellà que viu amb una prostituta, els suburbis on passen atrocitats. Hi surt la nova joventut que vol combatre i busca herois i troba malalts. Hi surt el més inquietant dels protagonistes, Lamoneda —l’altra cara—, quintacolumnista que comparteix amb l’autor la passió per Stendhal i l’escriptura obsessiva d’una novel·la sobre la joventut i la guerra.
El maig de 1966, Joan Sales anava tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar “ara seguit i de debò” en la versió definitiva d’Incerta glòria. Durant aquells matins de confrontació amb el que diuen les pàgines de La Vanguardia dels primers anys de la postguerra, que ell no va viure perquè era a l’exili, moltes idees i sentiments sobre la vida dels catalans li van canviar. És llavors que el darrer capítol d’una novel·la ja publicada i premiada —les “Últimes notícies” d’Incerta glòria— es converteix en un altre llibre, El vent de la nit. Materialment, són vint planes que n’esdevenen tres-centes. Però l’extensió no ho és tot. El Joan Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Joan Sales d’El vent de la nit, intèrpret d’una altra veu solitària, la de Cruells, que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta. Entretant ha passat un quart de segle i, si bé els protagonistes poden semblar els mateixos, el més gran de tots ells, que és el Temps, fa que siguin “personatges ben distints”, en paraules de l’autor.
DEL POSTFACI DE GONZALO TORNÉ, “És fosca l’aventura de la nit”
«Les novel·les que es proposen explicar una història ambientada en aquests quaranta anys (quaranta!) de postguerra es troben amb un problema semblant al que planteja el títol, i que no es pot despatxar tan de pressa, ja que una errada podria enfonsar el vaixell. El dilema al qual em refereixo, fascinant, podria resumir-se així: ¿com prendre el pols a la pobresa anímica de l’època sense submergir la novel·la en la mediocritat? ¿Com deslligar sobre la pàgina les energies literàries (i els seus entusiasmes) sense embellir quatre llargues dècades de crims d’Estat i ignomínia? L’historiador pot recórrer al recompte de dades certes, el poeta a la fogonada, però ¿com sostenir un relat atractiu durant centenars de pàgines amb un material que s’assembla tant a mastegar sorra? Afrontar aquesta tensió i preservar la lleialtat al retrat de l’atmosfera social i política sense faltar al desplegament de les forces creatives suposa una complicació enorme on han descarrilat molts novel·listes.
Per la vessant castellana de la literatura catalana trobem una solució exemplar en les novel·les de Juan Marsé, les aventis. Són històries fantàstiques (de contorns juvenils) que se superposen al nucli sòrdid d’esdeveniments de l’època sense arribar a substituir- los. Joan Sales tria en El vent de la nit una altra drecera, igual d’exemplar, per solucionar el mateix problema estètic. Cal advertir que no fuig d’estudi ni edulcora aquells anys: la novel·la comença amb una escena on el narrador, Cruells, un capellà catalanista, aixeca acta de les tortures que pateix un pres a qui s’executa hores després, gairebé en presència de la família, sense sentència. Sales ens adverteix que podria seguir enfilant casos així fins a arribar a la pàgina 200, superar-la i omplir-ne tres-centes més. Però l’enfocament de la novel·la no és documental, el propòsit és captar l’espinada moral de l’època mitjançant una aproximació gairebé metafísica al Temps. Per als seus propòsits, Sales en té prou amb un sol cas, això sí, paradigmàtic (per no dir exemplar): les últimes hores a les quals assistim són les de Lluís Companys.»
DE MERCÈ IBARZ, “SALES OCEÀNIC” a L’amic de la finca roja
«La història emborratxa. Sales escriu indiferent al destruït i ja risible i grotesc ideal de perfecció artística, està dins de l’onada europea de dir amb veracitat la guerra i el món en ruïnes heretat, l’oceà d’odi i merda. Un acte de fe en la paraula, com tants autores i autors van fer aleshores, en el seu cas amb moltes paraules, moltíssimes. En l’experiència de llegir-lo, la paraula així rescatada pot ser abassegadora com un oceà en convulsió.»