Nadala
C’est l’histoire d’un homme qui tombe d’un immeuble
de cinquante étages. Le mec, au fur et à mesure de sa
chute, il se répète sans cesse pour se rassurer: jusqu’ici
tout va bien, jusqu’ici tout va bien, jusqu’ici tout va bien.
Mais l’important n’est pas la chute, c’est l’atterrissage.
Mathieu Kassovitz
I caure als trenta-tres, com Alexandre.
J.V. Foix
L’acceleració de tota caiguda —9,8 m/s2, la mateixa per a tothom aquí a la Terra— repel·leix les preguntes com un impermeable l’aigua: cap per avall, cabells enrere, vísceres trabucades, món en terbolí, al cervell del qui cau ni s’arriben a formular. Preguntar-se implica donar un cert temps i espai a una possible resposta, cal una ment que maldi per entendre què passa i no estigui totalment entestada a sobreviure com sigui per evitar la patacada. És al fons del pou que, esclafat pel propi pes i amb la ranera d’una consciència a punt de defallir, et preguntes com has arribat aquí. Segueixes viu —que és el pitjor— i no et fas una pregunta, no, és que el teu caparró destrossat és l’únic que sap fer, martellejar-te l’escòria d’existència amb l’escamot incessant de totes les preguntes que no t’has fet abans —som-hi que s’obre la veda, som-hi que s’obre la comporta, som-hi que ara és el moment— dirigides amb punteria contra la mateixa nafra oberta que no para d’engrandir-se i supurar tots els mals i penes que tot just fa una caiguda que evitaves i que et sembla al·lucinant que haguessis pogut covar durant tant de temps sense rebentar i empastifar-ho tot.
El fons del pou no és fosc, ni claustrofòbic, ni fet a mida per la tristor privada o la penitència solitària: no és gens especial. És grandiós, què dic grandiós, és enorme, sense fi, i amb estupefacció permanent ens hi arrosseguem gernacions que fem veure que hi acabem d’arribar i arrufem el nas amb disgust com si aquesta empastifada de vísceres rebentades no fos casa nostra, com si hi estiguéssim de pas, com si no sabéssim perfectament que no tenim més casa que el fons del pou i aquesta és precisament la nostra desgràcia, haver-nos estimbat al fons del pou i no sentir-nos-hi ni a casa quan està claríssim que fa temps que hi som i ens queda fons del pou per estona —i què és una casa sinó això: el lloc on caus i no t’aixeques.
*
El meu primer Nadal al fons al pou estrenen The World’s End, una pel·lícula britànica divertidíssima d’Edgar Wright protagonitzada per Simon Pegg i Nick Frost, un parell que fan riure les pedres. Explica la història de cinc amics que tornen al poble de la seva joventut vint anys després d’haver fracassat en una marató etílica per dotze pubs quan eren adolescents —crisi dels quaranta, germanor d’institut, nostàlgia infinita, una gran banda sonora i molts gags. Quasi la meva: dols amuntegats, matrimoni fracassat, estat de xoc permanent que no em deixa esfondrar-me i començar de nou. Cada matí, després de no haver dormit, m’obceco a traduir un llibre d’en John Fante i a escriure un article sobre els dietaris d’en Joan Ferraté. De tardes faig el ploricó al fons del pou, que ara és dalt d’una muntanya. Ma cosina m’ha acollit les escorrialles i la casa rosa s’ha convertit en el meu cau de bèstia ferida. Aquests dies han marxat i convido un parell d’amics de l’ànima per distreure’m de l’ensulsiada.
Comprem unes llaunes i un gram i ens tanquem a la meva habitació a veure The World’s End: fins i tot el títol és ideal. Ens hem passat el vespre fotent-nos canyes pels bars del Carmel, parlant de farres passades i eludint els calvaris actuals com qui fa camí per la vora del penya-segat i obvia l’abisme i tot el que ens falta. Ens coneixem de petits, som companys d’addiccions i maltractes, de bogeries familiars i morts prematures. Fugíem de casa —la mare de tots els mals— i triàvem carrers, parcs i places com si poguéssim triar. Ens aferràvem els uns als altres amb ungles i dents —aquesta marca no se’n va i ara ells estan més o menys bé i només jo estic fet un nyap.
L’habitació és petitona, ens asseiem al llit, posem l’ordinador a la taula i les birres a terra. Les ratlles les fem damunt d’algun llibre. Comentem la pel·li i ens col·loquem al seu ritme. Ells van de pub en pub, com nosaltres hem fet mil vegades, i el seu periple ens ressona i ens convoca: celebrem plegats el que hem perdut. La pel·lícula ens explica i tot d’una nosaltres en som els protagonistes: la seva veu és la nostra i els nostres neguits, els seus. Riem sense saber ben bé de què. És igual: som bèsties al cau, fent caliu. Fumem i l’aire s’emboira i ara ja tot el món és a tocar, res no és llunyà ni fa por i el temps plega una estona. Enclotem el present en el passat perquè no sabem com permetre’ns un futur millor, som a l’hospital improvisat de cures intensives del Mont Carmel: quin bon toll on rabejar-nos —la nostra joventut, una bena xopa de sang, ben cenyida al voltant de la ferida inconsolable de la infància escapçada. Ara ens cau encartonada, resseca, i som tot crosta cruixent sobre carn viva: festa de neuròtics, la maduresa. Aquesta gangrena.
*
Una nit, el desconsol, una habitació, tres amics.
Nit de Nadal, rescat d’urgència.
En la fosca urbana, l’excusa d’una pel·lícula que taca sostre i cares rialleres.
Una crida des de la nit del fons del pou, el lloc on és atesa, els amics com a galleda que davalla per calmar la set —però qui llança la corda, què canta la corriola, on és la font?
*
I l’endemà, una única certesa: la joventut acabada.
Les altres entregues de la Residència Electrica de Martí Sales:
La muntanya i la casa IV — El pany i la clau
La muntanya i la casa III —Tot el que he fet dalt la muntanya pelada
La muntanya i la casa II —Destrals
La muntanya i la casa I