fbpx

Entrevista a Joan-Lluís Lluís: “En el fons el que faig és escriure faules”

Volia començar pel que és més evident abans de parlar del llibre, la teva entrada al catàleg de Club Editor.

La literatura és la gran aventura de la meva vida. L’aventura és escriure, però també allò que hi ha després també en forma part. Canviar d’editorial és una manera de veure mons diferents, mètodes diferents, implicacions diferents… I tenia ganes de conèixer d’altres maneres de fer llibres. Estic molt agraït a Proa, però tenia la sensació d’un final d’etapa, i Club Editor és una editorial molt atractiva. Quan una cosa és atractiva, jo tinc poca capacitat de resistència.

 

Club Editor t’ofereix un recorregut com a autor…

Per començar recuperen tres títols. Tornar a fer viure els llibres és com pensar que valia la pena escriure’ls. Que no són obres de museu.

 

Aprofitaràs per reescriure?

Jo reviso sempre. Quan he tingut reedicions reals, no reimpressions, sempre he revisat.

 

Deies que la literatura és la gran aventura de la teva vida, i de fet, Junil a les terres dels bàrbars és un llibre d’aventures.

Probablement és una novel·la d’aventures, però també vull que sigui una novel·la d’altres coses. No és una novel·la històrica, perquè m’he pres llibertat amb la història i, de fet, la paraula Roma o llatí no surten mai, com a molt les referències a l’Imperi i als bàrbars, i s’entén de què parlem per Ovidi i els déus que són citats. Volia tenir una gran llibertat per afegir elements, autors o déus inventats. Per mi Junil a les terres dels bàrbars és, probablement, un viatge cap a la llibertat però també cap a la literatura. O un viatge cap a la llibertat acompanyat per la literatura.

 

“Junil a les terres dels bàrbars és, probablement, un viatge cap a la llibertat però també cap a la literatura”

 

La literatura és el motor de l’acció, de fet, per bé i per mal…

Celebro que ho hagis vist! La literatura, en la mesura que és un element que forma part de l’organització social dels humans, sigui la gran literatura o una rondalla a la vora del foc, és una eina amb una gran influència que poden manipular la gent cap a la salvació o cap a propòsits egoistes.

 

El pare de la Junil utilitza la literatura per a prosperar socialment, fer-se un nom, però acabarà molt malament per culpa de la mateixa literatura…

No és que volgués castigar el pecador, perquè el gran avantatge dels grecoromans és que no s’havia inventat la noció de pecat i podien anar més tranquils per la vida. Dit això, per més que tots pensem que la literatura és una cosa útil, bonica, fins i tot necessària, en el fons creiem que no és l’essència de les nostres vides. Però en realitat, sí que sovint intervé, poc o molt. Quan un infant escolta una rondalla i s’adorm o té malsons per culpa d’ella, no li diguis que la literatura no té importància! Si la literatura fos només un bell adornament, no hi hauria tanta gent que es dediqués a escriure, a llegir i a parlar-ne.

 

 

La trama s’inicia amb el menyspreu del pare cap a la seva filla, que desencadena en ella un afany de viure i de saber.

Tenia clar que volia començar amb una cosa que fos marcadament negativa, que fos com un dels motors possibles de la novel·la, però que anés desapareixent. Suposo que es pot llegir la novel·la com una mena de faula.

 

Segurament, la teva obra s’ha de llegir d’aquesta manera…

D’això me n’he anat adonant amb els anys. Potser sí que en el fons el que faig és escriure faules. Fa poc que m’ho he començat a dir, realment. M’agrada aquesta idea, la trobo molt agradable. Una faula sol començar per una cosa fàcil d’entendre, molt clara, molt bàsica, com el menyspreu. Tothom n’ha estat víctima alguna vegada i tothom l’ha sentit cap a algú o alguna cosa. És una cosa molt immediata, amb conseqüències a llarg termini i, fins i tot quan la font del menyspreu ha desaparegut, continua final de la novel·la, quan Junil ja ha travessat mitja Europa.

 

La referència als bàrbars del títol és ambigua. Junil i la colla de fugitius acaben sent identificats com a bàrbars pels bàrbars.

Tots som bàrbars d’algú altre. La paraula bàrbar se sap que ve del grec, on era una onomatopeia per a designar la gent que no parlava el grec. Per tant, era un terme pejoratiu però que després la historiografia ha utilitzat senzillament per designar, sense cap connotació, els pobles de l’Europa de l’Est i Central que es desplacen cap a l’Oest, de mica en mica, i que pel camí destrossen l’Imperi romà. Però la connotació pejorativa al llenguatge quotidià hi és. De tota manera, jo sempre m’he sentit més a prop dels bàrbars que dels civilitzats, en coses de moral bàsica. Els imperis em desagraden profundament, i els bàrbars sempre són víctimes dels imperis. A vegades s’hi poden revenjar, però molt sovint es queden allà on els han deixat, com els indis d’Amèrica, que també van ser titllats de bàrbars. De fet, els catalans sovint hem estat considerats pels espanyols com a bàrbars, perquè parlem una llengua diferent i estem a la frontera de l’imperi.

 

“Tots som bàrbars d’algú altre i, de fet, jo sempre m’he sentit més a prop dels bàrbars que dels civilitzats, en coses de moral bàsica”

 

La qüestió de la llengua és molt present a la novel·la. En un moment determinat els personatges no s’entenen o bé necessiten que algú els tradueixi o adapti el que diu l’altre…

No s’entenen i, a vegades, els traductors s’equivoquen. M’hi vaig trobar perquè simplement hi ha personatges que arribaven a un lloc i, evidentment, no poden parlar totes les llengües. Com ho fan? Doncs, algú fa més o menys d’intèrpret, que per a mi és una forma d’homenatjar la traducció com a forma de literatura. La traducció és primordial a la història de la literatura. Per tant, volia situar la possibilitat de traduir en una qüestió tan bàsica com és la supervivència, però que de mica en mica va creixent i que, de tant en tant, topa amb la literatura. Com quan algú explica un conte i els altres volen viure aquella emoció.

 

Recapitulant, al grup que fa aquesta travessa hi ha tres esclaus i una noia jove. Per l’època, els personatges més subalterns de la societat romana.

Per mi són els més interessants. En Julià Guillamon em va fer adonar que gairebé sempre els protagonistes de les meves novel·les són marginals. Gent que viu amb un peu a dins i un peu a fora. He de reconèixer que això no és voluntari, sinó que senzillament m’ho trobo. Ho assumeixo. En aquest cas, sobreviure quan ets un esclau fugitiu o com en el cas de Junil, una jove adolescent que potser ha provocat un crim, té més mèrit que si ets un patrici benestant. Com s’ho fan per sobreviure em sembla molt interessant.

 

Ets molt detallista en com cacen, com mengen, com dormen, com es vesteixen, però també, com pixen, com caguen…

Caminar implica poder continuar caminant. Penso que ho havia d’explicar. I podia haver-ho fet més, però m’he contingut perquè sinó cada capítol hauria estat una descripció de com troben tubercles o arrels, com els cuinen… De fet, la literatura està molt bé, però si no pots menjar no hi ha literatura.

 

En aquest cas, però, la Junil lluita per sobreviure amb les Metamorfosis d’Ovidi al sarró i un dels motors de la supervivència és literari.

En això suposo que m’hi reconec una mica. Fem el cal per viure, però si només es tracta de viure i no hi ha tot el que ens aporta l’art, o en el meu cas, la literatura, la vida és molt trista.

 

L’Ovidi exiliat a Tomis és el destí final…

Junil té una brúixola interior que és Ovidi, és el nord. De fet, la novel·la neix d’Ovidi. I d’una frustració: el 2017 o 2018, no se sap exactament, feia dos mils anys que va morir i es va celebrar a Itàlia, on va néixer, i a Romania, on va morir, però en canvi no es va fer a Catalunya i em va saber molt greu. Tinc una gran fascinació pels anys que va viure desterrat. No se sap per quin motiu va haver-se d’exiliar i perquè, tot i demanar-ho, no el van deixar tornar a Roma. Hi ha diverses novel·les en llengües diferents sobre l’exili d’Ovidi, i volia posar-m’hi, sense que fos una cosa repetitiva. Pensava que podia fer una novel·la sobre Ovidi, sense Ovidi, i on el personatge principal fos una fan.

 

Tractant-se d’Ovidi, a la novel·la és molt present la sensualitat. Entre els personatges i la mateixa Junil.

Junil és una noia frustrada sexualment. És verge, i en el món romà de bona família d’on ve això és un despropòsit. Però ella pensa que serà Ovidi o ningú. Això ho trobava interessant, perquè ressalta la cosa boja del preu que s’ha donat a la virginitat femenina en el sistema patriarcal. Al món romà una dona era una propietat, que passava del pare al marit, on la virginitat no deixava de ser un valor afegit. Tot i això, els romans no eren els pitjors! Com deia, m’he basat en aquesta cosa fastigosa de donar un valor mercantil a la sexualitat per afegir un motor o un fre, segons els moments, a la protagonista.

 

Els seus companys de viatge aquest tema el porten d’una manera més relaxada…

Els humans som humans i qui més qui menys s’espavila. Però tots la respecten i en això també és una faula. Perquè hi ha comportaments que es poden entendre en una o dues setmanes, però que un grup es mantingui cohesionat és bastant improbable en la realitat.

 

I fins i tot, entrin nous personatges al grup.

Per mi això és una de les coses boniques mentre escrivia: anar descobrint qui entraria i com, o qui està a punt d’entrar i no ho fa. Aquesta novel·la té un fil utòpic. Aquesta colla de gent que camina, travessant Europa, durant quatre estacions, és com una utopia. Una cosa improbable però bonica, que en el fons representa –i me n’he adonat fa poc– una societat llibertària. No hi ha cap líder, sinó que en funció de les competències i el moment, cadascú pot guiar o decidir, però quan canvien les circumstàncies, canvia tot. Hi ha una autoritat momentània.

 

“Aquesta colla de gent que camina, travessant Europa, durant quatre estacions, és com una utopia, una societat llibertària”

 

Dèiem al principi que la literatura porta conseqüències funestes, però a la novel·la també es veu com a vegades t’ajuda a sortir de perills.

Alguns personatges són lletraferits, com en diríem ara, però que han de sobreviure i a vegades ho fan gràcies a la literatura. La literatura els permet posar oli a l’engranatge social i mantenir la pau. Això és un poder molt important, especialment en societats de literatura oral.

 

A la novel·la hi ha el xoc entre una societat lletrada i una societat illetrada.

La Odissea o La Ilíada són obres que sabem que van ser concebudes oralment. És un procés que ha arribat fins al segle XX, amb exemples a Albània o Sèrbia  de pagesos analfabets que eren capaços d’improvisar milers de versos, literàriament dolents però amb una tècnica que ens ve del temps d’Homer. Em sembla fascinant que la gran literatura no necessiti l’escriptura, que de fet és una punta d’agulla en la història de la literatura.

 

“Em sembla fascinant que la gran literatura no necessiti l’escriptura”

 

A Junil a la terra dels bàrbars homenatges aquesta literatura oral.

Jo sempre reivindico la literatura oral. De fet, sempre que presento els meus llibres explico un conte, de manera sistemàtica, com a homenatge a la literatura oral que ens ha creat a tots com a escriptors i com a lectors. Si no ens haguéssim començat a explicar històries a la vora del foc, no se’ns hauria acudit d’escriure i hauríem inventat l’escriptura només per comptar ovelles i cabres.

 

Aquesta colla acaba creant una nova llengua.

Això és inevitable. Quan hi ha dues comunitats amb llengües diferents que s’han de comunicar de manera sovintejada acaben creant una llengua comuna, que és una barreja de les dues i s’anomena pidgin. Si aquesta llengua la transmeten als fills, ja s’anomena crioll. Hi ha exemples curiosos. Per exemple, al segle XX es va descobrir a Islàndia un vocabulari que demostra que al segle XVIII-XIX hi havia un pidgin islandès-basc, fruit del contacte amb els baleners bascos.

 

Al costat d’Ovidi hi ha un altre motor, que és la trobada amb els alans, una societat que no tenia esclaus.

Tot i que és complicat saber coses dels pobles dits bàrbars, sabem per testimonis romans que els alans consideraven que tenir esclaus era un deshonor. Això no vol dir que fossin més bons, però em va permetre obrir una finestra i saber on arribarien els meus personatges. Em semblava molt potent.

 

Aquest tipus de societat trenca esquemes als protagonistes…

Això demostra que els bàrbars eren societats més complexes i més riques culturalment i intel·lectual que el que ens pensem.

 

El que sabem d’ells és a través dels romans, que no deixen de ser part implicada. Suposo que hi ha ressonàncies de l’actualitat en la novel·la…

Sí, però no et sabria dir quines i prefereixo que corrin en l’inconscient de l’escriptura i, especialment, en l’inconscient de la lectura. Jo en puc fer algunes, però no necessàriament han de ser més exactes que les que pot fer un lector. Però és inevitable, especialment amb temes com la llibertat, l’esclavatge, l’imperi o les fronteres…

 

Temes que probablement per la teva pròpia biografia són recurrents a la teva obra…

Jo visc a vint-i-vuit quilòmetres d’una frontera d’estats que crec que no hi hauria de ser, per començar. De fet, la majoria de catalans tenim alguna relació amb el concepte de frontera força específica i això ens pot condicionar l’escriptura o la lectura.

 

“La majoria de catalans tenim alguna relació amb el concepte de frontera força específica i això ens pot condicionar l’escriptura o la lectura”

 

Seria impossible que d’una manera conscient o inconscient aquesta frontera que separa una mateixa cultura no s’hi fes avinent.

Aquestes coses penso que està bé que hi siguin, en la mesura que no són demostratives. No estic fent un assaig sobre com de dolentes són les fronteres o sobre la independència de Catalunya, que estaria encantat –d’escriure-ho i que Catalunya fos independentment algun dia, sobretot. Però això és una altra cosa i quan faig novel·la intento fer literatura. Ara, és molt ingenu pensar que no hi ha punts de contacte entre tot això i la meva obra. Els escriptors que diuen que no hi ha punts de contacte o són ingenus o són mentiders.

 

Es pot parlar de tots aquests temes sense ni anomenar-los. Com aquesta Roma que ni es menciona.

Un imperi és un imperi. Són diferents però també són semblants. Espanya continua vivint amb una mentalitat d’imperi. Però aquesta no és la voluntat de la novel·la, sinó una lectura que es pot fer si es vol.

 

Parlem de la fe i dels déus, que és un tema amb un paper important. La Junil fa sacrificis a Minerva, es fan holocausts a uns déus que són al tombant de l’aparició del cristianisme.

Per mi és com un auto homenatge a Les cròniques del déu coix, una novel·la anterior, on els sacrificis hi tenen un paper principals, perquè quan els cristians van prohibir-los els déus van deixar d’alimentar-se i van morir de fam. Els déus no hi apareixen, ni hi ha cap element sobrenatural.

 

I  fins i tot se’n dubta de l’existència.

Hi ha personatges molt devots i d’altres no. Però Junil és molt devota i fa sacrificis, que era el lligam necessari i real que a la religió romana hi havia entre els homes i els déus. Jo sóc ateu i considero que el cristianisme és tan il·lús i tan respectable com la religió grecoromana, però reconec que em fascina com la devoció pot ser un motor de l’acció i m’interessava veure com actua aquesta devoció que, al final, és extremadament material. Es tracta de matar per lloar els déus, ritu que des del cristianisme ens sembla contradictori, però que si mirem en detall veiem que no ho és tant. El cristianisme és la religió que més ha matat en nom de Déu. Però al llibre no tracta d’això, sinó que es tracta de veure la relativitat de la vida, animal en aquest cas. Sóc vegetarià i trobo tan absurd matar un animal per menjar-se’l com sacrificar-lo als déus.

 

“Sóc vegetarià i trobo tan absurd matar un animal per menjar-se’l com sacrificar-lo als déus”

 

Hi ha una altra qüestió ben present, com són les amputacions. Hi ha un personatge que es diu Tresdits, n’hi ha un altre a qui falta un braç, un tercer té una cicatriu a la cama…

Això és com una zona grisa meva que no sé interpretar. El protagonista de Jo sóc aquell que va matar a Franco, la meva anterior novel·la, és borni. I he escrit Les cròniques del déu coix. Suposo que té una explicació psicoanalítica, però no em preocupa. Algun dia algú m’ho sabrà explicar.

 

Parlem de la poesia. Acabes de publicar Salives, i a la novel·la hi ha poesia.

El fet d’haver publicat el meu primer llibre de poemes als cinquanta-vuit anys és com una col·lisió de diferents coses. Sóc lector de poesia i la considero el nucli dur, la medul·la més essencial de la literatura. Com és que paraules posades en un ordre determinat ens pot commoure tant? Un poema és la cosa amb més capacitat de commoure que el llenguatge humà ha pogut inventar. Això ho trobo fascinant. He escrit poemes tota la meva vida, però els he anat destruït en moments de lucidesa. Ara, n’hi havia que des de fa deu anys es resistien a ser destruïts. Fa temps que em demanaven de publicar-los, he deixat passar molt anys, i finalment n’he publicat trenta-dos, que són els que hi ha al llibre, els que no he destruït. Pel que fa a la novel·la, si parla de la literatura com a motor, com a escenari, com a paisatge fins i tot, hi havia d’haver poesia. He gaudit molt inventant-me poetes com Mircià.

 

Mircià és l’autor d’una mena d’epopeia que els protagonistes pensen que té paral·lelismes amb la seva vida.

Intenten buscar-li un sentit profètic, perquè el poema s’acaba bé i això també és la força d’una certa il·lusió, que fa que la gent camini més del que podria.

 

Creus que els protagonistes de la novel·la podrien haver tingut consciència de ser personatges literaris que algú podria haver cantat?

En un moment em vaig fer aquesta pregunta. Potser algun dels personatges podria, en comptes de recitar poemes que recorda, escriure la crònica del viatge poetitzada. Però em va semblar que em portaria per camins massa allunyats d’un camí recte. Tot i el viatge caòtic que fan, per a mi el relat era com una línia recta, i si els oferia aquesta possibilitat els donava massa capacitat de mirar-se a ells mateixos. A vegades va bé que els personatges no tinguin clar el que estan fent. Com jo quan, que quan escric no sé mai el que estic fent.

 

“A vegades va bé que els personatges no tinguin clar el que estan fent. Com jo quan escric que no sé mai el que estic fent”

 

El final sembla obert. Tindran continuïtat?

No ho he fet mai i no ho faré. Però, a banda de Junil, em sembla interessant pensar què passa amb alguns personatges. Com les sèries americanes, que solen tenir spin-off.